Química

Vora el camí

l'iris del sol enlluerna

sisens sentits

IA

Per posar alguna cosa, li poso al copilot les paraules Bob Dylan i estranger.

La IA escriu :

I enmig de tot això, em ve al cap una vella cançó de Bob Dylan, sonant llunyana i aliena, gairebé com un estranger que observa la pluja rere el vidre. La seva veu grinyola, plena de records que no són ben bé meus, però que em travessen, donant un sentit efímer a la tarda. Potser tots som, al capdavall, estrangers en les nostres pròpies històries, com Dylan cantant en una llengua que no sempre arribem a entendre del tot.

Em quedo una mica parat. Aquest text es genera – suposo - a partir d’un document que tinc guardat amb unes 150 pàgines escrites, des d’on he fet la consulta al llapis aquest estrellat que em surt sempre a l’esquerra del que vaig escrivint, i que fins ara mai havia utilitzat. M’ho llegeixo dos cops, admirat de l’escrit i , sobretot, del català polit emprat a tal efecte. El primer que noto és que jo no escric amb aquesta perfecció en la construcció de les frases, i menys encara, en la puntuació. El tema ja és una altre cosa, m’agrada això de l’estranger observant la pluja rere el vidre. I això de que som estrangers en les nostres pròpies històries. D’on ho ha tret, tot això ? Ho he escrit algun cop ? Ho ha deduït fent una anàlisi del mig mil·lió de paraules del document ? o només de les darreres deu pàgines ? Mentre em pregunto això em fixo en una altre cosa, que em sobta una mica més , i és  com comença : i enmig de tot això...enmig de què ?

Li pregunto, doncs : enmig de què ?

I em contesta :

Enmig de què? Enmig de tot el que s'ha anat descrivint abans: la tardor que avança, els rituals nous i antics que es barregen al carrer, la sensació d'estranyesa davant els canvis, la solitud observada entre fulles caigudes i animals fugissers, el pas del temps marcat per les generacions i els vincles. És enmig d'aquest mosaic de vivències, memòries i reflexions quotidianes que apareix la cançó de Dylan, ressonant com una veu aliena que connecta amb la pròpia experiència de sentir-se foraster dins la pròpia història.

Després d’aquesta resposta resto inquiet, com si la màquina s’emprenyés una mica amb mi per haver-me d’explicar allò que ja hauria de saber. Al cap i a la fi em respon en base a tot el que tinc escrit aquí. Penso en la famosa computadora  HAL de l’Odissea d’en Kubrick, és inevitable de fer-ho, malgrat les distàncies entre aquesta realitat i aquella de ciència ficció, no tant de ficció com quan es va fer la pel·lícula. La màquina crea una falsa expectativa de vida pròpia, que en el pitjor dels malsons, es fa real.

A pesar d’aquest neguit tinc encara una pregunta més, i no em puc estar de fer-li : quina cançó del Dylan ?

Triga una bona estona a respondre :

Potser podria ser "Like a Rolling Stone", amb aquell to de desarrelament i recerca d'identitat que la travessa, o "Shelter from the Storm", que parla d’aixopluc i de distància. Cap d’aquestes s’esmenta explícitament al text, però ambdues encaixen amb la sensació de ser un estranger darrere el vidre, observant la pluja i el món des de fora, amb una veu que ressona llunyana i propera alhora. El dubte, però, forma part també d’aquesta experiència: potser la cançó no importa tant com el sentiment que evoca.

Respiro alleugerit. Jo no haguera escollit cap de les dues. Tot i això, la IA és espavilada, quan diu que el dubte forma part d'aquesta experiència i  de que potser la cançó no importa. Com que no la sap, se surt de la tangent. Perfecte, aquí s'equivoca, evidentment...o no ? Somric. De moment, i amb això, tanco l’experiment. Que no sigui dit que no l’he utilitzat almenys un cop a la vida, amb coneixement de causa, tot i saber que ja la faig servir sense saber-ho. El mòbil i les seves aplicacions en van plenes, de intel·ligència artificial. 

Heartlands

Vull sortir a caminar i, al final, no puc fer-ho. Mentrestant calço les meves botes noves que em vaig comprar a l'Agost - les antigues van perdre la sola a mig camí entre el Puigmal i el Puigmal d'Err - per anar per casa, i escric aquestes línies escadusseres des de la taula de la meva habitació ; sento la comoditat, la lleugeresa dins aquelles, els meus peus resten inquiets, repiquen el terra preguntant-se com és que no, perquè, és diumenge a la tarda i el però ja és massa tard sona a mala excusa, amb aquest rerefons de posta de sol de novembre, amb tot l'horitzó roig mig ennuvolat. Respiro evitant el sospir, els dies moren massa aviat, el temps diuen que s'ho emporta tot i penso que potser també se l'emporta a ell al capdavall. En fi...

He llegit un gran conte aquest cap de setmana, el posaré a la meva inèdita antologia de contes per emmarcar. Es diu "La legió estrangera" i és de la Clarice Lispector i com tots els contes d'aquesta col·lecció meva ho és, precisament i entre d'altres coses, perquè al acabar-lo em pregunto el com s'ho ha fet gelós d'aquesta capacitat inèdita també en mi, per inexistent. Els meus esforços, després de superar el centenar de contes escrits, segueixen sent poc fructífers però almenys m'han servit per poder gaudir d'allò ben escrit, de la dificultat de fer-ho, del geni aliè, dels bons llibres, dels que m'agraden a mi. 

A l'hort encara hi queda un tomàquet per madurar. Avui he tret una mica de mongeta tendra, un enciam i els darrers pebrots italians, que he collit abans d'arrencar-ne la planta, pràcticament sense fulla. Novembre, la poètica dels finals.

Novembre, temps per sortir a caminar, per marxar, per deambular per la terra freda buida de persones, ni que sigui ja a les fosques. Surto a caminar una estona, pel carrer, amb les meves botes noves, que ja voldria una mica més gastades, més velles, sense temps per entremig excessivament llarg per fer-ho. Tornaré. 

Nov., 09

 

Tardor. Pel carrer, trepitjo fulles de plataner damunt les voreres. Cada any igual. Els arbres, de troncs blancs, sense escorça- durant la ja soterrada sequera la van acabar perdent tota-, resten vius i forts. Per aquesta època perd tota la fulla  però encara trigarà uns mesos abans de fer-ho en la seva totalitat ; algunes vegades les veig caure, en un únic i darrer vol ple de fugacitat. Al terra, les més grosses semblen un pergamí on hi ha dipositat el mapa de la seva curta existència, amb les seves tres puntes punxegudes marcant punts cardinals : l’origen, la fi, i al mig, l’àlgid, de quan era estiu. L’hivern acabarà de despullar les seves branques, a l’espera de la primavera, on en brotaran de noves. Totes aquestes que van cobrint els carrers desapareixeran, anònimes i mortes. Només l’arbre sembla recordar-les. L’arbre de la vida, representant el pas de les generacions, la genealogia, els vincles de sang.

Fa un dia de sol radiant i el fred sembla haver tornat, sense massa impertinència. Ahir a la tarda vaig plantar fava a l’hort. . Pel matí , caminant pel bosc en perfecte solitud, dos cabirols em van sorprendre fugint des d’un camp abandonat. Un d’ells es va aturar llavors rere uns esbarzers, i se’m va quedar mirant amb el cap i les orelles ben alçades, durant uns segons, des de la distància que el protegia. Ell – o ella – podria haver estat jo i al revés també i res no hauria canviat massa, sinó fos que jo no tenia ningú amb qui fugir.     

   

 

Nit

Nens pel carrer , disfressats. Juguen a recollir caramels per les cases. Jo pujo cap a la farmàcia, mentre em topo amb ells : petits esquelets, màscares blanques, dimonis i bruixetes de cares pintades de blanc i negre amb carbassetes a les mans, excitats, corrent amunt i avall pel carrer, amb els pares establint recorreguts entre les seves cases, per fer-ho segur, per no incomodar qui no vol participar d'aquests nous ritus, com ho va fer al seu dia el vell Santa Claus que ja treu el cap en alguns llums de Nadal apagats...a la farmàcia hi ha un rètol on hi diu ben clarament que no tenen caramels. A dins la farmacèutica que m'atén ja no porta les ulleres de fa uns mesos, quan semblava una hostessa de ll'1,2,3, ara son més fines ; va més enjoiada, li noto millor cara, segueix acabant dient-me l'alguna cosa més, maco ? de sempre. Encara dec fer cara de nen.  Em desitja una bona castanyada. Una noia eficaç. A fora els nens segueixen corrent amunt i avall, buscant cases. M'atabalen. Més tard trucaran a la meva. Tot de crits del truco o trato barrejats amb el so del timbre, pitjat amb fúria. He tancat les finestres, he baixat les persianes. Fan por, aquests nens, com si vinguéssin d'aquell futur estrany que avui ja és present. La parca vestida de nen. Castanyes i panellets, un parell o tres de cada. Això és el que jo tinc. Els assaboreixo, amb una mica de mistela... i codonyat... i  palosantos... i moniatos. Apa.

Més de nit, a fora, ja no hi ha nens. Finalment algun flautista se'ls ha emportat, ves a saber on. Respiro fons, l'aire no  té re de fred. El fred marxa com les velles tradicions i aquells que ja no han de tornar més,els que han fet el gran viatge i viuen al país de los sin zapatos. Al cel, mitja lluna, tan morta com sempre. 

Èxodes

 

(...) " Abans de l'arribada a Canaan, els jueus ja s'havien enfrontat als filisteus, navegants avesats que van donar nom a Palestina.Els antics jueus anomenaven el Mediterrani mar dels Filisteus"(...)

(...) En temps antics, el poble jueu va ser expulsat de les terres del faraó, que abans els havia esclavitzat.(...) Va haver  d'emigrar de l'est a l'oest amb l'esperança de tornar de nou. (...) Va ser perseguit pertot més que cap altre poble (...).Es cercava a si mateix en un mon que li era aliè. Terra Santa va ser reemplaçada per una vall de llàgrimes(...).

(...) Va venir de nou a l'antiga pàtria, que havia romàs en la memòria llunyana com la terra promesa. Allí, menterstant, s'hi havia establert una altra gent, que havia viscut durant segles a la vora dels dos mars. El palestí també era un poble que havia tastat l'amargor de l'exili i la set de retorn. En aquesta ocasió és inevitable de parlar de Israel i Palestina, que estan exposats al conflicte i que s'enfronten a la divisió. No hi ha cap regla que es pugui fer servir per determinar on acaba la pertinença al lloc on van viure els nostres avantpassats ni per establir com i quan prescriu el dret a aquesta terra. Tot això depèn de la memòria i l'esperança : la memòria que reuneix els descendents i l'esperança que aquests tenen de tornar-hi algun dia.(...) Al costat d'una diàspora gairebé eterna, se n'originava una altra que encara dura. Una desitjava tornar, l'altra se'n va haver d'anar, cadascuna amb la seva memòria i la seva esperança diferents, o més ben dit, oposades. Com conciliar, al capdevall, diferents drets sobre la mateixa terra ? Quan es dibuixa una frontera, sigui quina sigui,sempre queda algú a l'altra banda.(...) En un mateix sòl han crecut dos arbres semítics, l'un al costat de l'altre, adversaris entre ells.(...) El desert no se n'ha fet càrrec. El Mediterrani no els ha pogut ajudar " (...)

Predrag Matvejevic , Breviari Mediterrani ( 2006 ) 

( LaBreu Edicions, 2025,trad. de Pau Sanchís Ferrer )

Nota : els palestins son un poble semita, com els jueus. Per tant, son pobles germans. 

Cita a cegues

 

La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien.

Plovia. L’octubre ja passava com una exhalació, sense temps per lamentacions, tot i la pluja, amiga ancestral d'elles. Ella ho sabia fer molt bé això d'observar i és que en aquella ciutat plovia poc tot i que, al ser diumenge, va pensar que era el millor dia per fer-ho, només pel fet de la pluja en si, va pensar altre cop a l’obrir el paraigües i posar-se a caminar per sobre aquelles llambordes antigues, d’un color grisenc i fosc. El so dels tacons acompassaven el de les gotes caient damunt la lona, la seva figura planava com un vers lliure al mig d’una plaça despoblada d’aparent vida fins que les seves passes s’aturaren davant un bassal, on es desdibuixaven dues imatges, la seva i la d’ell.

S’havien apropat massa, el repicar de les gotes continuava ara sol, damunt els dos paraigües. Aquell so  era demolidor. Va ser ella qui aixecà la vista per copsar aquella veritat d’ulls blaus i freds.  La sinceritat dels seus ulls feia temps que havia caducat, com l’enyor del que no tenien. Era estrany de veure’l allí, en carn i ossos. L’aire inanimat del reflex, en canvi, semblava fer-los més propers del que semblava, quiets, enfrontats dins el bassal, dues realitats equidistants i llunyanes, sempre paral·leles. Les aigües estretes, pensà llavors ell. I la pluja, el so d’aquell repicar de gotes úniques elles, morint-se per tot arreu, configurant la seva història la qual, atzarosa, encara no finalitzava. El rostre fosc i viu alhora d’una proporció àuria de corbes llànguides on cap dels dos es coneixia.

Ell va tenir por, por d’aquell descobriment inesperat per part d’ella. El coneixia prou bé per saber-ho només amb una mirada, una de sola. Llavors d’això, només quedava l’esperança d’aquell bassal, fidel a les seves pròpies necessitats fora de culpes, com si fossin dins un teatret de cartró representant tot el que haurien volgut ser. L’amor sense glòria, el llit compartit. Van rodejar aquell bassal, per costats oposats. El repicar dels tacons d’ella va allunyar-se sense el ressò de cap paraula colpidora, sense cap excusa compartida. Ell la podria haver encalçat, si hagués volgut, però el temps passat és el que té, que mai es pot canviar.

Ell l’encalça, l’atura, i li diu que no és veritat allò dels ulls. Ja no plou, és estiu i la ciutat és una altre. Hauria de ser així.  

(Foto: Guido Kulecky)

Feel Free

La llibertat. Al darrer sospir d'aquest setembre escolto, mandrós, el lent discórrer d'aquesta cançó. Jeff Tweedy acaba de fer un triple. Àlbum. Segueix, inalterable, el seu camí de creació. I jo ? Acabo els meus dies mirant de sentir-me lliure, escrivint, llegint, escoltant una cançó que, com diu la lletra, no s'acaba mai. I la cançó s'acaba. Com els meus dies brunyits de demolició sense fer cap soroll de plats trencats. Impressions tardanes plens de fatiga per aquella cosa de la feina feta. Certa sensació de fortalesa, malgrat tot. El llit i el descans. I un nou mes per començar. A saber.

Ambre

 

A vegades, per sobreviure, llegeixo un vers al matí, abans de sortir cap a la fatídica feina. Ho faig per no oblidar. Miro de recordar-lo, llavors, enmig d’aquest traginar – paraula associada al traginer, que era aquell que transportava mercaderies d’un lloc a un altre, que feia un camí que sovint era el mateix, acompanyat d’un o varis matxos ; un camí on segurament devia pensar en tot allò relatiu a la seva feina, amb tots els problemes que li devien sorgir, com li sorgien al pagès o al pescador o el picapedrer o al ferrer o com a mi, avui en dia, dins una oficina amb la meva vida de jornaler, atrafegat perquè tot surti bé i quan cal...- on res del que importa generalment sorgeix i on al final el cansament del dia priva d’aquest ressorgiment que només un vers pot ser capaç de fer, ni que sigui uns segons, uns minuts a tot estirar enmig del dia, quan giro el cap i miro Montserrat al calendari d’aquest mes de setembre, una posta de sol en la qual recitar de pensament

als vagues perfums de l’ambre

vers que tinc que dir dues o tres vegades abans d’agafar les claus del cotxe per no oblidar-lo, tot mirant de recordar, després, una sola paraula...ambre.

I què és l’ambre, i a què fa olor l’ambre ? Recordo vagament colors de rovell, però l’ordinador – el de la feina, que protegeixo de la fredor dels números tot fent-li buscar de vegades coses com aquestes de l’ambre – em diu que és una resina fòssil de color groc, castany o vermell clar que sol ser translúcid. L’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa “que sura al mar”, fet que al llegir-lo, em fa pensar en aquells noms dels indis americans, que sempre volien dir alguna cosa relativa al seu caràcter o pròpies d’ella. El seu nom , únic i irrepetible. La paraula, efectivament, va arribar surant pel mar, dels països àrabs i abans, de Pèrsia, d’una llengua anomenada pahlavi.  Els grecs i els romans en deien d’una altra manera, menys poètica : electrum, per la seva capacitat a l'hora d'aguantar electricitat estàtica. La paraula en si - electricitat - ve d’aquest mot que designava l’ambre. Tot i així – segueixo llegint – els grecs en feren un mite, una llegenda, un origen on sempre hi apareix la tragèdia, doncs es diu – temps era temps- que quan Faetont, fill d’Hèlios, va ser assassinat, les seves germanes de dol es van convertir en pollancres i de les seves llàgrimes en va sortir l’ambre. Em quedo, doncs, amb la paraula àrab i el mite grec. La primera font coneguda en català data del s.XIV – Llull, qui sinó ell ? -. Haig de llegir Llull.

I així, en petites ràfegues de temps robades furtivament, m’assabento que, en particular, l’ambre és un resina fòssil, és a dir, que perdura al llarg de milions d’anys , d’aquí que  s’hagin trobat restes d’ambre de fa dos-cents milions d’anys amb restes de flors a dins, o algun insecte, o un esquelet de granota, amb l’ADN intacte. Del Cretaci, de l’època dels dinosaures. I que de resines vegetals n’hi ha moltes, però que la majoria no son tan perdurables i es fan servir per altres coses, com fer planxes de caràcter fenòlic – les conegudes resines fenòliques -, aptes per posar a l’exterior, que aguanten humitats i pluja, aigua de dutxes i algun cop de peu malintencionat. Tinc un tros de tauler a la mà, de resines fenòliques. El faig servir de petjapapers. On treballo en tallem molts, d’aquests tipus de tauler. Ves per a on, que penso mentre me’l miro, una peça petita, quadrada, de cantells negres. : dins seu hi ha una mica de poesia, també. El mon és petit, almenys el meu.

Finalment, divendres. Arribo fins a la Xina : si l’ambre es crema en condicions adequades – diu l’extens article de la Vikipèdia – es produeix oli d’ambre, que emet una fragància característica de fusta de pi . Els xinesos van ser els primers a fer-ho, com moltes d’altres coses. Segles després tenim els perfums d’ambre, on no hi ha ambre, perquè al ser fòssil, produeix molt poca olor i com a pedra preciosa, escasseja. La seva olor prové del làdan, que és una altre resina vegetal, i de la qual se’n deriva una olor càlida, de mesc,  rica i semblant a la mel, i també una mica terrosa. Les aromes d’ambre estan associades a la imitació de l’opulenta calor daurada del fòssil. El sol radiant. Vet aquí el perfum d'ambre. Essència, en diuen també. Es fa difícil d'imaginar si no s'olora de debò : com és una olor càlida i una mica terrosa ? I el mesc ? Al diccionari només diu que té un sabor amarg i que es fa servir com a matèria base en perfumeria. El misteri de l'olor d'ambre se'm revela com el dels versos, que mai s'acaba sabent com és. El vers, dins el poema, fa així :  

(...)

Des meubles luisants

Polis par les ans,

Décoraient notre chambre ;

Les plus rares fleurs

Mêlant leurs ordeurs

Aux vagues senteurs de l’ambre,

Les riches plafonds,

Les miroirs profunds

(...) (*)

Llegeixo, un cop l'he transcrit, el títol :  La invitació al viatge. 

Gràcies, Charles Baudelaire.

(*)(...) Llustrosos moblats ,/ pels anys pentinats,/ens ornarien la cambra ; /flors de rars colors/ mesclant les sentors/als vagues perfums de l’ambre,/opulents plafons,/ els miralls pregons,/ (...)

 

 

Cansanci

 

" Si una persona perfecta del planeta Mart baixés i sabés que les persones de la Terra es cansaven i envellien, els tindria llàstima i se'n sorprendia. Sense entendre mai el que hi havia de bo en el fet de ser humà, en el fet de sentir-se cansada, en el fet de fracassar cada dia de cada dia. Tan sols els iniciats entendrien aquest matís de vici i aquest refinament de vida. "

Clarice Lispector, del conte "La imitació de la rosa ", del recull Restes de Carnaval ( Ed. comanegra, 2020 - Trad. J.Domènech / P.Comellas )

Fènix

 

Demà fa anys que va morir el pare. No me’n recordava fins que la M. m’ho ha dit. M’ha sorprès el fet tot i que suposo que és, d’alguna manera, normal.  De seguida he pensat en el fet de fer-se gran, imperceptiblement en el dia a dia però d’una manera evident al fer números, com avui. El dia del seu enterrament vaig veure volant un esparver damunt el cementiri, que és un fet poc comú. Vaig tenir la sensació, potser la voluntat, de que fos, d’alguna manera, el seu esperit mostrant-se abans de partir, qui sap on. En aquell moment que vaig aixecar els ulls només se sentia la feina dels paletes posant la làpida al nínxol. Cada dia, quan torno i vaig a la feina, passo pel costat del cementiri ; la majoria de vegades no hi penso, en ell, però alguna vegada sí. Llavors el saludo, i em somriu.

A la Cerdanya n’hi ha molts d’esparvers. Aquest estiu, a l’arribar,  un camp n'era ple, vora Caldegas. Al passar pel costat amb el cotxe, van anar alçant tots el vol, i va ser una cosa digne de veure. Em vaig passar dies mirant de caçar-ne un al vol, de manera nítida i clara, una d’aquelles fotografies com les que veig al Flickr tant sovint, un primer pla d’una àliga amb tota l’esplendor del desplegar d’ales, el rostre noble d’ulls grossos i inescrutables, sotjant l’horitzó.

No ho vaig aconseguir, el més aproximat va ser un reguitzell d’orenetes i un pardal, que anava saltironejant damunt un sostre i que vaig immortalitzar a l’aixecar ell el seu modest vol.

Vint-i-un dies

 

És la regla del 21. Ho diu una noia que porta tatuada la cama i el braç esquerres amb uns motius que em son difícils de desxifrar a simple vista però que son bonics de veure pel simple fet de la pròpia fermesa de la carn on s’exposen : la noia es veu sana i forta, jove, de pell tibant com la d’un tambor . Amb ella, dues noies més i un gos que els segueix amb cara sorruda, pelatge marró, un gos ben fibrat, ben alimentat i ben educat, que ni es molesta a olorar-me quan passa el grup pel meu costat, camí d’Angostrina. Com que el lloc i el matí son solitaris, sento les seves veus abans de topar-m’hi. Una de les noies, la que sembla menys en forma, es queixa de lo que li costa sortir a fer exercici, i és llavors que l’altra li explica lo de la regla del 21, que consisteix en fer la mateixa cosa durant vint-i-un dies perquè aquesta esdevingui una rutina i , per tant, la fem sense pensar com qualsevol acte al qual ens hem acostumat. Però per aconseguir-ho cal fer-ho durant 21 dies exactes – rebla ella després de saludar-me amb un bon dia exageradament efusiu – i després tot és molt més fàcil. Un cop em sobrepassen les seves veus es perden pel camí que he estat pujant els darrers vint minuts . Van de baixada, i de baixada tot es veu millor.

Ara estic al darrer dia de vacances, estic sol a casa, son les sis de la tarda. Escric al pati del davant, que dona al carrer. Passa gent caminant, els hi sento les passes i les veus com sentia les d’aquelles noies, retalls de converses passatgeres ; acabo de llegir un conte de Borges, que no recordava : “ El jardin de los senderos que se bifurcan “  . Mentre ho feia podia notar la placidesa de la tarda enmig del relat de l’autor argentí, mesclant-se en harmonia paraules amb el pas mandrós del núvols pel cel, el cant de la cigala o la marinada de sud-est,  planant damunt les fulles dels plataners, remetent la seva lleugera frescor al pas pel cos, airejant el pensament i el pas tranquil, tranquil·líssim del temps. El conte l’he recuperat perquè en parlava un article llegit al diari aquest matí, una ressenya d’un altre llibre i un altre jardí, vertebrant històries. Aquest jardí del Borges...feia temps que no llegia Borges. Aixeco el cap i bado com manen els cànons. Defora passa la Sra. B. Amb la seva filla M. parlant de vacances, els hi conec les veus. Reflexioné que todas las cosas le suceden a uno precisamente, precisamente ahora ... llegeixo. Ara. Em miro els peus, les espardenyes d’espart que porto posades ; me’n compro unes cada estiu. Les d’aquest any, ara que me n’adono, tornen a estar foradades a causa de les ungles del dit gros de cada peu ; per més que talli l’ungla no ho puc evitar, les tinc una mica deformades i gruixudes. És com un senyal de la fi de les vacances, d’aquest vint-i-un dies a partir dels quals ja hauria d’haver aconseguit que aquelles esdevinguin rutina, segons la teoria de la noia dels tatuatges.  Però em sembla que no. Algun roser ha tornat a florir al jardí, amb roses xiques, com si fossin de propina. Xiulen les merles, com si avisessin algú. S’està bé, aquí.

Aquell dia vaig arribar a Angostrina i d’allí a Ur, per un camí que seguia una sèquia dins un bosc ufanós ; abans l’havia fet d’hivern, els arbres eren buits i l’aigua gelada. Ara l’aigua corria mansa i transparent i la mateixa sèquia feia del camí un petit túnel de verdor i silenci, per on els raigs de sol feien petites lluminàries, per on algunes papallones aixecaven el vol al meu pas, per on semblava discórrer jo dins un estiuet allunyat potser fins i tot de mi mateix. Era l’ara aquest dels segles de Borges. Per la tarda tornava a casa, just havien passat onze dies de vacances.

A fora tot sembla passar una mica més ràpid, perquè els llocs visitats son molts i diferents ; el temps es mira d’aprofitar millor i tot i la rapidesa, el mon estranyament es mou més lent i l’oblit de les rutines s’allunya més dels dies laborables que no pas dels de cap de setmana. Pel matins segueixo llegint mentre esmorzo, per exemple. “Al far “, de la Virginia Wolf. L’he gaudit llegint-lo mentre tothom dormia encara. O mig estirat a la gandula, després d’un dia de caminada, després d’un bany a la piscina d’aigua ben freda. A fora encara m’hi puc estar uns dies, però no masses. A casa no passen aquestes coses, em puc fins i tot avorrir i per solucionar-ho, llegeixo un conte de Borges i em poso a escriure una estona al pati, avui que molts encara estan de vacances. No escric mai al pati sinó és ara, a l'Agost.

Me dije adiós al espejo, diu el protagonista del conte. Que bo.

Constància

 

La vida és com un mosaic d’experiències, va dir ( qui ? ) tot mantenint la mirada fixada en aquella taula feta de petits trossos de pedres de colors sense mirar res, pensant en els anys passats com qui mira les fotografies al mòbil lliscant el dit cap avall tot cercant una data a la velocitat del que ja no hi és, els ulls ploraners de joventut ( perduda ), pupil·les aquoses ( qui sap si ...) respongué sense adreçar-se a ningú en concret, potser a si mateix – tot i que seria massa previsible – o al mon sencer – i això seria massa presumptuós -, més aviat– respongué – perquè ella no va ser  - va pensar – , és com un trencadís.

P.D. Seguir escrivint, a pesar de tot.

Santander. Notes ( III )

 

(...) En aquest mirador hi ha uns quants cadenats rovellats, tancats al voltant de la barana, rovellats, plens de salnitre, penjats en direcció al mar ; rovells d’antigues promeses d’amor. Han tornat per aquí qui els va posar ? em pregunto mentre en toco un ; el contacte és fred i em deixa alguna marca als dits. No hi ha claus ja que els obrin...El far, de tons grisos, és bonic de veure i com ho son tots, d’estètica solitària : la protecció, el simbolisme del far. “Tu ets el meu far”, dius mentre penses en algú que somiaves estimant-te. Des d’allí, un cop arribats al cap, la vista cap a l’est mostra tota la cornisa santanderina, una visió de bastions de roca formant la línia d’aquella costa que de petit dibuixava fent tot de plecs petits amb el llapis a l’hora de rematar el contorn de la península, que imaginava agresta i plujosa- El Nord. Rere el far, cap a l’oest, la costa deixa de jugar a fet i amagar i sembla solidificar-se amb el mar, sense platges ni poblacions ni homes ni dones, com si fos darrera del teló d’un gran teatre estiuenc. Gavines sorgint d’algun país remot, inhòspit. Per aquí el far potser sí que il·lumina la fi del mon.

Al vespre, tornant del centre en autobús – l’autobús, a falta de metro, és el transport més utilitzat dins la ciutat -, miro la noia asseguda davant meu. Molt jove, té un rostre on els llavis pintats i brillants fan un rictus de contrarietat, com si tornés a casa després d’un mal d’amor no correspost. Està sola. Llueix una trena caiguda pel costat del seu coll; capficada, n’allisa els cabells de la seva punta amb la punta de les ungles dels dits immaculadament esmaltades de vermell. És molt jove encara, que penso , el suficient per poder estar trista només unes hores ; o lleugerament enfadada, o ves a saber...és molt jove encara.

A l’hotel, llegeixo una estona la novel·la que m’he emportat per aquest petit viatge, “ Un mes al camp ”, on hi ha una dona, la senyora Keach, que ja seria això. La llum per algú altre, vull dir. Un far. (...)

Santander. Notes ( II )

 

(...) El tamariz és un arbre de tronc nuós , de fulla caduca la qual, ara a l’estiu  despunta prima i molt verda, un arbre semblant a la mimosa. És per tot arreu de la ciutat, als jardins i parcs públics. Al camí de ronda que mena al far del Cabo Mayor, aquests adopten formes allargassades, adaptades al mur de pedra que les protegeix : els admiro en un punt on s’entra en un jardí perfectament endreçat, molt anglès, ple de parterres de flors- hortènsies, tot és ple d’hortènsies també - estenent-se a banda i banda d’una escalinata que baixa enmig d’una porxada de columnes cobertes de verd ; vora el mur, entre dos d’aquests arbres d’aire ancestral, la vista del mar i part de les platges que hem deixat enrere, la ciutat, és d’una placidesa absoluta. El dia és diàfan, quasi bé mediterrani. Una merla m’observa des de la branca d’un pi, un home esmorza en una taula de pic-nic, una dona remena el mòbil estirada damunt una tovallola sota l’ombra del mur, sospira rere les ulleres de sol, la vida aquí és igual que arreu però amb la sensació d’anar més al ralentí, com si hi hagués un decalatge de minuts respecte al que hauria de ser un temps normal i homogeni, constant   ... la idea suposo que sorgeix per la pròpia inèrcia de la vacança, del paisatge i potser no tant de la gent. El cas és que hi és. Segueixo el camí del camí, dins aquest mena de jardí botànic que menarà ben aviat altre cop a l'inicial, assolellat, seguint la ruta damnut la pedra. Després d’un parell de giragonses, d’una pujada a un petit turó, unes quantes passes baixant per enfilar tot seguit un petit mirador, que sorgeix de repent. Des d’allí, la vista emmudeix qualsevol comentari : el Cabo Mayor, el mar i a sobre, el far. Des d’aquell dia a Montrose, fa vint anys, que no veia un far. (...)  

Santander. Notes ( I )

 

(...)  Surto de l’hotel i m’apropo fins a una àmplia terrassa damunt la platja, enfront la qual la llum del matí cristal·litza les aigües envoltant l’illa de Moura, petita i abrupte, amb un far al capdamunt. Primeres fotografies del dia, de la sorra, de l’aigua, el seu perfil i el far, sempre hipnòtic ; de la gent, dels primers banyistes passejant per la sorra : perfils encara ombrívols en la distància, amb el fons de tessel·les llambregant que els fan semblar figures com d’una altre dimensió, una mena de terra de pas cap a una eternitat amable, a temporal, on les petjades s’esborren ràpidament i el destí no importa massa, només l’aire fresc del matí i el so de les ones, que mai s’acaba. Alguna cosa així, suposo, molt diferent de tota la multitud apilada sota el sol de les tres de la tarda, al llarg i ample de les platges de Santander, des de El Sardinero fins al Palau de La Magdalena. Molta gent que a primera hora del matí eren perfectament definibles dins la tranquil·litat d’una ciutat tranquil·la de persones tranquil·les, amb el pas de les hores es converteixen en una massa compacte de caps i cossos sota l’acoloriment de centenars de para-sols, difuminant-se fins allí on arriba la vista. Aquí, un dia de sol en ple estiu es fa difícil de trobar, i la gent l’aprofita a balquena.  (...)

 

Dia 30

 

Dia 30. De juny. S'acaba el mes i demà, ja Juliol. Fa calor, no cal dir-ho, és del que tothom parla. Ahir, per passar-la una mica, vaig pujar per la tarda al Montcau, a mil metres d'alçada. L'aire no era ni fresc ni calorós, l'aire era un migjorn temperat, de treva. Ningú per enlloc, ni cotxes al pàrquing ni a la carretera es veien de dalt estant. Sol al mon, envoltat d'espai obert, amb vistes, com sempre, d'horitzó vast. Tornant des de Coll d'Eres em topo amb una noia passejant al gos, que s'atura a olorar-me. Milú ! , li diu ella. El gos és com el Milú famós i em fa gràcia l'evidència del nom. Avui en dia Tintín ja no és el que era abans, d'aquí el nom, suposo. Abans els gossos es deien Dick o Duck o Buck, sempre acabaven amb ck. El camí fa unes giragonses ben agradables, tot tocades per les ombres de quarts de vuit de tota la roca que s'alça a les meves espatlles. El sol traspassa capçades d'alzines, dos corbs rauquen al cel mentre ara, la vista es dilata pacíficament sobre turons i roca, en amable i senzilla davallada sense massa fi, quan el dia ja no és una promesa però tampoc és un adeu definitiu. La ment no pensa massa, el cos camina i enfila la darrera part com qui surt d'un cinema, després de veure una bona pel·lícula. Ara és l'ara d'abans, és clar. Ara.

Ara ja s'ha acabat. Hora i mitja i el darrer mes de temporada enfront, sempre ple de feina i de vida portes enfora. Les finestres son ben obertes. La nit no és fosca, la lluna en quart creixent i la lluca, acabada de florir, ben blanca, l'il·luminen. Els petits dracs s'esmunyen paret amunt tot sentint la grava cruixint sota els meus peus, la flor de baladre perfuma lleugerament l'escalfor latent del dia. S'acaba Juny i no he comprat encara orxata però ja m'he anat a banyar a la piscina, he pres una mica el sol i he vist ,amb aire despistat, algun cos de dona com qui no vol, com el frec al pit de la cançó. I llegeixo la petita història d'un home retirat al camp, reconstruint un mural sobre el Judici final en una petita església al nord d'Anglaterra. Delícies d'estiu. 

Veus joves passen pel carrer, veus joves carrer amunt que es perden ...

 

"La mecànica del plor "

Llegeixes més que escrius, i tampoc ho fas tant, només quan tens estones tranquil·les després d'haver fet feina. Portes el cansament bé, tot i estar cansat sempre. Penses amb por si et trencaràs però medites en el després de tot i et dius : " havent superat fa temps l'equador ara ja saps com vindran dades", i, tot i no entendre-hi massa en lògiques cartogràfiques saps aturar-te i canviar de feina i fer el necessari amb les hores ben apamades, descobrint com de sobte se'n van tensions invisibles gràcies a un vers, a una mirada cap amunt, a un cop de xapo per acanalar pebroteres o en les mans fent la pinça damunt dues tiges de cireres, tot observant el color com de sang intravenosa , preguntant-te per la seva dolçor quan les mossegues mentre vas omplint el cubell i al teu voltant brunzeixen insectes dins les flors dels acants i et sents tu mateix com qualsevol animal cercant aliment dins aquesta petita veritat calidoscòpica que has llegit avui en una revista, una veritat - diu sobre un principi espriuà  - com la humana veritat vivint esmicolada en fragments petitíssims, on cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum. Llegir per escriure, deia també una autora en un programa de llibres, no fa gaire. Així que escrius també una estona, ni que sigui per alimentar-te a la teva manera, mirant d'omplir un buit que saps mig ple de tot allò profitós de capturar en aquesta màquina de fabricar engrunes a la qual t'aferres com aquell nàufrag al tauló surant al mig de les ones. El nàufrag ... 

Se t'acut un títol de novel·la : " La mecànica del plor ". Per ... de moment quedarà aquí.

Segueixen sonant cançons, algunes de les quals, no saps perquè, retornen després de mil anys de no fer-ho, tants, que no saps si potser era alguna altre cançó que potser no vas escoltar mai. Les cançons envelleixen fins que moren. Llavors ressusciten, en un altre mon. Només cal escoltar-les.   

Nespres

 

Avui ha estat un dia d’errors a la feina. De tant en tant hi ha dies així on, no saps com, tot son trucades amb comandes que han sortit malament, errors en materials, repeticions de peces que es trenquen, palets que no es troben, queixes del transport...tot el mateix dia, com si s’hagués arribat a algun topall ocult que provoca un petit terrabastall moderador no sé si de dinàmiques o potser d’energies, o més aviat és que avui és com un d’aquells dies marcats en vermell que surt al calendari del pagès, dies on no s’ha de plantar res i on caldria haver-se quedat al llit i no llevar-se.

 El cas és que, durant l’any, sempre n’hi ha uns quants, de dies així. Ja hi visc resignat, com es resigna un a tantes coses a mesura que es va fent gran. Te n’adones que és inevitable. Errare humanum est, qui no treballa no s’equivoca mai, els cansats fan la feina , paciència ... l’habitual en aquests casos de dir i que no serveix de massa, perquè el que toca és arreglar-ho. Encara sort de les nespres, collides al tard a l’hort. L’arbre n’és ple aquest any, tant, que una branca ha cedit al seu pes. Els vaig collint de mica en mica, la majoria els regalo i alguns me’ls menjo sota mateix de l’arbre, Aquests son els més bons. Enmig de l’hort tot queda minimitzat, fins i tot oblidat, durant una mitja-hora curta, molt curta, la més curta del dia. Passo la mà per les tomaqueres, que van pujant. M’agrada l’olor de la tomaquera, és una olor de primavera tardana, com la flor de l’hortènsia o les mores caigudes de la morera ; com els falciots volant dins un cel entelat i fresc, gens fosc.

 (...)

 Tot va seguint el seu curs mentre a l’oficina tot sembla ben bé igual un dia rere l’altre, amb totes aquelles coses que els fan diferents, sense saber-ho. Avui, a diferència d’ahir, m’he dedicat a arreglar coses, a preparar-ne d’altres, i he parlat força, cosa que m’esgota. No he tingut massa temps per a res en concret però al final, no sé com, ho he deixat tot mig controlat. Sol a l’oficina, he escoltat una mica de música mentre endreçava papers i acabava de contestar  correus. Almenys escric alguna cosa, ni que sigui correus electrònics. Després, aquí dins, també hi aboco alguna cosa més, un intent de generar un flux interessant per on seguir el curs dels esdeveniments. Llegeixo una mica els diaris de Bergouniox, i me n’adono de com d’objectiu és explicant tot el que llegeix, la seva vida de mestre, la seva passió pels coleòpters, la pintura, la pesca...; de quan està cansat, dels fills, la dona, germans, amics, del temps que fa ...i a vegades, dins la coherència objectiva purament descriptiva dels fets que conformen la seva vida, algun passatge de gran escriptor : “ em va despertar l’obscura sensació de ser en un altre lloc, la impaciència de recórrer mon “. Podria ser perfectament l’inici d’una gran novel·la, però només és l’entrada al diari d’un divendres d’octubre de 1982. Aquest home tindria ( té ! ) que dedicar-se més a escriure.

 El que faig jo no és un diari, però en conservo la il·lusió quan, cada cert temps, m’agrada explicar les rutines sense entrar massa en detalls, mirant de treure’n algun suc profitós, que alimenti. Si fes un diari em repetiria molt i m’acabaria avorrint. Avui, per exemple, he collit més nespres. Miro el nesprer i segueix molt ple de fruita, com si la que li llevo tornés misteriosament a les branques durant la nit. Com allò de la multiplicació dels pans i els peixos, però amb nespres. Avui també m’he fixa’t en el cirerer, que després de perdre mig cos amb la gomosi, aquest any va ple de cireres. En dos dies moltes han canviat de color. He tapat amb xarxa totes les que he pogut.

 (...)

 I avui he treballat més tranquil, més concentrat, sense masses interrupcions. Tot i això, em falta temps. He anat al súper a fer la compra, hi havia nespres a dos i pico el quilo. Les cireres i els préssecs continuen cars. Vaig ràpid perquè vaig tard, arribo a quarts de nou a casa. Baixar la compra, guardar-la, preparar una mica de sopar, gaudir una estona de la posta de sol, avui ben bonica. Rego les hortènsies, tanco finestrons i m’assec una estona a escriure quatre ratlles. Vaig cansat. Fa bona temperatura, es dorm bé aquests dies, encara no he obert la finestra al vespre. La casa on visc és d’estiu, pensada per viure-hi a l’estiu. Antiga, de sostres alts, orientada de llevant a ponent. Sostre de quatre aigües. Summament tranquil·la, sola dins els seus records.

 Avui no he collit nespres però n’he seguit menjant. El nesprer té uns quinze anys i el vaig plantar jo, d’un pinyol. Va ser el primer arbre de  l’hort. No el deixo créixer massa però tot i així s’expandeix a la seva manera. Ha agafat una forma bonica, amb tot de branques baixes, una mica a l’estil de les figueres o d’aquestes oliveres que es posen ara als patis, de troncs gruixuts i capçada baixa i ample. Tot l’any que li cauen fulles, llargues i seques. Torno als dies, curts i iguals perquè tot més o menys és on ha de ser, jo inclòs. D’aquí les setmanes, els mesos i els anys. Les estacions, repetint-se. L’imprevist sovint és una paraula minúscula com ho és el bategar aquell de la papallona. L’imprevist és escriure tres dies seguits per mirar de treure’n alguna cosa. S’acaba el temps, es fa tard. De moment ni és un final ni tampoc un començament. Com se sol dir, demà serà un altre dia.

 

Solanos

 A l’estanc, un senyor ja gran, a qui li tenen preparada “La Razón” damunt el taulell. Demana uns “solanos” , i per assegurar-se’n de que li donen bé, acompanya el noi que atén avui a la botiga fins a les vitrines on hi ha els puros. L’home és alt i prim i li tremola una mica tot, no fa la fila d’un bon fumador de puros. Mentre paga, penso en la longevitat de les persones. Trenta o quaranta enrere fora mort, aquest home, segurament amb un bon cos per lluir dins el fèretre.

Tallats oblidats

Escolto cançons de quan era un jove molt jove. Èxits que gravava en un radiocasset de doble entrada que em permetia primer de gravar les cançons de la ràdio i després confeccionar “àlbums” on enllaçava els temes que més m’agradaven tot en aquelles clàssiques cintes verges de seixanta o noranta minuts. Després les escoltava amb els auriculars connectats a un mini-casset que podia enganxar al cinturó dels pantalons. Com el Kevin Bacon a "Footloose". El radiocasset era vermell , un dels tresors que més recordo d’aquells anys.

Eren altres temps. Avui en dia et pots fer una llista al mòbil en un tres i no res i posar-hi tota la música que vulguis. La que escoltava avui l’he anat omplint a base de memòria, que per aquestes coses no es rovella mai. La preparo per un aniversari de cinquanta anys, per a una festa on hi haurà força gent. Seria la música de fons, tot i que potser no n’hi haurà, de música. M’imagino que ho podria ser. De jovenet m’hauria agradat fer de discjòquei, escoltava molt la ràdio, tot eren programes musicals. De sempre, també, he tingut aquella il·lusió de fer un programa de ràdio, i amb els anys, un programa on mesclar literatura i música. Llegir contes, versos, parlar de vides d’escriptors, explicar coses que trobi interessants, que facin pensar, tot entre temes musicals, tot molt pausat i tranquil. Fragments llegits , cançons , música ... me n’adono que tot això ho he fet una mica dins el blog , al llarg dels anys. És com un premi de consolació.

Encara guardo algunes d’aquelles cintes, tot i no poder escoltar-les. En una d’elles hi vaig posar : tallats oblidats. En aquella època era més romàntic que ara, però la música que escoltava, en general, era més alegre. Era la música del moment, la moderna. Ara l’escolto i n’aprecio coses diferents, apart d’aquelles tornades fàcils de ballar o de cantar : un baix de fons potent, un toc musculós de bateria, lletres que abans no entenia i ara sí  o inclús tota aquella electrònica empallegosa que vaig arribar a avorrir com algun dia s’acabarà avorrint totes aquestes veus distorsionades que s’escolten per tot arreu. Escoltar-les em fa somriure, perquè a pesar dels pesars de tots aquests anys, m’agraden.

I per avui ja s'ha acabat el temps. Fins a la propera. 

Fata Morgana

 

" Després va dir que ara volia veure una pel·lícula amb Grace Kelly i Alec Guiness. Ja l'havia vista ahir, en un altre canal. Grace Kelly era una princesa que estava enamorada del príncep hereu. Per engelosir-lo feia veure que estimava el preceptor. Però resultava que ell ja feia temps que estava enamorada d'ella.

 - El preceptor li diu que és com una Fata Morgana. Diu : veus una imatge bonica i t'hi precipites, però aleshores desapareix i mai no la tornes a veure, mai. I llavors ella també s'enamora d'ell i li fa un petó a la boca. Només un. Però el capellà, que és l'oncle d'ella, diu que, quan un s'adona que és feliç, la felicitat ja ha passat. I acaba casant-se amb el príncep hereu. I el professor se'n va. Perquè diu : ets com un cigne, sempre al llac, majestuós i tranquil. I mai no trepitjaràs la riba. Perquè un cigne, quan va a la riba, sembla una oca estúpida. Ser ocell i no poder volar, somiar una cançó i no poder-la cantar mai. - "

Peter Stamm , "Pluja de gel " ( 1999 ) ( Quaderns Crema, trad. Joan Fotcuberta )

( el qui li diu tot això del cigne és el príncep hereu, i tot plegat qüasi sembla tret de la mateixa realitat que va viure l'actriu ).

L'apagada

Volia escriure sobre com s’escriu a la llum d’una espelma, a mà, com segurament devien fer molts escriptors en temps passats. A la tarda vaig preparar espelmes tot improvisant canelobres. A casa encara tenim espelmes, de quan la llum marxava més sovint. M’imaginava les lletres, les paraules, apareixent sota la meva mà, a l’ombra d’aquesta i la del bolígraf – no tenia ploma i vaig estar buscant-ne alguna però  les que tenia encara dins calaixos ignots li mancaven tinta -, creant frases bellugadisses, amb vida pròpia ; m’imaginava escriure alguna cosa bona i autèntica, sense voler-ho, simplement pel fet d’aquesta llum dins la fosca més absoluta, sense cap soroll dels habituals, sense probablement res. La nit apropant-se semblava dir-m’ho, mentre cuinava una truita tot observant les darreres llums del dia. Ho tenia tot preparat i inclús pensava, com em passa sovint, en l’inici d’alguna conversa amb tu, a la cuina, sopant amb la llum de les espelmes. En els rostres foguejats com meridians on només es veu la meitat de les coses i l’altre meitat podrien ser el so de les nostres veus, els petis gots de vi alçant-se, alguns silencis i alguns somriures amb certa brillantor als ulls, de pupil·les generoses. La fosca irisant les mirades. Sentia tot això i pensava en com seria escriure a la llum d’una espelma, sense tu, com sempre faig. No hauria de pensar en gaires coses més després, sinó en anar a dormir i prou. Res de pantalles obertes ni músiques sonant, potser les planes dels llibres pendents d’acabar, ara que ja ha passat Sant Jordi. O uns versos, o aquella paraula, quintà, que podria ser quarter allí on no hi ha res. Llegir-la al costat d’una flama per apagar-la després, tot fermant-la amb els dits, com es feia en temps passats.

Pensava en tot això quan va tornar la llum, allí on havia quedat encesa. Llavors vaig sentir una alegria que va allunyar les ganes d’escriure, amagant-les allí on deixem les plomes i les espelmes. I no se’m va acudir de que, de fet, podria escriure a la llum d’una espelma sempre que volgués. Només caldria apagar els llums, treure l’espelma i escriure. Llavors he pensat que no seria igual, per la raó aquesta dels temps passats, que només es poden reviure quan les circumstàncies ens obliguen a fer-ho. És com una mena de tirania, amagada dins la comoditat de una bombeta elèctrica, d’un endoll, d’una pantalla plana. Seria, ben mirat, absurd, sinó fos que hi hagués una apagada general, com la d’ahir. Seria somiar, com em passa amb tu de vegades. 

( parèntesi )

Divendres Sant. 

Escric a la cuina. Son vora dos quarts d’onze del matí. Pau i silenci, trencat per sons habituals avui fent de protagonistes : la caldera engegant-se encara per escalfar la casa, el vell rellotge de paret coent els segons impertorbablement. Rere la finestra el til·ler de la casa veïna – on no hi viu ningú de fa anys – amt tot el fullam ja fet, més verd que mai. La primavera avança. Avui tota la família és lluny d’aquí, excepte la mare que dorm a la seva habitació. Fa un dia esplèndid, d’aquells de cel blau , on el més calent és, mai millor dit, dins l’aigüera buida. No tinc cap mena de pressa : m’he llevat, he obert finestres, he deixat fer al sol la seva feina ; cap trànsit al carrer, poca fressa de veïns, la majoria son fora. Em preparo un cafè amb llet, trec la mel : està dura com un roc, la poso al bany maria una estona i mica en mica es va desfent, liquant-se dins tota un textura de colors rovellosos, al fons del qual s’hi manté encara una massa sòlida clara, com si fos el seu cor fonent-se lentament. Agafo una cullera i me’n preparo una bona dosi ben plena dins la tassa que fumeja lleugerament. Remeno i començo a llegir un conte d’un llibre que em va arribar ahir, titulat “Pluja de gel”, d’un autor suïs, Peter Stamm. Me’l llegeixo sencer, hi parla d’una noia i tres amics, de com aquesta noia no fa res però enamora, potser només perquè és una dona sense rumb aparent, a qui li agrada molt dormir. Al conte hi surt una illa també, plena de platges solitàries d’hivern, de fred i vides mig trencades. Es llegeix bé. M’agrada llegir a la cuina, escriure-hi també, en dies així. 

 Després m’he dutxat i mentre ho feia, m’he fixat en l’ombra de la finestra, reflectida en les rajoles de la paret, borrosa, il·luminant-se de manera intermitent segons la llum traspassava les fines branques del pruner que s’estenen just darrera d’aquella. En silenci. M’he eixugat i he pensat en totes aquestes coses, i en d’altres, com la llum travessant el passadís d’est a oest i jo travessant-la a ella, dins aquests quefers d’agradosa solitud. He pensat en aquesta idea de seguir escrivint sense cap propòsit ni destinació, dins aquest rumb de paraules ; he pensat que mentre segueixi passant, mentre la mare encara dormi a la seva habitació i després s’aixequi i em digui bon dia, és que encara puc viure en aquesta casa plena d’àngels amagats, com si algun dispeser desconegut me’n donés permís, sense haver de pagar cap lloguer per fer-ho.

Narcisos

 

Diumenge, per la tarda. Camino cap La Castanyera, a trobar els narcisos. Hi son, escampats al llarg de la serra abrupta i solellada, direcció mestral. Canutillos, em sembla que algú me’n va dir un dia. De tija llarga i verda, de flor groga, perfumada amb dolça intensitat, la llum les esbandeix des de ponent, tot de poms encesos per una llum, avui, poc transparent, lletosa. M’assec en un tros de roca i deixo que l’aire fresc arrissi el moment de pacífica letargia. Vaig en màniga curta i no cal pas gaire més. Bec un llarg glop d’aigua i trec la càmera. Montserrat de cara, més enllà de la turonada ; al darrera, el Montcau, com un submarí emergint de la terra. Recupero el pols a la fotografia, faig proves, vario velocitats i enfocs amb diferents programes. De les vint o trenta fotos que faig n’aprofitaré dues o tres. No disposo de massa temps, ja son vora les set i tinc que tornar. Ho faig xino-xano. Vora la Coma d’en Vila una àmplia estesa d’ estrepa, a punt per florir. Centenars de capolls tancats : després dels narcisos primerencs ja els hi toca a ells. Entremig, els malves de les farigoles i els blaus dels romanins. Verdaguer en estat pur transitant per aquest vell camí ple de balconades, amb vistes a mar i als Pirineus, si l’aire fos més clar. Lo mig del mon, que diria la Vernet.  Avui només s’entreveu la llunyania, com un futur incert. A la bassa de La Mata hi trobo una parella passejant el gos. Perquè hi deu ser, aquesta aigua ? pregunta ella. Potser pels incendis, contesta ell. Més avall hi regaven els horts, on avui només hi resten fruiters silvestres i camps llaurats pels senglars, davallant esgraonadament fins al pàrquing en perfecte harmonia. La masia ha estat , finalment, acabada de restaurar. És gran però no especialment bonica; no pas com, més amunt, l’ermita, on abans hi he pujat ; he mirat per la reixeta amb forma de creu de la porta cap a l’interior : la petita capella és buida d’imatges, només hi resta el forat a la paret on hi havia una petita custòdia amb una volta pintada on encara hi resten unes paraules llatines glossant  la glòria de Déu.

 La porta és bonica, força antiga. Pico amb la nansa de ferro forjat, menuda, el gruix de la fusta. Em contesta un so de fa segles, auster, impertorbable, fins i tot dur, però agradable a la oïda com ho és el tacte de l’escorça de l’alzina, o el perfum dels narcisos, o el fred suau aquest al cos quan s’acomiada d’un al mes d’Abril.

Enigma

 

És la veu poètica

que mai s'arriba a entendre

dins una imatge.

Continuo

Després de potser - i és que el temps passa ràpid, segons amb quines coses feies d'habitud abans, potser dels abans també...d'aquells abans...i continuo - més de quinze anys de no trepitjar una sala de cine, fa un parell de dijous vaig quedar amb un bon amic per anar a veure " A complete unknown ", pel·lícula que volia veure en pantalla gran, com manen els cànons : el vell Bob, quan era jove, molt jove. Vam comprar les entrades a una màquina que hi havia a l'entrada - ja no hi havia aquella taquillera ja gran al costat d'aquella més jove i guapa, la noia que podria haver estat la veïna del costat de casa de la que un es podria haver enamorat de seguida de fer els quinze anys , sense anar massa lluny, posem Nova York, per exemple...i continuo- i vam entrar a la sala on es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi havia, vam seure en un còmode seient, vam veure una infinitat d'anuncis per, finalment, iniciar-se el film. 

Al principi em va costar seguir l'amplitud de la pantalla - porto ulleres progressives i tanta pantalla és difícil d'abastar, com si els ulls no poguessin seguir tota la seqüencia de les primeres escenes, com em passa a vegades de veure moviments inapreciables fora de l'abast dels vidres que no sé ben bé a què atribuir...fujo d'estudi...continuo - però de mica en mica la història em va absorbir, com el talent aquest que es fa dir Timothée Chamelet, un nano jove que fa de Dylan com si fos el Dylan que imaginava, sense conèixer - mai, és clar, i en això resideix el magnetisme d'un bon actor que fora del plató es veu com algú totalment diferent i evidentment, fora de la meva època, que podria ser - de fet ho és - l'actual, un actor amb bigotet, alt i prim, somrient i amable, gens petulant, que no coneixia però que contesta a les preguntes amb intel·ligència i naturalitat, un actor amb un toc kitch, elegant, seductor sense haver d'arrufar ulls ni amagar res d'importància aparent i desconeguda fruit d'algun passat tempestuós, no, és un actor jove, feliç,  ambiciós també, una persona amb un caràcter proper d'alguna manera al Bob Dylan d'aquells primers anys ... i continuo - qui era en realitat, en Bob Dylan, personatge al qui només li ha preocupat la música que feia i la manera d'interpretar-la dalt d'un escenari.

El meu amic, que no és fan absolt del de Duluth com jo, em va dir que la pel·lícula havia estat bé , que al final, però, renega del folk per electrificar-se, de fet es cansa de cantar "Blowin in teh wind" com el Llach es va cansar de cantar "L'estaca" o el Van Morrison de la "Brown eyed girl". A veure, em diu, si aquella cançó els va fer famosos doncs que després no vagin renegant d'ella com si fos un fill il·legítim... - el meu amic és un fan de l'Springsteen, que ho canta tot i més i a sobre és un paio collonut - jo li faig entendre que des de bon començament, la pel·lícula ja parla de l'interès del Dylan per explorar les diverses músiques que va escoltant, del country al blues, passant pel rock i el folk, és clar..i el Woddy Guthrie, raó per la qual viatja cap a N.Y. D'altra banda,impacta quan al festival de Newport presenta una "cançó nova" i es posa a cantar "The times they`re changing " - i totes les lletres subtitulades, tota aquesta poesia de paraules i d'estrofes amb les quals expressa el que el seu cap veia i sentia, amb una capacitat única i inconscient de crear una meravella rere una altra...i continuo - i de seguida la gent coreja aquest himne i se't posa una mica la pell de gallina quan els seus coetanis se'l miren com allò que no volia ser, un profeta - anys més tard escriurà una cançó, "False prophet" on dirà jo no soc un profeta fals, jo només faig el que faig...i continuo - i només volen d'ell que continuiï igual, que segueixi igual, que tot evolucioni cap a aquest tot igual que ells sembla que ja han canviat - i aquí rau la visió realista de l'assumpte del Dylan, que ja va veure que tot allò s'acabaria com es van acabant tantes coses com ara s'acaba tot i tot torna a començar sense iniciar-se, en el fons res ... i continuo -, quan en realitat, la cosa va cap a aquell "Like a rolling stone" on ja pregunta com et sents, com et sents essent a complete unknown, like a rolling stone...i bé doncs...

Cal continuar. S'obren els llums i la pel·lícula s'acaba. M'ho he passat bé.

Mistos

 "I ja està. Vet-ho aquí. La valentia, la temeritat, digueu-ne com vulgueu, és el flaix, l'instant de sublimació ; i encabat clac ! : la negror de sempre altra vegada. Vet aquí per què. És massa intens per tenir-ho com a base d'una dieta. Perquè si en fos la base, llavors no seria un flaix, la claror efímera d'un llampec. I, per tant, per la seva fugacitat, només es pot conservar i allargar damunt un paper : una imatge, unes quantes paraules escrites que un misto qualsevol, una flameta inofensiva de no res que podria encendre fins una criatura, pot fer desaparèixer en un instant. Una estella de fusta d'un parell o tres de centímetres amb la punta de sofre és més llarga que el record o que el dolor de la pèrdua ;  una flama no pas més grossa que una monedeta de sis penics és més ferotge que la valentia o la desesperació."

William Faulkner, "Tots els pilots morts" ( Contes, Ed. 1984 ). Trad.Esther Tallada.

Cristal·litzar

 

Baixo a l’hort. Els pèsols fa una setmana que han sortit i cal preparar les xarxes al canyissar. No és fàcil, la xarxa ve dins un paquet tota enrotllada, cal treure-la però sense desplegar-la totalment perquè sinó s’entortolliga i no hi ha manera de diferenciar la part de dalt de la part de baix. Això mateix vaig fer el darrer cop i no hi va haver manera ; la vaig tallar i va ser pitjor, i tot per no llegir una cosa tant bàsica com la mida de la xarxa al paper que porta dins : 2x25 mt. Avui ho he fet, preocupat com estava de si me’n sortiria; anava ben tranquil, mirant de pensar cada passa abans de fer-la, i per això m’he dedicat a ullar el paper, on, en varis idiomes s’explica del que es tracta i a sota el 2x25 que m’ha cridat l’atenció. Si fa aquesta mida- he pensat- el lògic és desplegar la xarxa tal com ve del paquet, amb forma de tub : al fer-ho, ja es veu que els vint-i-cinc metres son els que es va allargant dins un parell de plecs que , un cop estirats, fan els dos metres d’alçada. Per tant, només cal desplegar en el sentit del llarg del canyissar a cobrir, tallar, per després agafar amb cura la xarxa i penjar-la de dalt de les canyes per deixar-la anar cap avall i anar-la tensant. Oli en un llum, com si hagués descobert la solució a un d’aquests trenca-closques de fusta mirant d’obtenir una esfera d’una peça quadrada. Estic content, perquè un cop fet això, la feina flueix harmoniosa.

Així doncs la feina avança ràpid entre col·locar les canyes amb estructura triangular per després posar la xarxa , just als costats dels solcs on el pèsol ja puja. Fa fred, el sol encara no arriba a terra, ben bé fins a mitja feina. De mentre, vaig aixecant la vista cap al camí per on la gent passa a peu, passejant el gos o anant amb bicicleta. Vaig mirant les faves , al tros del costat. Aquest any pugen que fa goig, amb la pluja de fa una setmana i la rosada del matí estan ben teses, tibants com una vela, totes en flor. Símptomes de primavera, com el presseguer, primer a puntejar de rosa les seves branques ; el pruner infla també els seus brots d’incipient blanc ; regna una frescor encara d’hivern que es desfà al primer raig de sol que m’il·lumina el cos, sobre les onze del matí. Miro el nesprer, ben ple de fruit creixent. L’any passat no en va fer ni un. Els fruiters van segons anyades : normalment no en fan dos de bons seguits, almenys dins el meu petit regne on m’estic ara, sense pensar massa en res, gaudint d’un dissabte al matí ple de petits plaers, com quan llegeixo algun fragment o frase llaminera a un llibre. Avui me n’ha quedat una d’ahir, del Bergonioux, dels quaderns de notes que m’estic llegint d’ell. Hi penso mentre cullo un darrer enciam d’hivern i em miro les cols, ben ufanoses : “ el temps cristal·litza en dolor “, deia, una petita frase escrita fa més de quaranta anys, mentre el seu fill era ingressat en un hospital a París, ell i la seva dona patint per la seva vida. De manera monòtona et descriu les anades i vingudes, el que ha deixat de fer – com llegir durant uns dies -, la manca de son, el cansament, la pluja i al mig, el temps i el dolor, en una frase sorgida – n’estic segur – d’aquesta mania d’escriure d’esma, sense cap aspiració a res, simplement la d’exercitar la memòria per de sobte, el sorgiment d’una petita perla, una llaminadura amb forma de paraules. Quaderns, diaris, literatura menor, com la meva. Modesta com un plat de verdura.

A l’hort, quan l’hivern s’acaba, tot va agafant forma més ràpid, i te n’adones abans de que res hagi passat en realitat, sabent el que vindrà. M’imagino el quadre, amb tots els pèsols enfilant-se per la xarxa, les flors blanques i les tavelles, la collita i el desgranament, l’aigua bullint i després el gust dins la boca...però res d’això ha passat, i potser no passarà. L’ hortolà només procura que tot li sigui favorable a la planta però sap que sinó son pèsols, seran faves, i si no, cols o potser tomàquets, o un bon plat de cireres. Qui no planta, però, no collirà pas res.           

 

 

Una qüestió de sort

 

I.

- I diu que va ser una furgoneta de la DHL ? –

- Sí – va respondre lacònic- , vaig travessar sense mirar cap amunt del carrer, d’on venia aquella –

- Però també hi havia un tràiler, segons m’ha dit...perdoni però no ho acabo d’entendre –

- El tràiler- respongué pacientment -era aparcat al límit de la tanca metàl·lica de la nau d’on jo sortia, just tenia la cabina al llindar – ja sap lo grosses que son les cabines de tràiler-, fet que m’impedia veure els cotxes que baixaven –

- Però sí podia veure els que pujaven, que precisament eren els del carril primer per on havia de travessar vostè –

-  I no en pujava cap, de cotxe, ja li he dit abans –.

L’home se’l mirà dubitatiu.

- ¿ I doncs ? Si la furgoneta baixava bé ho devia fer pel seu carril, i devia tenir temps de veure-la ...-

- Sí, és clar, si no fos per l’altra furgoneta, aturada just en doble fila al costat del tràiler respongué d’esma en Nèstor -, ja li he dit abans – afegí - per això el de la DHL va haver de virar a l’altre carril i passar entre el camió i aquella just al moment de jo travessar, confiat de que no pujava ningú. I anava ràpid, el carrer és llarg i ample, amb molt bona visibilitat.- digué ell tot finalitzant la seva exposició dels fets, la mirada perduda en aquell prat immens enfront del qual es trobava, resignant-se de la seva mala sort, expressió per la qual, d’altra banda, mai n’havia sigut particularment devot.

Segurament no es tractava de mala sort aquella combinació de fets : era la mateixa que un podia tenir, per posar un exemple, de trobar l’amor de la dona perfecte en el lloc i el moment més inesperats de la seva vida. Si allò li hagués passat de veritat, hauria pensat en la bona sort tinguda i probablement després, l’hauria negat de forma immediata per la idèntica raó que ho feia ara. Les coses, simplement, passaven. Tot i això en Nèstor no tenia clar exactament perquè passaven, les coses. I ara, encara menys.

-   Ostres ! – s’exclamà l’home amb qui parlava – ja és mala sort tot plegat. Un tràiler, dues furgonetes i vostè, en un carrer on mai no passa res. I ara vostè és mort – reblà l’home mirant-se’l sense pena.

Anava a replicar-li sobre tot allò de la mala i la bona sort quan parà esment en la darrera frase que va pronunciar. Es va fixar més en aquell home barbut, llavors : era alt , amb una calba frontal on destacaven dins un rostre colrat pel sol les arrugues gruixudes del front i els cabells que envoltaven aquella cara d’home rústec, rebels i mal pentinats, de color gris. Calçava unes sandàlies tronades i portava un manyoc de claus en una mà grossa i rabassuda, de dits grossos i botits, que feia voltar sobre el seu dit índex amb perícia, tot agafant-les amb el palmell quan parlava. Després de dir la paraula mort, va callar i acte seguit, les va tornar a fer girar mentre mirava al cel, com esperant una resposta.

En Nèstor, llavors, es va fixar en aquella porta, darrera d’ell, una pota de ferro forjat, negre i antiga, dalt de la qual hi havia dues paraules igualment forjades de ferro : change – cambio. No semblava tenir sentit de ser, aquella tanca; si algú volgués entrar  ho podia fer per on vulgués, doncs no hi havia res ni als costats ni al seu darrera, només aquell camp immens i el sol, que ara que s’hi fixava, feia molta estona que estava ponent-se sense acabar de fer-ho, un disc llunyà petit i vermellós, que l’il·luminava sense fer-li perdre la vista. Va tenir la fugaç impressió, llavors, de no tenir consciència del seu propi cos però s’equivocava, car avançà un parell de passes i preguntà per aquell change-cambio de la porta a l’home de les claus. Ell , llavors, baixà el cap i el mirà detingudament.

-Potser sí que no és mala sort, al cap i a la fi ...- mormolà mentre anava fins a la porta, es mirava el manyoc, triava una clau grossa i fosca i l’introduïa pel forat del pany, obrint-la.

-Pots passar, si vols, Nèstor- li digué sense travessar-la ell mateix, la mà agafada als barrots del batent de porta obert.

Sinó fos per les lletres de dalt, el Nèstor, tot seguint les indicacions d’aquell home estrany i corrent a la vegada, al passar pel llindar haguera jurat que aquella porta era com la de casa seva, una casa antiga on la seva família havia viscut els darrers setanta anys. No va tenir temps de finalitzar aquell pensament perquè tot just entrar en aquell camp el sol caigué a plom i tot es feu fosc de repent, com si hagués tancat, de cop i volta, els ulls.

 

II.

 

En un acte reflex, el Nèstor va obrir els ulls i va fer un pas enrere tot girant el cap vers la veu que el cridava. En aquell precís instant passà a tota velocitat una furgoneta de la DHL que pràcticament no va tenir temps de veure però si de sentir a frec del seu cos. Es quedà esglaiat. Va mirar al carrer i va veure la furgoneta parada en doble fila amb els dos ocupants encenent dues cigarretes, aliens a tot el que passava a fora ; va mirar cap a la cabina del tràiler on el conductor seguia absort davant la pantalla del seu mòbil. Llavors girà el cos i es fixà en la persona que l’havia cridat : era un home ja gran, vestia un abric llarg ; era alt i barbut i anava amb bastó, segurament un d’aquests jubilats destinats a caminar per la ciutat cada matí per prescripció mèdica – pensà més tard en Nèstor -. Es van mirar, ell espantat, el vell encara una mica sorprès pel que acabava de passar. S’apropà i assenyalà al terra amb el bastó.

-La clau, se li havia caigut la clau...-

En Nèstor fixà la mirada al terra. La clau, negre i grossa de la porta del carrer de casa seva era allà. No ho entenia. S’apropà i l’agafà, per assegurar-se’n. Efectivament, era la mateixa clau. Sorprès, se la mirà i tot seguit l’home, que somreia. Pensà en un perquè, sempre obria la porta, maquinalment, cada matí i tornava a entrar a casa per deixar-la al clauer de l’entrada, al passadís, abans de tornar a sortir per treure el cotxe. Aquell matí, per alguna raó no ho havia fet, tot i que sempre ho feia. I quan pensava que sempre ho feia era perquè mai s’havia posat la clau a la butxaca i encara ara ho sabia, que l’havia deixat a dins, com sabia que havia conduit el mateix trajecte fins a la feina a pesar de no recordar sovint ni com ho havia fet, absort per les rutines diàries. Potser era això, pensà, com quan al vespre, al buidar-se les butxaques dels pantalons apareixia un clip perdut o un paper rebregat on havia anotat coses seves. Però la clau de fora, i tant grossa...

-Ha tingut vostè molta sort, jove – afegí l’home mentre seguia el seu camí carrer amunt – Molta sort...- afegí mentre en Nèstor, clau en mà, veia com s’allunyava lentament.

-Gràcies ! – cridà llavors mentre maldava per buscar un record que li donés la raó.

L’home aixecà el bastó sense girar-se, fent-li adeu amb l’altra mà. Les coses, també passava que no passaven. A vegades canviaven – algú ho havia dit abans això – per no haver de canviar res.

 La furgoneta aparcada en doble fila ja no hi era i el tràiler, ja maniobrava per entrar a la nau, a punt per descarregar. El carrer quedà desert i en Nèstor, a pesar de tot, mirà dues vegades amunt i avall abans de travessar.