Enigma

 

És la veu poètica

que mai s'arriba a entendre

dins una imatge.

Continuo

Després de potser - i és que el temps passa ràpid, segons amb quines coses feies d'habitud abans, potser dels abans també...d'aquells abans...i continuo - més de quinze anys de no trepitjar una sala de cine, fa un parell de dijous vaig quedar amb un bon amic per anar a veure " A complete unknown ", pel·lícula que volia veure en pantalla gran, com manen els cànons : el vell Bob, quan era jove, molt jove. Vam comprar les entrades a una màquina que hi havia a l'entrada - ja no hi havia aquella taquillera ja gran al costat d'aquella més jove i guapa, la noia que podria haver estat la veïna del costat de casa de la que un es podria haver enamorat de seguida de fer els quinze anys , sense anar massa lluny, posem Nova York, per exemple...i continuo- i vam entrar a la sala on es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi havia, vam seure en un còmode seient, vam veure una infinitat d'anuncis per, finalment, iniciar-se el film. 

Al principi em va costar seguir l'amplitud de la pantalla - porto ulleres progressives i tanta pantalla és difícil d'abastar, com si els ulls no poguessin seguir tota la seqüencia de les primeres escenes, com em passa a vegades de veure moviments inapreciables fora de l'abast dels vidres que no sé ben bé a què atribuir...fujo d'estudi...continuo - però de mica en mica la història em va absorbir, com el talent aquest que es fa dir Timothée Chamelet, un nano jove que fa de Dylan com si fos el Dylan que imaginava, sense conèixer - mai, és clar, i en això resideix el magnetisme d'un bon actor que fora del plató es veu com algú totalment diferent i evidentment, fora de la meva època, que podria ser - de fet ho és - l'actual, un actor amb bigotet, alt i prim, somrient i amable, gens petulant, que no coneixia però que contesta a les preguntes amb intel·ligència i naturalitat, un actor amb un toc kitch, elegant, seductor sense haver d'arrufar ulls ni amagar res d'importància aparent i desconeguda fruit d'algun passat tempestuós, no, és un actor jove, feliç,  ambiciós també, una persona amb un caràcter proper d'alguna manera al Bob Dylan d'aquells primers anys ... i continuo - qui era en realitat, en Bob Dylan, personatge al qui només li ha preocupat la música que feia i la manera d'interpretar-la dalt d'un escenari.

El meu amic, que no és fan absolt del de Duluth com jo, em va dir que la pel·lícula havia estat bé , que al final, però, renega del folk per electrificar-se, de fet es cansa de cantar "Blowin in teh wind" com el Llach es va cansar de cantar "L'estaca" o el Van Morrison de la "Brown eyed girl". A veure, em diu, si aquella cançó els va fer famosos doncs que després no vagin renegant d'ella com si fos un fill il·legítim... - el meu amic és un fan de l'Springsteen, que ho canta tot i més i a sobre és un paio collonut - jo li faig entendre que des de bon començament, la pel·lícula ja parla de l'interès del Dylan per explorar les diverses músiques que va escoltant, del country al blues, passant pel rock i el folk, és clar..i el Woddy Guthrie, raó per la qual viatja cap a N.Y. D'altra banda,impacta quan al festival de Newport presenta una "cançó nova" i es posa a cantar "The times they`re changing " - i totes les lletres subtitulades, tota aquesta poesia de paraules i d'estrofes amb les quals expressa el que el seu cap veia i sentia, amb una capacitat única i inconscient de crear una meravella rere una altra...i continuo - i de seguida la gent coreja aquest himne i se't posa una mica la pell de gallina quan els seus coetanis se'l miren com allò que no volia ser, un profeta - anys més tard escriurà una cançó, "False prophet" on dirà jo no soc un profeta fals, jo només faig el que faig...i continuo - i només volen d'ell que continuiï igual, que segueixi igual, que tot evolucioni cap a aquest tot igual que ells sembla que ja han canviat - i aquí rau la visió realista de l'assumpte del Dylan, que ja va veure que tot allò s'acabaria com es van acabant tantes coses com ara s'acaba tot i tot torna a començar sense iniciar-se, en el fons res ... i continuo -, quan en realitat, la cosa va cap a aquell "Like a rolling stone" on ja pregunta com et sents, com et sents essent a complete unknown, like a rolling stone...i bé doncs...

Cal continuar. S'obren els llums i la pel·lícula s'acaba. M'ho he passat bé.

Mistos

 I ja està. Vet-ho aquí. La valentia, la temeritat, digueu-ne com vulgueu, és el flaix, l'instant de sublimació ; i encabat clac ! : la negror de sempre altra vegada. Vet aquí per què. És massa intens per tenir-ho com a base d'una dieta. Perquè si en fos la base, llavors no seria un flaix, la claror efímera d'un llampec. I, per tant, per la seva fugacitat, només es pot conservar i allargar damunt un paper : una imatge, unes quantes paraules escrites que un misto qualsevol, una flameta inofensiva de no res que podria encendre fins una criatura, pot fer desaparèixer en un instant. Una estella de fusta d'un parell o tres de centímetres amb la punta de sofre és més llarga que el record o que el dolor de la pèrdua ;  una flama no pas més grossa que una monedeta de sis penics és més ferotge que la valentia o la desesperació.

William Faulkner, "Tots els pilots morts" ( Contes, Ed. 1984 ).

Cristal·litzar

 

Baixo a l’hort. Els pèsols fa una setmana que han sortit i cal preparar les xarxes al canyissar. No és fàcil, la xarxa ve dins un paquet tota enrotllada, cal treure-la però sense desplegar-la totalment perquè sinó s’entortolliga i no hi ha manera de diferenciar la part de dalt de la part de baix. Això mateix vaig fer el darrer cop i no hi va haver manera ; la vaig tallar i va ser pitjor, i tot per no llegir una cosa tant bàsica com la mida de la xarxa al paper que porta dins : 2x25 mt. Avui ho he fet, preocupat com estava de si me’n sortiria; anava ben tranquil, mirant de pensar cada passa abans de fer-la, i per això m’he dedicat a ullar el paper, on, en varis idiomes s’explica del que es tracta i a sota el 2x25 que m’ha cridat l’atenció. Si fa aquesta mida- he pensat- el lògic és desplegar la xarxa tal com ve del paquet, amb forma de tub : al fer-ho, ja es veu que els vint-i-cinc metres son els que es va allargant dins un parell de plecs que , un cop estirats, fan els dos metres d’alçada. Per tant, només cal desplegar en el sentit del llarg del canyissar a cobrir, tallar, per després agafar amb cura la xarxa i penjar-la de dalt de les canyes per deixar-la anar cap avall i anar-la tensant. Oli en un llum, com si hagués descobert la solució a un d’aquests trenca-closques de fusta mirant d’obtenir una esfera d’una peça quadrada. Estic content, perquè un cop fet això, la feina flueix harmoniosa.

Així doncs la feina avança ràpid entre col·locar les canyes amb estructura triangular per després posar la xarxa , just als costats dels solcs on el pèsol ja puja. Fa fred, el sol encara no arriba a terra, ben bé fins a mitja feina. De mentre, vaig aixecant la vista cap al camí per on la gent passa a peu, passejant el gos o anant amb bicicleta. Vaig mirant les faves , al tros del costat. Aquest any pugen que fa goig, amb la pluja de fa una setmana i la rosada del matí estan ben teses, tibants com una vela, totes en flor. Símptomes de primavera, com el presseguer, primer a puntejar de rosa les seves branques ; el pruner infla també els seus brots d’incipient blanc ; regna una frescor encara d’hivern que es desfà al primer raig de sol que m’il·lumina el cos, sobre les onze del matí. Miro el nesprer, ben ple de fruit creixent. L’any passat no en va fer ni un. Els fruiters van segons anyades : normalment no en fan dos de bons seguits, almenys dins el meu petit regne on m’estic ara, sense pensar massa en res, gaudint d’un dissabte al matí ple de petits plaers, com quan llegeixo algun fragment o frase llaminera a un llibre. Avui me n’ha quedat una d’ahir, del Bergonioux, dels quaderns de notes que m’estic llegint d’ell. Hi penso mentre cullo un darrer enciam d’hivern i em miro les cols, ben ufanoses : “ el temps cristal·litza en dolor “, deia, una petita frase escrita fa més de quaranta anys, mentre el seu fill era ingressat en un hospital a París, ell i la seva dona patint per la seva vida. De manera monòtona et descriu les anades i vingudes, el que ha deixat de fer – com llegir durant uns dies -, la manca de son, el cansament, la pluja i al mig, el temps i el dolor, en una frase sorgida – n’estic segur – d’aquesta mania d’escriure d’esma, sense cap aspiració a res, simplement la d’exercitar la memòria per de sobte, el sorgiment d’una petita perla, una llaminadura amb forma de paraules. Quaderns, diaris, literatura menor, com la meva. Modesta com un plat de verdura.

A l’hort, quan l’hivern s’acaba, tot va agafant forma més ràpid, i te n’adones abans de que res hagi passat en realitat, sabent el que vindrà. M’imagino el quadre, amb tots els pèsols enfilant-se per la xarxa, les flors blanques i les tavelles, la collita i el desgranament, l’aigua bullint i després el gust dins la boca...però res d’això ha passat, i potser no passarà. L’ hortolà només procura que tot li sigui favorable a la planta però sap que sinó son pèsols, seran faves, i si no, cols o potser tomàquets, o un bon plat de cireres. Qui no planta, però, no collirà pas res.           

 

 

Una qüestió de sort

 

I.

- I diu que va ser una furgoneta de la DHL ? –

- Sí – va respondre lacònic- , vaig travessar sense mirar cap amunt del carrer, d’on venia aquella –

- Però també hi havia un tràiler, segons m’ha dit...perdoni però no ho acabo d’entendre –

- El tràiler- respongué pacientment -era aparcat al límit de la tanca metàl·lica de la nau d’on jo sortia, just tenia la cabina al llindar – ja sap lo grosses que son les cabines de tràiler-, fet que m’impedia veure els cotxes que baixaven –

- Però sí podia veure els que pujaven, que precisament eren els del carril primer per on havia de travessar vostè –

-  I no en pujava cap, de cotxe, ja li he dit abans –.

L’home se’l mirà dubitatiu.

- ¿ I doncs ? Si la furgoneta baixava bé ho devia fer pel seu carril, i devia tenir temps de veure-la ...-

- Sí, és clar, si no fos per l’altra furgoneta, aturada just en doble fila al costat del tràiler respongué d’esma en Nèstor -, ja li he dit abans – afegí - per això el de la DHL va haver de virar a l’altre carril i passar entre el camió i aquella just al moment de jo travessar, confiat de que no pujava ningú. I anava ràpid, el carrer és llarg i ample, amb molt bona visibilitat.- digué ell tot finalitzant la seva exposició dels fets, la mirada perduda en aquell prat immens enfront del qual es trobava, resignant-se de la seva mala sort, expressió per la qual, d’altra banda, mai n’havia sigut particularment devot.

Segurament no es tractava de mala sort aquella combinació de fets : era la mateixa que un podia tenir, per posar un exemple, de trobar l’amor de la dona perfecte en el lloc i el moment més inesperats de la seva vida. Si allò li hagués passat de veritat, hauria pensat en la bona sort tinguda i probablement després, l’hauria negat de forma immediata per la idèntica raó que ho feia ara. Les coses, simplement, passaven. Tot i això en Nèstor no tenia clar exactament perquè passaven, les coses. I ara, encara menys.

-   Ostres ! – s’exclamà l’home amb qui parlava – ja és mala sort tot plegat. Un tràiler, dues furgonetes i vostè, en un carrer on mai no passa res. I ara vostè és mort – reblà l’home mirant-se’l sense pena.

Anava a replicar-li sobre tot allò de la mala i la bona sort quan parà esment en la darrera frase que va pronunciar. Es va fixar més en aquell home barbut, llavors : era alt , amb una calba frontal on destacaven dins un rostre colrat pel sol les arrugues gruixudes del front i els cabells que envoltaven aquella cara d’home rústec, rebels i mal pentinats, de color gris. Calçava unes sandàlies tronades i portava un manyoc de claus en una mà grossa i rabassuda, de dits grossos i botits, que feia voltar sobre el seu dit índex amb perícia, tot agafant-les amb el palmell quan parlava. Després de dir la paraula mort, va callar i acte seguit, les va tornar a fer girar mentre mirava al cel, com esperant una resposta.

En Nèstor, llavors, es va fixar en aquella porta, darrera d’ell, una pota de ferro forjat, negre i antiga, dalt de la qual hi havia dues paraules igualment forjades de ferro : change – cambio. No semblava tenir sentit de ser, aquella tanca; si algú volgués entrar  ho podia fer per on vulgués, doncs no hi havia res ni als costats ni al seu darrera, només aquell camp immens i el sol, que ara que s’hi fixava, feia molta estona que estava ponent-se sense acabar de fer-ho, un disc llunyà petit i vermellós, que l’il·luminava sense fer-li perdre la vista. Va tenir la fugaç impressió, llavors, de no tenir consciència del seu propi cos però s’equivocava, car avançà un parell de passes i preguntà per aquell change-cambio de la porta a l’home de les claus. Ell , llavors, baixà el cap i el mirà detingudament.

-Potser sí que no és mala sort, al cap i a la fi ...- mormolà mentre anava fins a la porta, es mirava el manyoc, triava una clau grossa i fosca i l’introduïa pel forat del pany, obrint-la.

-Pots passar, si vols, Nèstor- li digué sense travessar-la ell mateix, la mà agafada als barrots del batent de porta obert.

Sinó fos per les lletres de dalt, el Nèstor, tot seguint les indicacions d’aquell home estrany i corrent a la vegada, al passar pel llindar haguera jurat que aquella porta era com la de casa seva, una casa antiga on la seva família havia viscut els darrers setanta anys. No va tenir temps de finalitzar aquell pensament perquè tot just entrar en aquell camp el sol caigué a plom i tot es feu fosc de repent, com si hagués tancat, de cop i volta, els ulls.

 

II.

 

En un acte reflex, el Nèstor va obrir els ulls i va fer un pas enrere tot girant el cap vers la veu que el cridava. En aquell precís instant passà a tota velocitat una furgoneta de la DHL que pràcticament no va tenir temps de veure però si de sentir a frec del seu cos. Es quedà esglaiat. Va mirar al carrer i va veure la furgoneta parada en doble fila amb els dos ocupants encenent dues cigarretes, aliens a tot el que passava a fora ; va mirar cap a la cabina del tràiler on el conductor seguia absort davant la pantalla del seu mòbil. Llavors girà el cos i es fixà en la persona que l’havia cridat : era un home ja gran, vestia un abric llarg ; era alt i barbut i anava amb bastó, segurament un d’aquests jubilats destinats a caminar per la ciutat cada matí per prescripció mèdica – pensà més tard en Nèstor -. Es van mirar, ell espantat, el vell encara una mica sorprès pel que acabava de passar. S’apropà i assenyalà al terra amb el bastó.

-La clau, se li havia caigut la clau...-

En Nèstor fixà la mirada al terra. La clau, negre i grossa de la porta del carrer de casa seva era allà. No ho entenia. S’apropà i l’agafà, per assegurar-se’n. Efectivament, era la mateixa clau. Sorprès, se la mirà i tot seguit l’home, que somreia. Pensà en un perquè, sempre obria la porta, maquinalment, cada matí i tornava a entrar a casa per deixar-la al clauer de l’entrada, al passadís, abans de tornar a sortir per treure el cotxe. Aquell matí, per alguna raó no ho havia fet, tot i que sempre ho feia. I quan pensava que sempre ho feia era perquè mai s’havia posat la clau a la butxaca i encara ara ho sabia, que l’havia deixat a dins, com sabia que havia conduit el mateix trajecte fins a la feina a pesar de no recordar sovint ni com ho havia fet, absort per les rutines diàries. Potser era això, pensà, com quan al vespre, al buidar-se les butxaques dels pantalons apareixia un clip perdut o un paper rebregat on havia anotat coses seves. Però la clau de fora, i tant grossa...

-Ha tingut vostè molta sort, jove – afegí l’home mentre seguia el seu camí carrer amunt – Molta sort...- afegí mentre en Nèstor, clau en mà, veia com s’allunyava lentament.

-Gràcies ! – cridà llavors mentre maldava per buscar un record que li donés la raó.

L’home aixecà el bastó sense girar-se, fent-li adeu amb l’altra mà. Les coses, també passava que no passaven. A vegades canviaven – algú ho havia dit abans això – per no haver de canviar res.

 La furgoneta aparcada en doble fila ja no hi era i el tràiler, ja maniobrava per entrar a la nau, a punt per descarregar. El carrer quedà desert i en Nèstor, a pesar de tot, mirà dues vegades amunt i avall abans de travessar.

Automàtica.31

Carregues l'oblit amb vetlla

d'antigues guàrdies

vora l'ametller florit.

No el veus.

No veus les branques

arquejant el camí, el cap cot

vers les botes gastades

que avancen, com nues,

per una platja deserta.

Somnies l'aigua sense delit

tot amarant-te de terra

al fons d'un bassal voltat

d'un fang roig: 

moldeges, maldestre,

un Adam nou.

Les flors encara son vives

- semblen ben vives ! -

al sòl pintades de

darrera llum. 

Les veus, les culls...les guardes.

Aixeques la vista entre llevant 

i ponent, la lluna, el sol i altre cop

...les flors... 

blanquejant el seu somni

amb calzes de porpra

com si fos també el teu,

desconegut i proper

com aquella mirada glauca

teixida de matinada.

No queda ja fang

per fer-te una nova...

 Eva.

 

Hivern

Caminant, de tarda, amb fred d'hivern. El marfull tot florit i perfumat obre el paisatge d'ataronjat capvespre. Ametllers joves, florits. Els més grans, amb sàvia d'anys, tot just despunten. A les orelles sona Brasil i el fred travessant el forro polar de sobte es transforma en brisa d'estiu. Penso en el mar i en la vida, bonica fins a la fi. La fascitis plantar sembla que no apareix, noto els peus calents a mitges amb l'esperit, que em fa somriure. Creuo el pas amb el F. i els seus dos gossos, una llauna de cervesa a la mà i la mirada perduda cap al cel, dins el seu rostre ambigu, que tant pot ser de geni com de curt de gambals. De fet - penso -  és el d'algú que no és.  

M'arribo al cementiri i el trobo obert. Em passejo foragitant el temps, fugint com de  la famosa màxima llatina escrita a la font de l'entrada. És un cementiri bonic, no cal dir que també tranquil. Torno cap a casa meditant la frase llegida pel matí que Bergounioux deixa anar com qui no vol la cosa en els seus diaris : "la mort menysprea a qui la ignora ". Millor fer això. Entremig alguns núvols d'en Mesquida. La poesia hi és per allò d'abans també, com la música. De nit, la lluna té forma de gandula. 

Per la carretera

 

Estic perdut cercant un camí, un camí que m’eviti haver de transitar la carretera. A Bourg-madame m’he entretingut en un carrer tot escoltant dues senyores ja grans parlant un català exquisit, amb una pronúncia deliciosa, un petit tresor de conversa entre veïnes de poble on ambdues es posaven al dia de les seves coses, aturades dins un passatge que he pujat i baixat quatre o cinc vegades fent-me el despistat i observant-les de cua d’ull : una de cabells blancs, com acabada de sortir de la perruqueria, tota polida i ben posada ; l’altre, en canvi, mig geperuda, de pell fosca, amb boina calada i l’aspecte d’haver passat una pila d’hiverns molt més rigorosos del que un es podria pensar. Tot i ser molt franceses, parlen la llengua dels seus pares. Aquí, a menys d’un quilòmetre de la frontera, el francès impera. I si no, l’espanyol, o això em pensava jo.

El cas és que se m’ha fet tard i el dia, cap a les quatre de la tarda, ja comença a decaure. Amb cotxe, fora a deu minuts de la casa on m’estic aquests dies; caminant pels chémins de riverians potser trigaré una hora llarga si agafo bé la traça, tot fent volta per Onzès i després agafant el camí de Llívia a Santa Llocaia. Però m’equivoco i el camí que agafo va cap a Ur, per on he passat aquest matí. Me n’adono al cap de mitja hora, arribant a una estació del tren groc i passant sota un pont on al fons, una mica lluny encara, es veu el poble. Tossut, dono mitja volta i torno, per cercar el camí correcte. I acabo anant per la carretera, altre cop cap a Ur, tot esperant trobar un camí marcat que travessa els camps fins a Onzès. Arribo a un trencall que mena a un mas des d’on hauria de trobar el camí en qüestió. A l'apropar-me un gos em mira, s’aixeca i gruny. Jo me’l miro i decideixo donar mitja volta. Em torno a trobar a la carretera quan el sol, definitivament, davalla. I llavors camino mentre es va fent fosc, per la carretera altre cop. És la meva darrera alternativa.

No estic perdut, però la sensació és la del rodamons. No em queda sinó seguir la carretera, donant tota una volta llarga fins a la carretera de Llívia i allí, més endavant, agafar la que porta a Caldegas . El cansament ja hi és, avui acabaré fent més de trenta quilòmetres, comença a fer fred i no tinc més paisatge que el dels cotxes passant amunt i avall. M’assec, el peu em fa una mica de mal ; em refredo sense aquell fred del matí al sortir, que m’escalfa ; em canso, m’aturo i continuo, mirant de seguir el petit caminet vora l’asfalt. Cotxes, un darrera l’altre. Em sento estrany i solitari com el qui acaba el dia sense saber on parar. En un moment donat salto dins un camp tot allunyant-me del trànsit : és un camp llaurat, amb grans terrossos de terra que per sort son glaçats, els quals sortejo tot fent d’equilibrista enmig de la profunditat dels solcs, guaret de futures collites. Si algú em mira, qui sap què deu pensar d’aquesta figura saltironejant destins incerts. Encara, després, aprofito els darrers raigs de sol per fotografiar-los, llavors em giro i seguint la tanca que em priva de seguir camp a través, torno a la carretera, on finalment arribo al desviament. Allí, hi trobo un camí més ample per tractors ; el bestiar em mira mentre ja la nit s’avança, em miren sense fixar-se en els cotxes rabents circulant a tota velocitat per el llarg tram  que vorejo, sense saber que hi ha gent com jo dins d’aquells, absents del mon dins el confort dels seus vehicles, com jo que hi he passat tantes vegades. Per les vaques sembla que no hi ha res més que jo, passant vora seu, aixecant el cap i amb parsimònia, seguir amb els seus ulls impertèrrits el meu pas ràpid caminant cap a casa, les mans gelades, el cor calent...l’arbre dorment...jo fent camí, errant fites, seguint vies de tren mig mortes en direcció a estacions tancades . El sender em porta al riu, sense gual per travessar. Em quedo observant les aigües, baixant tranquil·les com si alguna cosa s’acabés aquí ; encara un rètol, on hi diu pesca sense mort. M’imagino l’escena, el pescador tornant el peix al riu, mentre finalment trobo la sortida al camí d’Onzés, on la nit, definitivament, m’atrapa.

Sota la llum de la lluna, ara ja sé per on haig d’anar. Envoltat de foscor, enllaço les mans dins les mànigues del forro polar. Camino ja sol, en silenci, dins ombres. Entre arbres i camps, però, m'hi trobo bé, malgrat la foscor, completa, malgrat no trobar-me ningú, cap soroll de cap animal...res sinó les meves passes. Després veuré les llums de la Cerdanya, llunyanes. I les estrelles. Tranquil, torno d’allí on he vingut. Encenc un bon foc  i em poso a escriure.

 

Al llac de Puigcerdà

 

Feia molt de temps que no veia el llac de Puigcerdà. Hi arribo tot seguint, des d’Ur, el camí a Rigolisa després de creuar breument la carretera i enfilar una avinguda de plataners al mig de la qual hi passa aquella provinent de la capital de comarca .Al final d'aquesta llarga avinguda, l'antic camí es separa de la nova carretera seguint ara la traça de l’antiga sequia de la vil·la, un canal perfectament operatiu després de segles de portar l’aigua cap a aquesta cisterna d’aigua que és el llac, en la mateixa direcció on es dirigeixen les meves passes. Seguint-la, no em puc perdre. Camino, doncs, per aquest camí que abans de l’abans, en èpoques prehistòriques, formava part d’un llac que cobria tota la comarca. En vaig escriure unes ratlles, fa uns quants anys. Totes aquestes coses les aprenc llegint els panells informatius que es troben escampats al llarg i ample de la comarca, situant-me una mica més dintre de la història d’aquesta terra per on transito , d’aquestes restes del mon d’ahir, com l’església de Rigolisa, al costat del mas d’igual nom i que de lluny, del camí estant i amb tot el massís del Puigmal de fons, em recorda amb el seu campanar alt i sobri la figura sòbria i puritana dels primers colons d’Amèrica, amb les seves levites negres, els seus colls blancs i les barbes de capitans de vaixell. Ahab, per exemple. Digueu-me Ismael... aquesta església no respon a aquest món d’ahir d’aquí, però la fa alhora singular, particular per a mi ara que he llençat l’àncora en aquest racó de camí tot pensant en la gran balena blanca. Els rètols informatius em diran, en canvi, que aquest tros de camí en diuen el camí dels Enamorats, perquè es veu que per aquí venien a festejar els d’antes, quan la gent es mirava als ulls i es podien dir t´estimo abans d’anar a pastar vaques o encendre xemeneies dins cases envoltades de neu per totes bandes.

Segueixo encara l’estela de la sequia una mica més  al llarg del darrer carrer de la vil·la, vorejant camps per on algun cavall roig de pèl blanc em mira. Vora el llac és on s’hi van construir la majoria de cases d’estiueig a començament de segle XX : es tracta de cases grans on hi destaquen les teulades, rematades  de motllures de fusta amb figures geomètriques, com brodats rematant cortines ; sostres tallants de teules de pissarra negre, amb mansardes i petites torres que recorden, d’alguna manera, els casals campestres de les novel·les russes. D’això me n’adono quan finalment arribo al llac i l’observo, amb totes aquelles sobresortint més enllà, un petit skyline on el llac glaçat exerceix d’amfitrió altre cop a la imaginació, transformant-lo en una estepa plena de neu, amb aquell casal de pel·lícula ple de caramelles congelades, prenent forma al fons mentre el trineu, lliscant de sobte en un primer pla, trenca un silenci que només existeix dins la meva càmera, el meu ull observant l’escena abans de pitjar el botó com si fos una claqueta tancant-se dins el meu cervell. L’acció on Pasternak cita als enamorats uns quants dies dins un casal fred, on ell escriurà els seus millors versos.

Vet aquí com, de vegades, la càmera aconsegueix d’allunyar-me del munió de gent que m’envolta, del tràfec de totes aquestes vides alienes passejant com jo, prenent el sol mentre fan l’aperitiu, fotografiant-se amb les tranquil·les aigües mig glaçades de fons, on uns quants ànecs i un parell de cignes adornen el conjunt, fent-lo ben bonic ; deu ser, potser, aquesta negror envoltant la imatge, aïllant-la, protegint-la del temps present, transformant-la a l’instant en record . Deu ser alguna cosa més, potser, un viatge momentani cap a un món que no afirmaré desconegut ni on tot és possible; no, aquest món ja me’l començo a conèixer i haig de reconèixer el fet de que m’hi agrada fer estada perquè pren la seva pròpia realitat, sempre impossible de dur a terme, com somnis de mirada oberta. El gel, el sol i les cases ; el cel blau, el fred i llavors, de sobte, el trineu, lliscant com un miratge damunt el llac. El pas de la vida és com el mirall d’aquest gel, desdibuixant-la i refent-la de manera que una cabellera rossa aconsegueix d’allunyar-se enmig d’un silenci d’estepes blanques.

No cal patir massa tampoc, perquè tot passa tan ràpid com la velocitat aquella de la llum que apreníem de petits : exactament tres-cents-mil quilòmetres per segon. Fet això, vaig encerclant aquest tros de vida per eixir finalment cap al centre de la població, on m’aturaré a menjar una mica.

 

 

Ur

 

A l’arribar a Ur, venint de Llívia, s’hi entra passant per un bonic pont de pedra , petit i corbat, que travessa el també petit i curt riu d’Angostrina, nom d’una població no gaire lluny d’aquí. M’aturo al centre del pont,  em trec la motxilla, d’allí una mandarina i me la menjo descansant de l’hora llarga que porto caminant. El dia – com tots els que passaré aquí dalt a la Cerdanya – és radiant, potser massa i tot : el sol brilla, el cel és ben blau i el fred s’aguanta perfectament a poc que un es mogui una mica. Ara el noto a la cara, als ulls tancats tot mesclant el gust de la nectarina a la boca mentre escolto el riu, circulant vall enllà. No hi ha neu, només gebre i algun caramell de gel a redós de les obagues, fet que no impedeix a l’aigua baixar alegre o això em sembla, una alegria potser més d’acord a l’estat d’ànim del moment. El riu flueix com aquest flow que diuen ara els més joves quan tot va com ha d’anar i un se sent bé. L’aigua davallarà fins un altre riu, després fins a un o dos  pantans, més tard seguirà el seu curs fins al mar, i d’allí potser una part d’aquesta aigua que passa sota els meus peus davallarà altre cop en forma de pluja, picant cercles dins gorgs al centre dels quals ballarà una gota, un instant, ignorant tots aquest passats marins d’on diuen que arrelà un dia la vida.

Vaig bé, em dic mig burleta tot pensant en els meus vagareigs mentre acabo el darrer grill saborós, com els fruits aquells. Entro llavors dins el poble, de carrers estrets fins una font que avui trobo seca, antic abeurador de bestiar. Entre pedra i ombra, arribo a la carretera que parteix en dos el bourg francès. L’església roman al seu lloc, aliena al tràfec de cotxes anant amunt i avall. Massa soroll, així que giro cua però tot baixant per un altre carrer, avall tot cercant un tros de llum. El trobo en un petit pati on els rosers han perdut tota la fulla. Al davant, una petita entrada fosca a una, suposo, petita casa de poble, encabida enmig d’un mur. Seguint-lo, sorgeix l’esquena d’un casal, força gran. Una balconada central hi destaca, quasi bé de punta a punta de paret, al pis central ; dalt i baix dos balcons més petits l’hi fan joc, dins una façana que si no fos perquè només té una petita entrada en un costat de la planta baixa, podria semblar ben bé la principal, la qual no he sabut veure. Hi ha un pati sense cap mena de vegetació fins la tanca final que dona altre cop a la carretera, en l’inici del poble si un ve amb cotxe, des de Bourg-Madame. Em fixo en les fines baranes de ferro forjat, bellament tornejades, ben conservades a pesar de l’aire deixat de la resta del casal, vingut a menys, deteriorats com tants d’altres, masos sense feina per fer, antics senyors morts. Vagarejo altre cop dins la meva tête, que diria un d’aquí : Ur també era el nom d’una antiga ciutat a Mesopotàmia, una ciutat d’esplendorosa vitalitat fa uns cinc mil anys, avui engolida pel desert. Per allí uns diuen que hi va haver un gran diluvi, d’altres que hi va néixer el pare Abraham, aquell a qui Déu va demanar de sacrificar el seu fill...

Tot i això la casa em mira, com el riu i l’església, i es fa bonica, acaronada pel sol i els seus tons clars. Mirant-la me n’adono que no he vist ningú pels carrers, com si Ur fos un poble sense veïns.  Dos ciclistes es paren al meu costat, parlant en català. Aquests tampoc son del poble.