A
l’arribar a Ur, venint de Llívia, s’hi entra passant per un bonic pont de pedra
, petit i corbat, que travessa el també petit i curt riu d’Angostrina, nom d’una
població no gaire lluny d’aquí. M’aturo al centre del pont, em trec la motxilla, d’allí una mandarina i me
la menjo descansant de l’hora llarga que porto caminant. El dia – com tots els
que passaré aquí dalt a la Cerdanya – és radiant, potser massa i tot : el sol
brilla, el cel és ben blau i el fred s’aguanta perfectament a poc que un es
mogui una mica. Ara el noto a la cara, als ulls tancats tot mesclant el gust de
la nectarina a la boca mentre escolto el riu, circulant vall enllà. No hi ha
neu, només gebre i algun caramell de gel a redós de les obagues, fet que no
impedeix a l’aigua baixar alegre o això em sembla, una alegria potser més d’acord
a l’estat d’ànim del moment. El riu flueix com aquest flow que diuen ara
els més joves quan tot va com ha d’anar i un se sent bé. L’aigua davallarà fins
un altre riu, després fins a un o dos pantans, més tard seguirà el seu curs fins al
mar, i d’allí potser una part d’aquesta aigua que passa sota els meus peus
davallarà altre cop en forma de pluja, picant cercles dins gorgs al centre dels
quals ballarà una gota, un instant, ignorant tots aquest passats marins d’on
diuen que arrelà un dia la vida.
Vaig
bé, em dic mig burleta tot pensant
en els meus vagareigs mentre acabo el darrer grill saborós, com els fruits
aquells. Entro llavors dins el poble, de carrers estrets fins una font que avui
trobo seca, antic abeurador de bestiar. Entre pedra i ombra, arribo a la
carretera que parteix en dos el bourg francès. L’església roman al seu
lloc, aliena al tràfec de cotxes anant amunt i avall. Massa soroll, així que giro
cua però tot baixant per un altre carrer, avall tot cercant un tros de llum. El
trobo en un petit pati on els rosers han perdut tota la fulla. Al davant, una
petita entrada fosca a una, suposo, petita casa de poble, encabida enmig d’un
mur. Seguint-lo, sorgeix l’esquena d’un casal, força gran. Una balconada
central hi destaca, quasi bé de punta a punta de paret, al pis central ; dalt i
baix dos balcons més petits l’hi fan joc, dins una façana que si no fos perquè
només té una petita entrada en un costat de la planta baixa, podria semblar ben
bé la principal, la qual no he sabut veure. Hi ha un pati sense cap mena de
vegetació fins la tanca final que dona altre cop a la carretera, en l’inici del
poble si un ve amb cotxe, des de Bourg-Madame. Em fixo en les fines baranes de
ferro forjat, bellament tornejades, ben conservades a pesar de l’aire deixat de
la resta del casal, vingut a menys, deteriorats com tants d’altres, masos sense
feina per fer, antics senyors morts. Vagarejo altre cop dins la meva tête,
que diria un d’aquí : Ur també era el nom d’una antiga ciutat a Mesopotàmia, una
ciutat d’esplendorosa vitalitat fa uns cinc mil anys, avui engolida pel desert.
Per allí uns diuen que hi va haver un gran diluvi, d’altres que hi va néixer el
pare Abraham, aquell a qui Déu va demanar de sacrificar el seu fill...
Tot
i això la casa em mira, com el riu i l’església, i es fa bonica, acaronada pel
sol i els seus tons clars. Mirant-la me n’adono que no he vist ningú pels carrers,
com si Ur fos un poble sense veïns. Dos
ciclistes es paren al meu costat, parlant en català. Aquests tampoc son del
poble.
