( la Luisa )
Plovisquejava mentre
s’anava fent fosc. Ella mirava endavant, asseguda tranquil·lament, xerrant de
tot una mica. Ja hi havia anat abans, en l’Autobianchi , el seient estava just
a la mida per encabir còmodament les seves cames, que eren força boniques per
cert. Vestia un vestit lleuger d’estiu – ja estàvem al mes de Juny – de color clar que
feia ressaltar la morenor de la seva pell. Em va sorprendre la seva joventut, m’esperava
algú igualment xerraire, igualment de la terra, amb aquell deix de parla suau que
de cap manera en ella tenia el to de saudade que sempre havia imaginat sortint
de llavis de dona portuguesa ; potser és que només havia escoltat fados en
aquella llengua però el cas és que, igualment, algú com ella havia de ser més
gran, sobretot si s’entenia bé amb en Peter. O això em vaig imaginar : totes
les bones amistats d’en Peter tenien una relació molt propera, generacionalment
parlant, a la seva ; jo n’era l’excepció,
tot i que, en certa manera, la meva relació amb ell era una extensió de la que
tenia amb el pare.
Així que me l’anava
mirant conduint de tornada de l’hospital, sense fer massa cas del que em deia,
preguntant-me què devia de tenir per haver atret la seva atenció; mirava el seu
rostre de perfil i el comparava sense voler – altre cop amb deformació
professional – amb el de la Lisa. La
Luisa tenia unes faccions ben definides : boca, ulls i nas perfectament
proporcionats, emmarcats dins l’oval de la cara ; el nas tenia una petita
protuberància a la punta que trencava amb gràcia una bellesa pel demés
clàssica, que els cabells acabaven de definir, llargs i lleugerament rinxolats,
des de les seves arrels abundoses fins a les puntes caigudes a mitja espatlla,
els quals subjectava en un gest mecànic de la seva mà esquerra, força inútil
d’altre banda, rere l’orella. A diferència de la Lisa, tenia el cos viu, d’una
vivacitat pròpia del tarannà de les persones extravertides. Els plecs del seu
vestit no paraven quiets. No m’estranyà
gens de veure com a en Peter se li il·luminà la cara de satisfacció al veure-la,
com un gat sorprès per un raig de sol al mig d’una sesta avorrida, esperant les
moixaines de la mestressa acabada d’arribar.
El silenci va fer-me
tornar a la realitat. La Luisa em mirava ara, com comprovant alguna cosa.
-Perdona – vaig dir
jo amb to d’excusa – a vegades em distrec fàcilment.
-Ja ho he vist a
l’hospital, que et distreus. Estàs amoïnat per ell, no ? –
Me la vaig mirar
preguntant-me si ho sabia, ella, allò del càncer.
-En Peter també ho
fa, això de quedar-se mirant les boires. Deu ser cosa comuna als artistes.- afegí
girant el cap cap a la finestra –. Ja era fosc, havíem sortit de Funchal i
transitàvem per una carretera nova, farcida de túnels nous, aquests ben
il·luminats.
-Està molt prim, el pobre. Ja ho ha sigut
sempre, de prim, però ara...- vaig
aventurar jo per copsar si ja ho sabia. Ella girà el cap, el seu rostre
s’encenia i s’apagava al pas dels llums del túnel on acabàvem d’entrar.
-Se’n sortirà
d’aquesta. – Em va mirar als ulls fugaçment per després canviar de tema.
- I de què us coneixeu,
vosaltres dos ? Sembles molt més jove que ell , deus tenir la meva edat, si fa
o no fa. – Jo me la vaig mirar.
- Quaranta...quants
?- vaig fer jo burleta.
- Apa, home, a mi no
m’enredes, com a molt quaranta. Jo en tinc trenta-vuit.- respongué rient.
- Doncs l’has clavat,
n’he fet quaranta fa dos mesos. El meu pare i ell eren amics. Pintor com ell –
vaig continuar llavors, explicant-li la història de com havíem seguit en
contacte, inclús després de deixar Anglaterra.
- Tu ets escultor,
això sí que m’ho va explicar en Peter.- va seguir ella després. I em mirà les
mans. -Semblen de manobre.- digué tot assenyalant-les.- El meu pare les tenia
iguals de grosses. Ell era paleta, saps ? Va construir la casa on viu en Peter
ara. De fet, era casa nostra.- afegí tot passant els dits de la mà dreta pel vidre entelat.
Va callar, com si
s’adonés que potser havia parlat massa. O més aviat es quedà pensarosa. Vam sortir
del túnel per tot seguit entrar en un altre. Amb tot aquell joc de llums me la
mirava com si mirés una pel·lícula on els fotogrames anessin al ralentí.
-El pare va morir i
jo vaig haver de vendre la casa. Va ser quan el vaig conèixer, ja de primeres
em semblà un home bo, després el temps em va donar la raó.-
-En Peter és un home
bo, efectivament -. Vaig corroborar jo. Ella esclafà a riure. Me la vaig mirar,
estranyat.
-Perdona, però no ho
puc evitar - va dir quan va poder parlar - els anglesos teniu una manera de dir
les coses a vegades tan fina amb aquest idioma que teniu i aquests posats de
lord que no podeu reprimir...-
- Ja, i la manera de
vestir, suposo –
- Això ja no té
remei, em temo – i tornà a riure, aquest cop acompanyat per la meva, de rialla,
que tornava a sortir per segona vegada aquella tarda.
Va ser un trajecte
agradable. No podia evitar de comparar les dues dones, la Lisa i la Luisa, tan
diferents una de l’altre. De la Luisa ho sabia ja gairebé tot : havia viscut
uns anys fora de Portugal i de la illa. Havia iniciat estudis a Lisboa de
periodisme que no va acabar. Va viure a Londres una temporada, fent diverses
feines. Amb els diners que guanyava, viatjava. Tot això va durar uns anys, fins
que va haver de tornar pel seu pare, que havia emmalaltit. A Seixal havia
encetat un petit de negoci de plantes ornamentals, que conreava ella mateixa en
unes terrasses a poca distància del poble. Poios, en deia d’aquelles
terrasses. N’estava orgullosa de les seves aves-do-paraiso, les hortènsies, camèlies
i més flors que li va enumerar ... la llista era llarga. Vivia en un pis petit
al centre del poble.
-L’illa de les flors
li’n diuen oi ? – vaig fer jo quan ja aparcava a casa d’en Peter. Ella, a l’igual
que la Lisa, preferia baixar caminant fins a casa seva.
-Sí, però a mi m’agrada
més jardim adormecido.
-Jardim adormecido ?-
Vaig repetir jo mirant de no perdre aquella bellesa de paraules.
-Sleepy garden-
va traduir ràpidament- tot i cada cop sembla
que va perdent més el nom- va respondre ella mentre obria la porta per sortir -
-No serà per a mi,
estic força cansat.- vaig mig badallar, estirant els braços. Feia temps que no
conduïa tanta estona seguida.
Va tornar a saltironejar
el seu riure, al que ja m’anava acostumant.
-Bé – va afegir – me’n
vaig. Ha estat un plaer, Gareth. Ara que en Peter ja ens ha presentat, em veuràs més
per casa seva. Mira que n’arriba a ser, de cerimoniós, en Peter, de vegades.
Jo me la vaig mirar,
les claus de la casa a la mà.
-Em sento una mica
més intrús, ara que m’has explicat que aquesta era casa teva –
-Ui, no, no, en Peter
ja es va encarregar de fer-la seva amb tots els seus quadres i les pintures, per
no parlar del Whisky , les salsitxes i aquelles cornes que mai acabo de saber
què son i que diu que li recorden els pubs anglesos. I la pedra que té al
pati...que l’has vist, la pedra que té al pati, tota negre i lluent ?-
-No, la veritat és
que no he sortit gaire al pati, des de la terrassa ja hi ha una magnífica vista.
Una pedra dius ? -
-Sí, una bona pedra,
un monòlit quasi. Doncs mira-la, jo crec que t’agradarà, potser més que la
italiana aquesta que no conec- Digué
somrient-me com si ja ens coneguéssim de tota la vida. És a dir, que va
somriure una mica mofeta. En Peter li
havia preguntat per ella, és clar, no se’n va poder estar.- Ves que no la guardi
pera tu, en Peter. La pedra eh ?- afegí acomiadant-se amb la mà mentre girava
el cap tot assegurant-me que ja ens veuríem. Es va allunyar i me la vaig mirar
com m’havia mirat la Lisa i en Paulino baixant pel mateix carrer costerut. També
la podria esbossar, vaig pensar llavors. Dibuixar-la. Seria interessant de comparar-ne
la capacitat de poder-ho fer. Amb la Lisa no me n’havia acabat de sortir. Feia
dies que no havia agafat un carbonet, m’havia sentit insegur i maldestre. Demà
potser hi tornaria.
Vaig entrar a la casa
meditabund, tot pensant en aquell nom, jardim adormecido. Algunes coses
dormien dins meu, també , segurament com li devia passar a en Peter, a la Luisa,
a la Lisa i a tothom que havia viscut una mica. Sinó seriem tots com el Paulino
i tindríem espurnes als ulls tot el dia. Vaig somriure dins la foscor de la
casa, fins entrar al menjador, que era ampli i gros, la seva peça central. No
vaig encendre cap llum, la llum de la lluna entrava neta per l’ampli finestral
amb vistes al mar. Vaig estirar-me a la chaise longue que en Peter tenia
estratègicament col·locada rere aquell. Era comodíssima. Passava un aire fresc
per un dels vidres una mica oberts que havia deixat abans de marxar.
Silenciosament la casa em protegia. De fet, segur que no havia canviat massa.
La lluna i el mar, observats des d’allí , de ben segur que no. Em vaig adormir
de seguida, amb la sensació aquella de mans buides.
