És
una flor petita, de color groc. La planta d’on brota té tiges llargues, que ja
s’assequen. A la tardor hi ha flors així, de plantes que es moren. A simple
vista costa d’apreciar la seva bellesa; és només quan trec l’objectiu macro de
60 mm. i enfoco que aprecio tots aquests petits detalls, com si hi posés una
lupa a sobre. Encara em sorprèn aquesta perfecció de formes, la llargada fina del
sèpal dins el qual, el taronja dels estams s’observen, difuminats pel groc
naixent dels pètals, amb transparència de gasa. Em sorprèn aquesta posada en
solfa de la vida que hauria de normalitzar però que no faig, com qui mira un
miracle del tot terrenal. I ara, quan tot es marceix, aquesta petita flor té, a
més, el caràcter de la darrera heroïna del camp que s’extingeix, que s’asseca,
que tanca un cicle. Si pensés, aquesta flor, pensaria en quin mon trist ha
vingut a néixer, sense primavera, sense saber-ne res, de la primavera, com una
nena nascuda en temps de guerra.
Tinc
sort de veure la tardor sabent que hi ha hagut abans una primavera.
