Surt,
no sap ben bé perquè, però surt. Passa davant la botiga de
queviures de l´Ali, que el saluda amicalment mentre enllustra unes
taronges. “ Ali Alimentació”, resa el rètol groc de
lletres negres sobre l´entrada. Sempre s´ha preguntat si s´ho va
rumiar gaire abans de posar aquest nom al seu negoci, en el sentit de
si la reiteració de l´”Ali” era buscada o simplement es
tractava de una coincidència que no s´atrevia a qualificar de
feliç. De coincidències n´hi ha moltes. Algunes semblen ser alguna
cosa més, però sovint passen desapercebudes si un no hi acaba
pensant després de que aquella provoqui algun fet decisiu o
essencial que d´una altre manera no passaria de ser una pura
anècdota, com succeieix en la majoria dels casos. El fet clar és que
quan es dóna l´estrany cas d´una coincidència molt afortunada
s´acaba magnificant molt més del que caldria, com si hi hagués
fets inexplicables i misteriosos provinents de la força del destí.
En tot cas, l´Honorat torna a fer la mateixa reflexió davant la
vista del rètol, com li passa de tenir el desig de comprar-se un
txutxu de crema cada cop que sent les olors que surten de darrera el
taulell de la xurreria Molina, uns metres més avall. Són actes
reflexos sorgits davant l´acumulació de trajectes repetits una i
una altre vegada, al llarg d´uns quants anys. Com els dos mots
aquests sorgits d´una frase que escrita sobre un paper, serien el
seu inici i el seu final: sempre i feliç. ¿Una coincidència ? No,
i no serà la primera, és clar. Només cal seguir les reflexions de l´Honorat, mentre camina.
Sempre
és una paraula que si s´hi pensa bé, no existeix. ¿ Sempre ? ¿
Des de quan ? ¿ des de...sempre ? Ha,ha,ha... Potser degut al seu darrer fracàs amorós, l´Honorat
– i sempre ho fa, això, davant fets trasbalsadors com aquest –
tendeix a plantejar-se un munt de preguntes amb multitud de
respostes que no porten mai a enlloc. El dubte, quan queda obert per
una ferida recent, ens desafia constantment, i ell no és pas una
excepció a tan espinosa regla.
-Sempre...no
t´ho he dit mai, això-.
S´equivocava.
Li ho havia dit, però tant feia, perquè era una paraula sense
significat real o bé total, definitiva, si algú amb dos dits de
front volia donar-li alguna possibilitat de redempció, cosa que ell,
en aquells moments, no faria. Camina amb el cap cot, mirant l´evolució parell al caminar de les sanefes repetint-se dins el seguit de rajoles quadriculades de la vorera. A vegades – no
sempre -, la vida és com una d´aquestes voreres on de repent, et
trobes una rajola trencada malmetent l´encanteri de la seguretat
rutinaria d´aquella. I l´Honorat, seguint l´estela de les seves
pròpies rajoles, aixeca la vista davant la trencada, just davant
seu. I és allí que es topa amb una frase a la paret, ruixada finament amb
pintura sobre una plantilla : “ Allí donde todo el mundo
siempre es feliz “. Res més. La llegeix de reüll, perquè no
vol aturar-se a llegir frases d´il.luminats que malgasten el temps
en missatges sense sentit. Així, allarga el pas saltant-se el neguit
de la ruptura mentre el seu cervell comença a fer xup-xup. ¿Qui
carai es dedica a pintar frases com aquesta a les parets de la ciutat
? ¿ Que es tracta potser d´una nova modalitat per anunciar algun
producte, o bé és l´eslogan d´alguna església adventista de no
se sap quin número de cel ? L´Honorat però, després d´irar-se
una estona com ho fa darrerament per qualsevol fet proper que
l´envolta, nimi i estúpid com és el d´una pintada a la paret, hi
veu, malgrat tota l´absurditat palesa en la situació, algun
significat ocult . Sense provar de gitar-la del cap, doncs ja no té
esma per treure´s res més del cap que no sigui ella, pensa en la
frase. L´allí, cosí germà del propietari de la botiga de
queviures ; el siempre, que ni pintat li diu res de nou, tot i
que resta encuriosit per la lògica succesió de pensaments; i el
feliz, avorrit, dins una frase com aquella. Tot plegat,
sembla aportar-li alguna cosa al matí en què ha decidit sortir, per
fi, del seu petit món trencat en mil bocins pel “ ja no sento
res per tú ”dictaminat per uns ulls que, mal li pesés, havia
sabut llegir massa bé. Ella havia marxat sense haver de dir res més.
Tan sols aquell sempre, martellejant les seves oïdes . Es gira
mentre veu la pintada allunyant-se mentre avança. La pintada amb el
sempre , vigilant la seva felicitat.
Tal
i com està, aferrar-se a un joc de pistes al.leatòries sorgides del
no-res és la millor excusa per oblidar la seva tristesa. Aferrar-se,
d´això es tracta. Aferrar-se a alguna remota possibilitat, o potser
no tant, potser a un conjunt de coincidències que l´han anat a
trobar per encaminar-lo; un cop del destí, una mena de joc de
premonicions que decidissin per a ell alguna acció inmediata, o un
canvi de pensament, o de percepció, o de qualsevol altre cosa,
incapaç ell de fer-ho per si mateix.Normalment, aquest procés es
pot resumir en tres paraules : “ A la merda”, paraules
precisament que han estat les úniques pronunciades per l´Honorat
aquest matí de primavera, tot just abans de tancar la porta de casa
seva. Si haguessim de demostar el poder d´una forta coincidència,
aquesta ens podria valdre – tanmateix imaginar-se´n d´altres
seria molt més fàcil però fora massa evident -, a més de posseir
un corol.lari rotund de caire nètament escatològic.
Potser
és per això – o potser no perquè aquesta història té la
consistència d´un pastís mal acabat - que quan veu la torre
Eiffel en un quadre exposat a l´aparador de la galeria d´art
Bruquetes, es para, ara si, en sec. Se la mira llargament : un oli d´
un metre per setanta, de tons grisos. Un dia de tardor, probablement.
La torre, impertorbable sota un tel de nostàlgia, com s´escau a
qualsevol pintura parisina. Dues figures sota un paraigües caminant
pel fons del quadre, solitàries, petites, tant petites que tres
sàvies pinzellades de negre han sabut reflectir-ne la impressió
d´una de sola, potser abraçades, potser enamorades...si, potser
felices.
El
quadre el firma una tal Lali. L´Honorat apropa el nas al marc, on hi
ha una placa daurada .Entre cometes i en cursiva s´hi pot llegir :
Toujours París. Al costat i entre parèntesis, 1965, l´any
del seu propi naixament. Per primer cop en molts díes, fa un
somriure no forçat. Després de tot, aquesta darrera coincidència
tira per terra tota la casuística de les altres dues, convertint-les
en baules per on discórre, sota un cel blau de Maig, la vida d´un
home esperant respostes.
