Automàtica.27

 

(...)

em miro l’albada, d’un roig passional, i m’imagino com deu ser de veure-la reflectida en uns ulls, de com dins la perfecció ocular aquesta altre s’hi veu reflectida amb tots els silencis compartits del que és a fora i del que és a dins, de com  cada un forma part de l’altre i de com s’esvaneix amb el pas dels minuts, les claus a la butxaca i el caminar, d’esquenes al mon que neix una altre vegada sense tu, respirant les primeres alenades fredes del matí, sense ocells cantant, només la timidesa de quatre margarides xiques pensant el mon aquest que els ha tocat viure, sense aigua de primavera però amb les postes de sol més boniques, on tots els vermells s’allargassen dins blaus, morats i negres i algun blanc entremig, esquerdat i malenconiós, ple de la serenor de les fulles seques, arrecerades totes en un racó, escombrades pel vent, les del til·ler del pati veí, mig clos i mig abandonat, la gata miolant la seva ració d’espines i pa sec, el teulat de les promeses, el morter i la pedra seca i el pagès i la matinada, el misantrop, l’ària d’il trovatore, les àries, totes plenes d’amors i desamors com quan es viatja amb tren amb tots els personatges actualitzats d’un drama urbà, d’una comèdia lleugera, de l’eternitat dels temes literaris, de la gent normal de la Sally Rooney, dels mesos després, dels estels units en llums de Nadal apagats, riure franc d’amics enriolant-se dins un petit restaurant, un Penedès negre, una dona arreglant-se els cabells i encara la possibilitat de no adormir-se sol, escrivint a mà allò dels trobadors, que cantaven i recitaven tots els versos del mon, totes les històries sense llibres, ni fotografies, ni vídeos de tres minuts ni res que no fos dins la immensitat de la més petita plaça de fira, on les orelles escoltaven el que deia un home a canvi de quatre rals llençats al seu barret, era així també prop de la llar de foc, de nit, quan l’os ja era caçat i les llengües de foc enlairaven la història per damunt de cambres fosques, quan els peus pujaven els graons de l’escala i les espelmes deixaven rastres, marcant amb paraules invisibles les bigues alades, somniadores i tanmateix, de peus a terra, del

sòtil

 

Una cançó

 

Avui, quan sembla que ja tornarà el fred, escolto una cançó per primer cop. Allunyada en el temps, em diuen que el de la guitarra ja és mort. I que el grup va ser al seu dia, una mica maleït. El que canta, em diuen, és també poeta, i encara canta. Jo, al meu temps, em vaig gravar en una cinta de casset un tema de l'únic disc publicat, sense saber-ne el nom ni el títol. Un tema que m'agradava molt i que fent torna dels anys, vaig redescobrir amb alegria. Em creia que es deia trenta anys, la cançó, que si fa o no fa son els anys que han passat des d'aleshores. Se'm va quedar una frase, d'aquella cançó, que taral·lejava amb la veu del seu intèrpret, d'entonació peculiar, alta i profunda i alhora, una mica inintel·ligible, en un català que estranyament em sonava a un altre idioma, potser perquè el trobava més a prop del d'una estrella de rock, com si allò fos possible en la llengua de Fabra. Sempre he pensat que és el Purple rain català. I jo cantava... trenta anys...trenta anys...canta a l'horabaixa -in crescendo- les cançons - to pla - que vas escriure -continuant - als teus amants...- fi -.  Avui sé que la cançó es deia "Aniversari teujà ", nom estrany i que no m'agrada massa. Per a mi segueix sent la dels trenta anys.

 Ara, seguint el fil d'aquest cantant, em topo amb aquesta altre, en un to acústic - molt californià - que res té a veure amb l'estil original del grup, fet de rock i blues, molt personal, molt dels vuitanta. I la cançó té una lletra força encallada en els segles, molt clàssica. Sona a temps passat i en canvi, ara que l'escolto per primer cop, podria ser com quan tenia setze anys. I em quedo amb un altre tros de lletra, promesa de futurs incerts ... i com un estranger feliç passejant per llocs que mai no ha vist...  

( de mentre un rellotge sembla que digui sí o digui no, apareixent més clar i més difós, de la pantalla del vídeo... )

Viatge

 (...) Esos trenes de velocidad lenta inventaban un nuevo paisaje en Francia, un panorama en movimiento de sus campos, de sus bosques y montañas, de los ríos que franqueaban o bordeaban, de las hileras de sauces desmochados y setos de espinos, una travesía que era más lenta aún en el corazón de cada una de las pequeñas ciudades, con su estación, su hotel y su café-restaurante, y todo ello era como la idea que una civilización se hace de sí misma en cada momento de su historia, una idea que es ya una nostalgia antes incluso de haber llegado a existir, el sueño de la dulzura de vivir y de viajar.Por la ventanilla del compartimento, el paisaje desfila a cámara lenta con sus colores, como en una linterna mágica. En las separaciones de los vagones y bajo los portaequipajes, se atornillan fotografias acristaladas de lugares pintorescos en blanco y negro, del glaciar Mar de Hielo en Chamonix y del monte Saint-Michel en Normandía, de las playas de Biarritz y las lagunas de Sologne y los acantilados de Étreat. (...)

Patrick Deville, "Taba-Taba" ( Anagrama, trad. de J.M.fajardo )

Tots Sants

 

Mirem de fer sants els homes i ells, els sants homes, s’ho miren i res no diuen. A vegades deixen petites petges, però, entrellaçant un pensament amb un gafet de forma infinita, daurat i minúscul, dins la rentadora. Quart de lluna creixent. La roba de llana espera. Tres merles xiulant sobre una antena oblidada. Els corbs bategant ales per deixar-se anar al mig de la muntanya. La canal del Llor, pujada, baixada i tornada  a pujar per l’oblit d’unes ulleres retrobades. Sajolida dins els pots de vidre. Faves sota terra. Tres carabasses a la galeria. Olives sota l’aigua. Núvols sense aigua. La gata esquerpa deixant-se acariciar, sola en la nit. Un mas abandonat, un camí cap un ocell de pedra, una carena i finestrelles enrocades, en monòlits impertorbables. És el temps que mai passa. Fulles seques rodolant pel cementiri. Castanyes refredant-se. L’impost pagat sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica. Una truita d’albergínia. Un gol de l’Stuani. Rimsky-Korsakov fent l’ullet a Txaikowsky. Simbad meravellat pel trencanous. I la jaqueta nova, per si ve l’hivern. Encara els pardals, que hi son sempre, fent un darrer vol com els esperits que em somriuen. Si somrius, com la llum travessant el vitrall de colors, si somrius en solitud sabràs de tot allò que no veus. Els missatgers son ells, dins el meu cap. Sí, pardalets innocents, bonapartistes, revolucionaris, lliure-canvistes, romàntics del romanticisme, pagadors d’impostos ,sí, lectors i melòmans. Amateurs sense profit, soldats desconeguts, amants de l’impossible.

Ja morts, em somriuen.

Xanadu

 

Passen els cotxes davant meu. El semàfor, en vermell. En ambdues direccions, el què la vista - cent vuitanta graus per on les ninetes resten suspeses, immòbils - emmarca a velocitat urbana : interiors fugaços de persones soles mirant fixes al seu davant. Passen els cotxes, un camió, un patinet per la vorera...enllà de l'avinguda un primer raig de sol encega una finestra escollida : no és pas la meva. Passen. Arrenco amb el verd i m'incorporo al tràfec mundà.

Més tard - cinc, deu minuts més tard- a la parada de l'autobús, una mare amb el seu fill, plàcidament adormit als seus braços enmig d'un nou miratge, altre cop de llum. Ella els tanca. Ningú més a la parada. Aliens a tot, la fotografia sembla perfecte, d'una humanitat transcendent enmig de l'oblit d'un dia qualsevol. Onsevol. 

El dia s'enfila i jo giro el cap per ampliar les meves ninetes a les seves esquenes, fent-se petites, minúscules, per un moment fugaç on passen les darreres hores del dia, ja fosques, damunt la marquesina de la parada de l'autobús, buida. Entremig, simulacres de vida.

El núvol

 

Un núvol de solitària negritud es mantenia fidel al seu deure profètic, enmig de la blancor de la resta. Prometia alguna cosa més que els seus companys passavolants, certament majestuosos, de noms nobles : cirrus, stratus, autocumuls, nimbostrats , cumulonimbus..., noms d’alçada, famosos als darrers temps. Enrere havien quedat els núvols alts o prims o baixos, temperants del clima genuïnament mediterrani, aquell que a les escoles definien amb la facilitat del hiverns suaus i els estius calorosos. Ara, fins i tot els meteoròlegs s’atrevien a parlar del tròpic, de mànegues i tifons, de pedres immenses, de rècords batuts, tot esperant poder mencionar algun dia la cirereta del pastís, el temible huracà, el qual equilibraria les forces d’aquest mar on mai passava res amb les d’ un autèntic oceà. I ho feien amb la seguretat del guanyadors, però també amb la fatalitat i la impotència dels perdedors. L’abisme és a prop, deien sense dir-ho. 

El petit núvol negre era tot esperança, com l’ou de reig pregonant una bona temporada. Format per l’evaporació  de la mar més tranquil·la, va créixer el suficient per regar  un petit tros de terra, amb aquella pluja que et feia mirar el cel amb la bonhomia del passat més perfecte. Sense ser digne de menció, només aconseguia perfumar l’ambient d’olors de fines herbes pel qui tenia la sort de continuar el seu passar per aquells camins on les petjades sorrejaven vermelles, humides i encara prou fermes per albirar un altre núvol negre, i una altre més enllà, i un altre potser i tot, més enllà de tota aquella blancor ensucrada pels mals auguris.

L’Agost quedava lluny, més lluny del que es podria pensar. Tant lluny ja de la platja que em va veure néixer ! pensava el petit núvol negre mentre anava descarregant sense pressa ni malura la brevetat d’una aigua ben dolça. Ecològicament parlant, estava en transició.

Rèquiem

 

Quan m’oblido del què, llavors agafo qualsevol llibre de la meva modesta llibreria i hi faig un cop d’ull. Sol funcionar : un parell o tres  de pàgines llegides i moltes coses tornen a lloc, amb el què definit. Llavors puc fins i tot emular tot allò de bell que té una lectura improvisada, segur del seu èxit, almenys per treure lleganyes –  teranyines – sorgides als ulls – als plecs del cos - de les meves neurones l’estat de les quals mai sé del cert si és bo o dolent. Un petit article de diari també pot fer el mateix efecte, i avui ha estat així. Parlava la periodista de una visita a l’hospital amb una persona gran, de com el ritme d’aquesta persona li feia veure les coses diferents del que semblen, de com la persona gran es posava a explicar la història del seu húmer al metge, centre de la visita cronometrada com totes les visites a l’hospital, de com aquesta història podia amagar una vida sencera. Tot explicat amb gràcia, amb art, amb saber fer i amb molt poques línies. Breu com l’efecte d’una aspirina sobre un cap cansat. M'he recordat de quan acompanyo la meva mare a alguna visita a l'hospital. Alguna cosa vaig escriure sobre de com s'atura el mon quan camines amb algú al costat que es pren el seu temps per fer-ho realitat.

Després, reviscolat amb el cafè del matí, damunt el llit desfet d’un dissabte al matí, encara amb el batí posat, he llegit a l’atzar Tabucchi, del seu Rèquiem. Ara el tinc davant, sobre la taula i no trobo el passatge, quan al matí l’atzar me l’ha ofert a la primera. L’atzar, per bé o per mal, ve sempre de primeres. Volia citar algun fragment, perquè copiar fragments escrits per qualsevol escriptor em provoca una mena d’il·lusió creadora, una pauta a seguir, una invitació a continuar. Potser a trobar el què. En aquestes dues o tres pàgines, ara que ho penso, hi sortia un personatge que Tabucchi anomena el pintor copista, un home que es dedica a pintar detalls a gran escala d’un quadre en concret, un home que treballa per un magnat americà, el qual omple el seu ranxo de Texas amb les seves pintures. Un home que copia, com copio jo fragments de vegades. El que deia, llegir trossets de llibres llegits fa temps, dels quals sols en recordo vagament les seves trames però dels quals la memòria en serva sempre el caràcter guaridor de les seves lletres, perdurables dins aquest artefacte de paper que ara resta sobre la meva taula d’escriptor aficionat, tancat, amb aquesta portada on hi surt un passatge empedrat d’un barri antic d’alguna ciutat portuguesa, de colors una mica kitsch, una fotografia saturada de verds, grocs i liles, delatant el caràcter una mica al·lucinatori del llibre. Tres fulles escrites amb el pols del Tabucchi, impossible de copiar. 

El mestre copiador, pensava que es deia el personatge. He esborrat el nom de més amunt per rectificar-lo, ara que he comprovat el meu error tot recordant que al llibre hi ha una taula de personatges, segons van apareixent al llarg de la novel·la. Potser inconscientment, he pensat en mi mateix com un mestre. Per un moment, sento vergonya. Acabo de repassar la taula de personatges : n’hi ha un que m’agrada especialment : el venedor de històries. Busco on surt del llibre, de fet ara penso que podria trobar fàcilment al pintor copista, però això seria trair la benevolència que avui l’atzar ha tingut amb mi, portant-me ara, de nit, cap aquest venedor d’històries, un vagabund esprimatxat amb vambes de tennis i samarreta groga, tal i com el descriu al llibre. L’escriptor vol que li expliqui la seva història, no cap altre. I l’home li contesta : hi ha poca cosa a dir, jo soc un escriptor fallit, aquesta és la meva història. Tanco ara el llibre. És el que té l’atzar, que sempre va de cara a barraca, quan cal.

 

 

Mil·límetres

 

Avui és el meu aniversari mensual. M’agrada fer anys el vint-i-cinc de cada mes, resulta més estimulant que fer-los només un cop l’any. D’aquesta manera tampoc cal fer cap celebració ni cap acte com el de fer bufar les espelmes, una tradició que entenc però per la qual, personalment, no he sentit mai cap mena d’il·lusió o desil·lusió. Ens aferrem a bufar espelmes pensant que si no ho fem potser desafiem a la pròpia mort, cosa , d’altra banda, ben humana : no seré jo el primer a deixar de fer-ho, si me les posen al davant.

Però recordar-me cada 25 de l’avenç inexorable del meu temps em permet de tenir la consciència ben apamada del pas d’aquell sense fer masses escarafalls, amb un balanç de les coses fetes i viscudes més acurat, més vívides, malgrat la redundància. És com mesurar en mil·límetres en comptes de centímetres, tots aquests mil·límetres que no s’enumeren en una cinta mètrica però que son l’essència mateixa de tota la seqüència que va del 0 al número que sigui on s’acaba la mesura, que sovint resulta ser mil·limètrica. En relació amb això, conec un fuster jubilat que fa poc m’explicava una petita lliçó de vida rebuda d’un primer cap de fusteria pel qual va treballar, fa ja molts anys. L’home, estirant un metre del cap a la fi d’un tauló per mesurar-lo, va anotar el llarg amb parsimònia i després se’l va quedar mirant i li digué : Veus aquest tauló, noi ? Doncs això és el que hi ha, i fa el que ha de fer, ni més ni menys. Després l’aixecà amb moviment hàbil i la cinta tornà a lloc ràpidament amb aquell cop sec final que encara recordava a dia d’avui. I se’m va quedar mirant sabent el que hi havia, tot resignat. L’home ja ha fet els vuitanta.

Avui ha fet un dia de setembre d’aquells clàssics. He fet una mica de fuster al garatge, he sembrat uns enciams de sucre, he llegit una estona a Montaigne – explicar els somnis és propi dels homes desvetllats, anotava sobre Sèneca – mentre escoltava Albioni i després fregia bunyols d’albergínia, que acabats de fer son una delícia . He fet una migdiada tardoral, he passejat amb la dessuadora posada damunt les bermudes, una cosa que m’encanta de fer quan hi ha la fresca justa per fer-ho. I la fresca hi era, i la pau, amb la gent ja amagant-se dins les cases, quan potser el millor segueix afora. I he escrit, ja fosc, tot sentint cançons folk dels anys 20 del nostre segle aquest on sembla que, com sempre, tot s’ha d’acabar.

Vet aquí una mesura inferior, la dels dies, celebrada el vint-i-cinc de cada mes. Que per molts anys.

 

 

 

 

Balmoral

 

-Quina referència diu que hi posa ?-

-Balmoral –

Es tracta d’un tipus de parquet, que imita un roure rústic, amb nusos, d’un color d'un bon malta de més de dotze anys.

-Mira, com el lloc on va morir la reina d’Anglaterra -.

-Que és a Escòcia-

-Allí on els homes portaven faldilles.-

-Els tartans-

-I els moors , totes aquelles terres que semblen de ningú, sense arbres, pelats, verds i infinits, plens d’aigua, amb algun castell fent de guarda.-

-El cap del conill. La Union Jack-

-No hi ha temps, no hi ha temps ... !! – deia amb el rellotge a la mà mentre l’Alicia se’l mirava sense entendre res.

-La reina d’Anglaterra-

-La reina –

-La-

-( ... )-

- ¿ Balmoral, diu ?.

-Ja li anoto. És el castell on va morir la reina d’Anglaterra.-

-Ai sí, quina gràcia.-

-¿Li agrada?-

-Sí, però no me’l quedaré.-

Diari d'un nàufrag ( XXVII )

 

( Dietari d’un llibre en blanc )

Un oceà de lletres, un mar de confusions. Un llibre en blanc i un cofre a la sorra de la platja, que feia tant de temps que no trepitjava. Abans – vull dir molt abans, entre i després del passat aquest més immediat - m’he deixat d’explicar o d’acabar d’explicar més sobre aquest mapa que he anat seguint al llarg de l’illa. He deixat molts buits, que son els fills del temps, quan aquest no significa massa cosa. A més, en qualsevol cas se m’acaba la tinta d’aquest segon cartutx. D’aquí aquest segon cofre, suposo. L’obriré d’aquí una estona i serà primer de tot per guardar-ne aquest llibre, aquest dietari que ja vaig acabant. I simularé que no en sé res, de la veu narradora. Ella hi havia de ser. Perquè és ella. La del nom perdut. Estic content de que hi sigui, dins el cofre d’aquest , no sé si dir-ne segon tresor. El cofre serà la seva fortalesa, un lloc on principi i fi comparteixen possibilitats. Com aquelles càpsules on es guardava el testimoni d’una època i s’enviaven dins una altre càpsula, aquesta espacial.

L’univers és infinit, deia el poeta dels catalans.

Lletres acumulades, dins aquest mar de lletres. De vegades, formant paraules, esculls emergents al mig del no-res ; d’altres, fent sorgir frases com versos dins un poema, petites illes d’arxipèlag on sempre llueix el sol i la bonança tempera l’ànima ; continents novel·lats d’històries envellint-se... lletres i més lletres que com tots els fracassos  - i en son molts – formen aquesta aigua on res ja importa, aigua on naufragar per agafar-se a un tros de fusta des d’on remar cap a algun lloc desconegut, inhabitat, carregat amb algun tresor dificilíssim de trobar. Una terra promesa, aquest lloc on jo visc instal·lat en completa solitud.  

Heus aquí on soc jo.