Matafaluga

Llegeixo la definició al Pompeu Fabra, per refrescar la memòria : Gra d´anís, matafaluga, etc. pinyó, avellana,etc. I també petita quantitat d´un licor o d´un medicament, envoltat d´una capa de sucre fi endurisa. Bé, això de matafaluga m´intriga, així que la busco també. Vaja, vol dir el mateix, anís. No s´aprenen paraules noves cada dia. Aquesta m´agrada : matafaluga.

Però fugo d´estudi. La paraula que no he mencionat és confit. Avui m´he arribat a la Font dels Confits, que es troba dins una balma a recer de la carena de Serallonga, a tocar de la serra de l´Obac. No hi havia estat mai, perquè l´accés és perdedor ( i ja m´hi havia perdut alguna vegada), entre corriols espessos de vegetació : pins i alzines, tells i arboços, algun roure de fulles noves i verdíssimes, i molta vegetació baixa ; torrenteres de roca humida, lliscant, que obren balcons amb fondes i clares visions del Pirineu encara nevat; el terra humit i fosc dels ombrius es barreja amb l´esclat del romaní , la farigola i els narcissos de les soleies de més amunt, on el brunzit de les treballadores es barreja amb el cant de les caderneres, les mallerengues,els pardals... i de tant en tant el vol ràpid d´una merla de bec carbassa. El bosc bull activitat, és Maig i fa sol després de ploure.

La font no és de brollador. Dins la petita cova l´activitat exterior enmudeix: tant sols el degoteig de l´aigua marca els silencis sobre la pica del temps. L´aigua ha teixit estalactites al sostre, algunes de les quals creen ponts amb la roca del baix. L´aigua, també, ha cisellat les parets del petits gorgs plens , i els ha pintat de tonalitats blanquinoses : la capa de sucre endurida del confits que em ve a la ment, fa que hi passi un dit i me´l fiqui a la boca per comprovar-ne el gust, esperant-ne dolçor. Però tant sols noto la frescor del líquid, bessona de l´ambient dins la roca on m´estic ajupit, en un espai reduït, de pocs metres, encara que suficient per comparar-ho a degotalls gaudinians de natura escolpida en roca, a remembrançes d´alguna obsessió d´en Barceló, no acabada d´afinar encara. L ´aigua aquí dins davalla, a comptagotes , creant poesia, reflexos de matafalugues recobertes de sucre.

A fora l´aigua també treballa : als arbres, a l´aire, a les bèsties, a la meva sang...ara que hi penso, tinc set. Faig una glopada, la motxilla a l´esquena, i surto a cercar el dia.