Fent camí - Arbatax

Em despedeixo d´Olbia i la Costa Smeralda. Em deixo res? Bé, una breu llambregada a Porto Rotondo i Porto Cervo, la meca dels iots impossibles, dels Ferraris i els Porches, de les botigues prohibitives, de les rosses esculturals. Un petit món prefabricat on tothom ostenta a tort i a dret. I res més.Com deia el Sabina, “como un torero al otro lado del telón de acero”. Així hi estava jo.

Andiamo. Avui la carretera té un recorregut fantàstic : bordegem el parc natural del Gennargentu, el massís central de Sardenya. I ho fem per la coneguda N125, l´Orientale Sarda, que navega terra endins paral.lela al rocallós golf d´Orosei, inaccesible pràcticament per carretera. Des d´Orosei l´asfalt agafa alçades de falcó, i la vista és d´un massís de pedra blanca que davalla en valls agraïdes on es dibuixen els pobles i els boscos direcció Nuoro,a l´oest, la capital interior de Sardenya. Després d´una llarga ascensió progressiva, la carretera enfila sudest i retorna al mar per un altiplà ferreny. Em recorda una altre carretera que faig sempre que puc : la que puja de Solsona al pantà de la Llosa del Cavall, i un cop allí, travessa la vall del Lord i enfila cap al Port del Compte. Quines vistes! Quina soledat de paratge, quina solidesa, i quina bellesa quan el mar retorna, lluny, com quan el veig des dels turons de prop de casa, en un dia clar!

Arribem a Lorentzai cap al migdia. L´hotel és més aviat una casa de camp, un lloc apartat de la costa, a pagès. Ens hi dóna la benvinguda un grup d´eucaliptus, un pati ample amb grups de baladres, canyissars, i un hort al darrera, ple de tomaqueres. M´agraden les tomaqueres. Les habitacions, poques, d´una sola planta, es distribueixen quadrangularment al voltant d´un pati central, a l´estil de les cases romanes, en una edificació anexe a la casa mare. Uns emparrats de buganvílies en flor dónen ombra per sobre les pèrgoles que tanquen l´entrada a les cambres. L´hotel el regenta un home de la terra, afable, de certa tosquedat, amb cara de Rocky Graziano, de guardaespatlles de “El Padrino”: mandibula ample, ulls petits i somriure dentagut. I una veu de mezzosoprano que contrasta amb la resta. M´informa amablement del que podem anar fent. Amb el seu italià tancat, i el meu catalano-italià d´anar molt per casa ens anem entenem, encara que el plànol de la zona hi ajuda molt. Em marca vàries sortides per fer. Li agraeixo amb el grazie mile de rigor i fem cap a Arbatax, un poble que queda aprop, costener.

Arbatax té una cala molt coneguda i no massa freqüentada a les tardes: la Cala Moresca, d´aigües transparents, de roques amples, grosses, flanquejada per dos penyasegats de roca vermella. Com sempre que veig un camí que tira cap amunt ( no ho puc evitar ), me n´hi vaig de ple. Aquest porta a una mena de belvedere, a sobre d´un dels penyasegats. Hi ha una creu de metall a dalt. I una vista terra endins de la vall i el massís que hem travessat pel matí. Al nord s´albira la costeruda costa del golf. L´avantatge d´aquests punts alçats és que disposes de vistes orientades que et dónen una idea de la relativa petitesa en les distàncies que hi ha dins les diverses zones de l´illa.Veig una figuera, perfumada com sempre: les figues encara són verdes, però estan bones. Bufa una brisa fresca que ve del mar, que s´agraeix amb la calor que fa. M´assec, veient sota meu un grup de roques que semblen fetes de cartró pedra, vorejades d´un halo maragda que intensifica el blau marí que l´envolta, el blanc d´escuma que la trenca, i tota la vegetació que puja com si fos un petit jardí japonès, com si l´acabessin d´adobar esperant la meva visita.

Torno a la cala i em banyo, i m´estiro, sense més a fer. La profunditat del lloc fa que el sol marxi aviat i la gent, com llangardaixos, es van escolant cap a les puntes més allunyades, on encara hi toca el sol.

Al tornar al vespre, uns ases remuguen. I el vermell de la buganvília a tocar de cara m´atura. És tard.
>
Lorentzai, 05/08/09