Vitalitat

Són vora dos quarts de quatre, i toca plegar veles. El cel, davant meu, és partit literalment en dos . A mi em toca un cel de plom, baix, amenaçador. A nord, el sol, ben lliure, embelleix el blanc de neu dels cims andorrans, accentuant-ne el contrast. Les pistes, a aquestes hores, ja són pràcticament buides, i encaro la darrera baixada, respirant copiosament l´aire fred, un pèl cansat però ple, ple de no sé ben bé què.

Avui he disfrutat a tutti pleni : poca gent i neu acceptable, tret d´alguna placa punyetera i algun roc amagat. Les cames han respost bé. Els esquis, millor. Els girs s´han perfeccionat: en pista blava, llargs i suaus, fent esses interminables, inclinant el cos sempre endavant i deixant que els cantells afilats facin la resta quasi bé sols; en pista vermella, forçant genoll, acompanyant el cos, direccionant el pal el recorregut, triant bancs de neu flonja...l´esqui és com una petita filosofia, com qualsevol activitat moguda per un esperit d´aprenentatge, de millora. Com les coses bones de la vida, quan més les disfrutes, és quan s´acaben. Demà ja seré altre cop a l´oficina.

Telèfon, ordinador, entregues, pressupostos, albarans, plànols ? Què és tot això? El telecadira puja sense necessitat de saber-ho, i els abets nevats es mouen a banda i banda, en lenta ascensió. Pujo amb una parella d´avis, deuen passar dels setanta. No se´n veuen masses, d´aquestes parelles. Ella va amb un mono color blau marí, esbelta de figura, la cara arrugadeta. A ell li raja el nas pel fred , té una goteta que li penja de la punta. Parlem : la senyora es queixa del gel que ha trobat a la darrera baixada, i d´algun boig que li ha passat a tota pastilla pel costat. El senyor somriu afectuosament, amb aquell somriure de qui coneix cada petit detall del qui parla. Em pregunten per les pistes, és el primer dia que venen. Els hi aconsello les pistes del darrera, les que porten al parquing de baix, blaves i verdes, bones per la senyora, segur. A la caseta de dalt , un gos pelut fa de vigia, assegut sobre les potes del darrera. La noia de la caseta ens somriu, mentre li amoixa el cap. El gos, sobri, manté la positura. Si mai torno a tenir gos, serà com aquest. El sol és un disc difós que juga a fet i amagar, esberlant el paisatge alpí que em rodeja. M´agrada l´estació, té una rusticitat de poble, petita, familiar. És alhora agreste i freda. Només quan hi bufa força el vent es fa incòmode.

Col.loco els esquis altre cop sobre el cotxe. Em trec les bótes. Em trobo bé, la cara que em mira al reflex de la finestra és descabellada, colrada pel fred, i els ulls són vius. L´esguard acompanyant sembla no recordar-se de res, i contempla la carretera que torna a baixar cap a baix, entre giravolts folrats de neu. Engego la ràdio. El cd toca la del Bob Dylan. L´incombustible em torna a acompanyar, després de dies de no fer-ho, al moment idoni, sense demanar-ho. Lo bo del que és feliçment breu és que perdura en la memòria, i reapareix als moments que cal fer-ho, en forma de bits viscuts. Me´n vaig cap avall amb una pila al subconscient, esperant el seu moment. Com el Bob, torno a tenir els peus a terra. Ara, ja puc seguir.

03/01/2010