" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


14/2/10

Treient punxes


Obro l´estutx vell de llapissos de colors : n´hi ha de llargs i de curts, d´una marca o d´una altre, la majoria esborrades pel pas de pells fines i maldestres . Tots són massegats i amb la punxa xata o mig trencada, la fusta embrutida.

-Quin has dit que vols ?-
-El marró, per pintar la foca.-

Busco a veure si n´hi ha un de marró. Vaig treient llapissos, fins que apareix. És el més curt de tots, sense punxa.

-Espera, que busco la maquineta-

Trec la maquineta, de metall, encara de fulla afilada. Trec punxa. Al ventall brut de la capa exterior li succeieix un de nou a mesura que faig girar el llapis. Se sent un “crec”.

-Vaja, la mina deu ser trencada-

Ho torno a provar, i no afino tant, aquets cop. Surt una punxa prou maca.

-Té-

Ell l´agafa i comença a pintar la foca, estirat al terra, mig cos sobre el bloc de dibuixar. Assegut, vaig treient punxa a la resta de llapissos. Els ventalls van caient, com serpentines...de colors. Les punxes surten, afilades, renovades d´un orgull primigeni, de capsa nova acabada d´estrenar. Vistos així, semblen riallers, i les serpentines...somriures.

Filomeidés, llegueixo avui al diari. Literalment, “ el que estima el somriure”. Un article adequat al dia, que parla d´Afrodita i la complicitat dels somriures, d´Stendhal i Ortega, d´Azorín i Pessoa. Cita Trapiello a Pessoa : “ És ridícul escriure cartes d´amor, però més ridícul és no fer-ho”.

Jo tinc un manat de somriures acabats de fer. No sé què en pensaria de tot això, en Pessoa. El cas, és que avui, no voldria semblar massa ridícul.

7 comentaris:

Pilar ha dit...

Avui, sembles un món de somriures de colors.

Macondo ha dit...

Noi, quantes cites!

neus ha dit...

Fer punta als llàpits sempre m'ha agradat, precisament per tota aquesta col·lecció de somriures, que en dius tu.

Filomeides? un nom ben estrany per una actitud entranyable.
M'agrada pensar que sóc filomeidesa, tot i que em sento rara amb un títol com aquest.

Un post deliciós Estranger.
Molt tendre i gens ridícul.

PS ha dit...

Aquesta mateixa frase de Pessoa em va fer escriure tot un post el març de l´any passat.Aquesta i una altra, escrita en una bústia també em van fer somriure, en un dia quasi tant fred com el d´avui.

Curiosament, aquest matí quan he trobat la foto de l´espiral de colors he pensat en la punxa dels llàpis, i ara aquí , me´ls he tornat a trobar.
Tot plegat em fa somriure i s´agraeix

Estranger ha dit...

Doncs serà questió de treure punxa més sovint als llapissos de colors. Almenys quan m´ho demanin.Per escriure en colors, o per escriure cites,o algun somriure, o tirar-les a bústies en forma de poemes.

... ha dit...

...jo no tinc maquinetaaaaaaaaaa!!!

Estranger ha dit...

Jo en tenia una, però, la veritat, no sé on l´he deixat, ara.