Rera meu, les passes que semblen seguir-me. Al costat, l´ombra mesura una falsa alçada. El vent arrosega infinitíssims granets de sorra per sobre l´humitat de la sorra endurida, les puc notar sobre la galta dreta, al sorollet que fan quan piquen a la vora dels pantalons. Desconcentrat, els ulls es tanquen. Les onades no existeixen, tant sols una taula abandonada una estona, i dues canyes solitàries, i una senyora anant i tornant, els peus nus i el cabell recollit.
Hi ha petxines, totes mig trencades, netes i polides en el seu trencament. En un ordre evident, hi ha dues roderes de bicicleta, dues bicicletes ajaçades i una parella estirada, tontejant. Si l´enveja tingués cara i ulls, em faria un autoretrat d´aquell instant passat al seu costat. Però el mar torna a escoltar-se, com el lent caminar sobre una nova sorra. L´enveja és plàcida i serena, quan hi ha més platges per trepitjar.
6 comentaris:
He vist l´escena des de la meva finestra i t´he de dir que a mi també m´ha fet pessigolles, com la sorra i el vent a la cara.Enveja sana se´n diu d´això?
Molt bona versió dels Roxy,feta a mida pel text i les imatges.I a sobre, les paraules de comprovació sembla que també s´hi han posat d´acord.
Sana, sana, el que es diu sana ( sana de la sana ), bueeeeeeno, potser si. Va ser un instant fugaç, però.
Pessigolles ? Molt primaveral aquesta paraula.
llegint-te envejo (tot i que hauria de buscar una altra paraula, potser enyoro) el vent, l'aigua als peus i les petxines i la poca gent... i a poder ser amb quatre gotes d'una tempesta no gaire llunyana dutes pel vent... ummm em sembla que m'he emocionat massa :)
Doncs diria que tu precisament ho tens a toc de pedra. Pensa que els aires del mar són bons pel mal d´esquena ( o eren els de la muntanya?).
Salut per tota l´esquerr(n)a.
He visualitzat temps antics en què passejava resseguint petjades a la sorra, agafava petxines, i tornava a casa plena de mar i de sol.
Ara haig d'anar molt en compte de les hores en què passejo pels paisatges semblants als que descrius. Tinc una franja horària molt limitada, tant, que m'haig de conformar a obrir o tancar la porta del dia...Arribo a casa plena de mar.
Trobo que són molt bons els teus apunts, Estranger.
El mar per mi, és com ho dius tant bé ( com sempre) tú : un obrir i tancar una porta. Ja s´ha convertit en una petita necessitat.
Un plaer, Pilar.
Publica un comentari a l'entrada