El vent, al Cap, es gira amb la suposada habitud desconeguda pel visitant primerenc. El sol, al capvespre, juga amb les façanes més blanques de la costa. El vol sense batec de la gavina suspira dins dos blaus, fet d´una llarga mirada.
Un gos observa, inmòvil, la tarda. Els seus ulls l´han vista més d´una vegada. Com a les meves pròpies tardes, vagarejo dins l´horitzó; com un convidat de pedra, miro de destriar-lo, segur de no aconseguir-ho. El gos sospira, amorrant-se al terra.
(02-04-2010)
4 comentaris:
M'agrada retrobar-te en la plenitud d'aquest paisatge.
Argos se'n deia el gos de l'Ulisses i jo volia que se'n digués el de casa, però al final es va quedar amb Panxo.
És molt guapo aquest Argos, de peu dret ha de tenir una planta elegantíssima.
Un vol sense batec i un sospir arran de terra i no hi ha sensació de derrota.
De sol a sol, de post en post i de dos a dos, vint-i-dos ... ja ha passat un any.
Fotos maques, totes dues.
A mi també, entre mones de xocolata, Pilar ( jo sóc padrí per partida triple, o sigui que, imagina´t ).
-----------------------------------
Molt observadora, Elur. Aquest tenia uns ulls petits i profunds, tristos de gos granadet. Suposo que l´Argos de debó els devia tenir iguals. Gens de derrota. I menys a l´Abril.
-----------------------------------
Ja ho veus, un anyet com passa. Que per molts més, guapa.
-----------------------------------
Publica un comentari a l'entrada