Llegenda urbana

Si el seu port era noble, fins i tot aristocràtic, l´havia perdut en el seu abandó. De per si esquàlid, la gana feia transparent el seu perfil de gravat egipci quan el sol impactava en la seves costelles ossudes, sota una pell blanca i fina. Diríeu que era feta de dues dimensions, veient-la tot potinejant el musell dins una de les tantes bosses de cartró abandonades un Dissabte al matí al parking buit d´un McDonalds qualsevol, mentre el sol tot just despuntava , els carrers feia estona que eren morts, i algú caminant no era més que un autòmat d´inèrcia marciana.

Només els gossos famolencs hi tenien la seva pàtria, en matinades escampades en l´abandonament d´un polígon industrial. La ja vella galgo, de nom perdut per la manca dels anys de crida, reconegué a cua d´ull el sac de puçes bernardià que s´apropava lentament. Els ulls rodons, marrons i tristos escaients a un altre ca desprovist de sostre, eren mig entelats per una ceguera de curs incert però ben definida. L´olor d´aigua d´un bassal el féu aturar, i es va sentir la llengua espetegant sense presses el líquid en la solitud de l´escena. Llavors aixecà el cap, i olorà l´aire del matí, mentre un regalim li baixava de la comisura de la boca saciada. No va aconseguir aixecar del tot les dues orelles, però intuí el perill de seguida.

En Dracus, etern vagabund, en sabia, d´olorar el perill. La Gorga, vinguda de noble bressol, no en sabia prou, encara. Si a l´un li fallava la vista, a l´altre la sagacitat. Si a l´un la rapidesa i els refexos, a l´altre el coneixement del terreny. Si a l´un l´obediència, a l´altre la trampa. Es coneixien, vet-ho aquí, i les mancançes, en ells, i només en ells, esdevenien redemptores.

Valia la pena seguir lluitant ? La Gorga s´apropà, veient la testa d´en Dracus dreta. Sabia el que volia dir, sabia de la seva preocupació. S´apropà i li llepà lleugerament la boca, deixant-li olorar la pell mentre li passava pel costat. Llavors es quedà quieta, com esperant una ordre. Ell bordà amb un lladruc profund i rogellós. Ella es girà i començà a caminar. En Dracus seguí el perfum del seu cos, i tos dos s´allunyaren per alli on la ciutat feia l´efecte d´acabar-se, endinsant-se en la verdor d´un bosc ple de vida.

El parquing es va quedar desert . No gaire més tard, a un bassal mig buit d´aigua, dos ulls s´hi reflectiren. Un vent s´aixecà, i escampà les olors. Se sentí el gruny del fracàs, mentre les fulles d´un diari vespertí rodaven per l´aire, amb titulars ( que estrany tot plegat !) fets de roses imaginàries.