" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


23/4/10

Llegenda urbana


Si el seu port era noble, fins i tot aristocràtic, l´havia perdut en el seu abandó. De per si esquàlid, la gana feia transparent el seu perfil de gravat egipci quan el sol impactava en la seves costelles ossudes, sota una pell blanca i fina. Diríeu que era feta de dues dimensions, veient-la tot potinejant el musell dins una de les tantes bosses de cartró abandonades un Dissabte al matí al parking buit d´un McDonalds qualsevol, mentre el sol tot just despuntava , els carrers feia estona que eren morts, i algú caminant no era més que un autòmat d´inèrcia marciana.

Només els gossos famolencs hi tenien la seva pàtria, en matinades escampades en l´abandonament d´un polígon industrial. La ja vella galgo, de nom perdut per la manca dels anys de crida, reconegué a cua d´ull el sac de puçes bernardià que s´apropava lentament. Els ulls rodons, marrons i tristos escaients a un altre ca desprovist de sostre, eren mig entelats per una ceguera de curs incert però ben definida. L´olor d´aigua d´un bassal el féu aturar, i es va sentir la llengua espetegant sense presses el líquid en la solitud de l´escena. Llavors aixecà el cap, i olorà l´aire del matí, mentre un regalim li baixava de la comisura de la boca saciada. No va aconseguir aixecar del tot les dues orelles, però intuí el perill de seguida.

En Dracus, etern vagabund, en sabia, d´olorar el perill. La Gorga, vinguda de noble bressol, no en sabia prou, encara. Si a l´un li fallava la vista, a l´altre la sagacitat. Si a l´un la rapidesa i els refexos, a l´altre el coneixement del terreny. Si a l´un l´obediència, a l´altre la trampa. Es coneixien, vet-ho aquí, i les mancançes, en ells, i només en ells, esdevenien redemptores.

Valia la pena seguir lluitant ? La Gorga s´apropà, veient la testa d´en Dracus dreta. Sabia el que volia dir, sabia de la seva preocupació. S´apropà i li llepà lleugerament la boca, deixant-li olorar la pell mentre li passava pel costat. Llavors es quedà quieta, com esperant una ordre. Ell bordà amb un lladruc profund i rogellós. Ella es girà i començà a caminar. En Dracus seguí el perfum del seu cos, i tos dos s´allunyaren per alli on la ciutat feia l´efecte d´acabar-se, endinsant-se en la verdor d´un bosc ple de vida.

El parquing es va quedar desert . No gaire més tard, a un bassal mig buit d´aigua, dos ulls s´hi reflectiren. Un vent s´aixecà, i escampà les olors. Se sentí el gruny del fracàs, mentre les fulles d´un diari vespertí rodaven per l´aire, amb titulars ( que estrany tot plegat !) fets de roses imaginàries.

10 comentaris:

Macondo ha dit...

No hi ha res més trist que els ulls d'un gos abandonat. Bon relat!
Bon Sant Jordi!

Pilar ha dit...

A tota reu s'amaga la bellesa. Avui l'he trobada aquí.
El teu relat és fantàstic. Gràcies, Estranger.

Estranger ha dit...

Tens raó, Macondo. Espero que l´haguis gaudit, el dia del llibre i la rosa.

-----------------------------------

De res, a tu per llegir-ho, Pilar.

neus ha dit...

No puc evitar unes ganes terribles de plorar, un nus a l'estòmac i un desig de viure en una casa amb un jardí immens cada vegada que veig un gos abandonat...

La teva història és tan maca com trista.

Una abraçada.

Estranger ha dit...

Els gossos abandonats deuen tenir tots la seva història. La meva, és un petit homenatge a ells ( que poca cosa hi faig, per ells ), a través de la llegenda del drac i el cavaller. Sempre penso, per Sant Jordi, en dues coses : en la pròpia llegenda,i en el seu simbolisme : la lluita, en el fons, és contra la ignorància, i per això sortim al carrer a comprar llibres. Les roses són un valor afegit, el complement perfecte al llibre i a la primavera. L´estimació uneix els dos valors simbòlics.

Però, la segona cosa que penso és en el dia després, i en el de després, i la resta de l´any.

Què se´n fa, dels protagonistes de la llegenda ? Potser hi ha dies que dos gossos abandonats ho reflecteixen prou bé.

Perdona la xerrameca, però tenia ganes d´explicar-ho.

Una altre abraçada, per aguantar el meu rotllo ;)

neus ha dit...

El Drac no es va morir, es va refer i d'un cop de cua va enviar Sant Jordi a la quinta forca, llavors va convèncer a la princesa de que val més un Drac amb caràcter que un Sant matador... i que les roses quasi sempre són buides i ja mai fan olor i que si volia li deixava llegir-li un llibre cada nit... sempre i quan no hi sortissin princeses sense caràcter, és clar.

Com més gran em faig trobo més de mal gust que es morís el drac, què vols fer-hi.

El dia després és el de recompte, de llibres i roses rebuts i venuts. Una simple competició.

El dia després del després... resulta ser quasi igual que el dia abans.

Res a perdonar :*)

Carlos Alberto Arellano ha dit...

Hermoso relato. Muy bien escrito. (Y, salvo unas pocas palabras, muy buena la traducción de Google.)

Un relato es muy bueno, creo yo, cuando las palabras se transforman en imágenes. Como en este caso.

Un saludo.

neus ha dit...

saps? m'acabo de creuar amb la Gorga tot vinguent a treballar... una galgo preciosa només pell i os amb tot l'aspecte d'haver parit fa relativament poc... :´( no he vist en Dracus.

Estranger ha dit...

Saludos, Carlos Alberto. Un placer inesperado, cada vez que passas por esta ventana. Sigo aprendiendo en tu blog. Me interesó mucho las entradas sobre el libro de "Como veo el mundo", de Einstein. Creo que voy a comprarmelo.

Un saludo,

Estranger ha dit...

En Dracus devia estar cuidant la quitxalla ( ja se sap que els temps canvien).

Salut per l´esquerra.