El poeta ( exiliat de la seva terra ) ensenya a l´home els seus versos, i el questiona sobre el tros de món que habita. L´home se sent estrany ( a la seva pròpia terra ) i reflexiona a resultes del pes propi del poema, i proposa ( sense voler, instintivament ) la pregunta essencial. El poeta rumia endebades, la pregunta és metafòrica, l´enten perquè el poeta és l´alquimista de les essències del món. Li promet una resposta, quan sap que no hi ha una resposta.
Fa no gaire temps, escrivia : “ moltes metàfores té la vida, però cap com ella mateixa, la gran metàfora de la mort.” Al seu dia em va semblar lapidaria. Avui em sembla que el poeta hi rumiaria, i em diria que ja em donaria una resposta. La resposta no hi és, però intueixo una afirmació errònia de plantejament . Ara, després de veure aquest tros de pel.lícula, diria que "moltes metàfores té la mort, però cap com ella mateixa, la gran metàfora de la vida". Pot semblar una tautologia, però em sembla que no, quan la darrera paraula és vida en comptes de mort.
L´home de la pel.lícula enregistra vuit sons de la seva terra : el darrer és el d´un petit cor bategant, el del seu fill ( i a voltes el de l´amor, etc.,etc. ). Seria tant determinant aquest so com l´olor d´un plançó de tomaquera aquest matí ? ( heu olorat mai una tomaquera, o una figuera asseguts a la vora d´una figuera ? ). La interpretació no és tant important ni trascendental com el fet de sentir-ne l´olor. Si no fos així ( el de la simple olor , sense més ) seria contraproduent, com qui es mira un pastís de maduixes i se l´empassa de gana abans de tastar-lo. Com diu el poeta, les imatges neixen de forma espontània. L´espontaneïtat és una gran cosa, com les bones metàfores.
14 comentaris:
Em costa entendre la vida com a metàfora de la mort o la mort com a metàfora de la vida. Em quedo amb el sentit de la metàfora que és donar bellesa a un text, sense que ens haguem de qüestionar res més...
La pel-lícula que has escollit és una bellesa, com ho és el teu post. És tant bell i espontani, que supera la metàfora.
Jo també em quedo amb aquest sentit que li dónes a la metàfora.
Gràcies !
Hola he vingut atreta per les metàfores i altres dubtes....El cartero de Neruda ...una gran pel.lícula plena de sensibilitat...les metàfores sempre m'han interessat ...ara bé la metàfora de la vida té molts aspectes...una seria seria caminar...o el viatge...si la metàfora de la vida és la mort no hi ha metàfora en tot cas una paradoxa, un oxímoron, una antítesi....la vida és camí i la mort final de trajecte ....l'olor d'una tomaquera és com paladejar una amanida de tomàtec... No coneixia el teu bloc...pinta molt interessant!
Hola Elvira FR. Interessant la idea de l´antitesi, perquè molta gent ho veu així.Jo sóc dels que penso que la mort és una part de la vida, i que no s´hi contradiu pas, sinó que la justifica ( en certa manera ), i que seria molt bonic pensar-la com un metàfora de la vida ( no és el que tots voldríem ? ). En fi, no em facis massa cas, és un tema recurrent en aquest bloc.
T´agraeixo el temps dedicat a llegir-me i deixar un comentari.
Quin tros de pel·lícula has anat a triar! Tot ella emociona i tota ella és una metàfora de la vida i de la mort.Com la mateixa interpretació del Massimo.
Crec que quan escrivim, intencionadament o no, fem malabarismes amb les paraules per a convertirles en metàfores.La feina llavors és la interpretació de part del qui llegeix.El mateix fet d´escriure ja és una metàfora de com vivim. En fi...que ara aniria trenant idees soltes de tot el que he vist i he llegit en aquest post i acabaria per no dir res, perquè tot ho diu el fragment que has triat.
...i, vols més casualitat que des d´ahir a la nit em volta pel cap escriure sobre UNA altra metàfora que és la nit estrellada i un poema de Neruda? I no havia entrat aquí encara... No sé,l´he de madurar ;-)
Avui he olorat pèsols sota una figuera estant... i maduixes també. Les tomaqueres que són plantades a un altre costat les oloro amb un riu de fons i així l'olor és més humida.
M'agrada pensar que l'olor, les olors, deixen més petjades que no pas els sons.
El poeta fa com el filòsof suposo... busca i no sap si troba...
Les idees soltes les trenes la mar de bé, tu. Si, llegir poesia suposo que és diferent per a cadasscú, però sempre hi ha un pòsit inalterable, l´essència suposo, que la fa única i irrepetible.
Espero el "teu" Neruda amb ganes, sobretot si parla del cel estrellat. El cel estrellat és a tot arreu.
Les olors tenen la propietat de la inalterabilitat. No són com els paisatges o el temps, o el cel o els núvols, o inclús els rius. Les olors pertanyen a molts temps alhora. I no es poden enregistrar.
Avui he trobat moltes coses. Ah, i he vist una cigonya travessant el riu ( no n´havia vista mai cap, per aqui baix ).
Jo opto pel llibre, però les metàfores m'han deixat glaçada, i no sé quina és pitjor...
Ara, això sí, el post bellíssim...
No, jo segueixo pensant que la segona és millor, tot i que sonin les dos pitjor ( en fi, que tampoc en facis cabal, tampoc té molta importància, la pel.lícula m´hi va fer pensar, res més ).
El llibre ha d´estar bé.
La vida és plena de metàfores, but where is the music?
Oh,oh,oh. Good perception, Macondo. I thought anyone didn´t care. Well,anyway it´s not much an important thing, you know.
But it´s easy to find, like life metaphores. I´m still on the line.
Good to read you,
I founded the line, but don't you think it is better to leave the link in your list?
Thanks!
Publica un comentari a l'entrada