S´embranca la llum al revol d´un camí abandonat. La llum és breu, deliciosament breu, fina, imantada pels elements afortunats que la poseeixen uns instants. Els colors pàl.lids de la terra, dels camps abandonats, dels troncs nus, dels riuets que passen descoberts i sense fer soroll per aquests camins de riverians voltats de xops centenaris; els colors de les parets de pedra grisa de les cases pairals, de la pell de les vaques, de les estaques que les cerquen, fins i tot el color del cel abrigat de núvols regalimant escletxes per on passa aquesta llum, tots aquests colors , a diferència de la primavera o l´estiu, o inclús de la tardor, són un de sol, com el sol que les il.lumina. Aquesta unicitat de percepció és d´una, de dues hores com a molt. L´aturada és marcada per l´evolució d´aquesta cursa baixa on els núvols encenen i apaguen el paisatge : dels grisos i els negres als ocres. És l´hora prèvia a la foscor, la mitja tarda de Gener, quan cala el fred sense presses, el cos s´arrauleix dins l´anorak i s´agraeixen les butxaques calentes.
Els camps són cercats, el camí abandonat és cercat també : es veu que deu tenir un propietari, com la soledat o el mateix abandó. L´abandó vist així és poètic, i mirant- m´ho em sento com un espantaocells esperant un raig de llum escalfant-me el rostre, com el que resta embrancat dalt de tot dels arbres. Aquests arbres sense ocells, sense fulles, sense verd i en canvi, procuradors d´un sentiment compartit d´estoica bellesa, de reflexió efímera de la vida, com el vell camí on no puc entrar. Com l´espantaocells que no es pot moure, observo el suau revol, els herbois sorgits al mig de l´asfalt, els arbres més llunyans- pelats, de la infantesa-, i la llum, més suau encara, de la paraula no escrita, dels instants de la memòria.
I així es va fent fosc, i sorgeix l´ocell volant més alt que ningú, per sobre dels núvols. La llum, que en dies així és pur caprici joganer, crea una darrera cortina, enmig del solc de les muntanyes, tamisant la negror inabastable. Podria afegir la quietud, el silenci de la llum...però a la vora baixen cotxes, per la carretera principal,a tota velocitat, fulgurants. I penso en el futur, mentre les llums vermelles desapareixen rera els revols de les vies més ràpides. I penso en allò que va dir algú : “ Parin, que jo baixo aquí “. Debades, perquè jo també pujo al cotxe, i això si, a poc a poc, m´allunyo pel camí dels riverians ( un que encara és transitable ) cap a un petit refugi on ja m´espera l´escalfor dins una llar de foc.
Els camps són cercats, el camí abandonat és cercat també : es veu que deu tenir un propietari, com la soledat o el mateix abandó. L´abandó vist així és poètic, i mirant- m´ho em sento com un espantaocells esperant un raig de llum escalfant-me el rostre, com el que resta embrancat dalt de tot dels arbres. Aquests arbres sense ocells, sense fulles, sense verd i en canvi, procuradors d´un sentiment compartit d´estoica bellesa, de reflexió efímera de la vida, com el vell camí on no puc entrar. Com l´espantaocells que no es pot moure, observo el suau revol, els herbois sorgits al mig de l´asfalt, els arbres més llunyans- pelats, de la infantesa-, i la llum, més suau encara, de la paraula no escrita, dels instants de la memòria.
I així es va fent fosc, i sorgeix l´ocell volant més alt que ningú, per sobre dels núvols. La llum, que en dies així és pur caprici joganer, crea una darrera cortina, enmig del solc de les muntanyes, tamisant la negror inabastable. Podria afegir la quietud, el silenci de la llum...però a la vora baixen cotxes, per la carretera principal,a tota velocitat, fulgurants. I penso en el futur, mentre les llums vermelles desapareixen rera els revols de les vies més ràpides. I penso en allò que va dir algú : “ Parin, que jo baixo aquí “. Debades, perquè jo també pujo al cotxe, i això si, a poc a poc, m´allunyo pel camí dels riverians ( un que encara és transitable ) cap a un petit refugi on ja m´espera l´escalfor dins una llar de foc.
( 01/01/2011, a la tarda )
5 comentaris:
Tu ets pintor, veritat? O potser fotògraf?...A banda de poeta.
Segur que pots distingir de quin arbre són les fulles pel so que fan en caure al terra...No puc més que admirar les teves descripcions i envejar la teva capacitat de veure sempre més que la resta de mortals.
Em quedo per aquí, gaudint del recreo improvitzat.
Em sembla que ja no queda res més per dir. Ho has dit tot, riverian.
Bé, potser sí, a títol personal, no sé si hagués pogut resistir no enfangar-me les botes en aquest camí.
La casualitat ha fet que et llegís tot escoltant Buckets of rain i llegir-te amb la veu de Dylan de fons té un no sé què.
Les teves últimes fotos demostren que a part del meu hi ha un altre Paradís, me n'alegro molt per tu, de debó, sobretot perquè el saps estimar. Només cal mirar a través del que escrius.
Gràcies per compartir-ho.
Es fa el que es pot, Pilar - menys lo de pintar que ho he provat però amb els peus segur que ho faria millor -. Lo de mirar més, segur que tots ho fem, conscient o inconscientment. Tú ho vas demostrar posant aquell video tant bonic.
-----------------------------------
Segur que no. Però és que tú ja ets com una riverian, més o menys. I els pagesos segur que et deixarien fer. A mi...alguna pedregada, segurament.
-----------------------------------
És un paradís de racons i de moments. El meu particular - el complet- el tinc més a la vora, com tú.
Lo del no sé què ja sé el que és : és que sóc un pesat amb el Dylan. Però què li farem. Ara fa dies que no l´escolto.
el 'no sé què' o anava pas per on el fas anar tu, no... després de llegir-te amb Dylan de fons vaig passar a escoltar en Llach i des d'ahir que estic atrapada amb la lletra de Porrera...
Les meves divagacions sí que són pesades ;)
Publica un comentari a l'entrada