Barcelona per un dia ( I )

De primer, festiu en laborable. Sobre quarts de deu el tren; llavors el metro, tots dos mig buits. Surto a Plaça Espanya. Les dues torres de la fira, d´aires venecians, em saluden en un dia que es podria qualificar simplement de radiant. Les fonts buides, els jardins envoltant les escalinates, els replans d´amplades versallesques sobre marbres blancs : el neoclassicisme pren forma damunt l´espartaneïtat dels pavellons firals mentre es va pujant en direcció al MNAC, enfilat al darrer pis del turó que enfronta al lluny Collserola i el Tibidabo, just en la direcció nord d´on he vingut amb l´ànim de trencar la monotonia de les meves visions de Barcelona.

Al bell - i mai millor dit - davant la seva entrada, a l´antic Palau d´Exposicions, la vista d´una Barcelona inèdita, neta, lluminosa, fa desaparèixer amb aires frescos de talaia l´habitual reticiència a la gran ciutat . L´ordre predominant dels blancs mig esgrogueïts per lletjors avui inexistents manté en certa manera, dins aquest ull de peix del qui l´observa, la idea del que Joseph Roth anomenava les seves ciutats blanques. L´esperit de la lluminositat d´avui desperta en les façanes de Barcelona l´antigor d´una mediterraneïtat que sembla aparèixer en comptades ocasions. La contemplació m´empeny cap a la vessant est dels patis, cap una altre balconada. Allí apareix el mar per corroborar el pensament de sentir-me lleugerament afortunat : per primer cop aquest any, més que veure´l, el puc sentir. Avui és tal i com ha d´ésser, és a dir, plàcid, profund, blau i tímidament espurnejant. I terra endins, engabiades, les torres de la Sagrada Família com arbres petrificats sorgits del més enllà de la capa de la terra. Després, una colla de turistes matiners m´envolta, i amb tot el temps del món, enfilo l´entrada al museu.

El preu de l´entrada, en comparació al de l´abonament anual, fa recomanable comprar aquest darrer. Empleno una fitxa, em fan un carnet i tot seguit, una noia amable em regala una entrada. Indecís, trio visitar avui l´exposició permanent del romànic català, considerada unes de les més complertes que hi ha al món. El laberint de sales discorre entre xiuxiueigs de la poca gent que la visita, molts d´ells amb una mena de telèfon-guia que semblen escoltar-se amb un interès decreixent al pas paulatí dels absis i naus creats a escala natural per oferir a l´espectador el més alt grau de versemblança possible amb la realitat rural de les petites capelles que van acollir un dia, sobre els segles X al XIII, aquestes pintures acuradament restaurades.

Hi ha un grup escolar que em va perseguint. La guia em dóna pistes amb les seves explicacions : simetria, motius que es van repetint, grans ulls, figures de traços allargassats, mancança d´expressivitat corporal, doctrina elemental per entendre el camí a la vida eterna...L´excepció a tot art la representen els seus genis i la sala que guarda les pintures de Sant Climent de Taüll és la llum d´aquest romànic. Les escales baixen pel que seria l´entrada natural a l´esgléssia. Una mitja foscor predomina dins la nau de sostres alts. Al fons, l´absis, bellament il.luminat. M´assec en una llarga bancada lateral, tot reposant els peus cansats. Fa uns quants anys, vaig tenir l´oportunitat d´anar a l´església original del Pallars, i observar la còpia que hi tenen allí posada, sobre la pedra original. L´evidència de la restauració,de la llum, de la manca d´agents externs, de la tranquil.litat d´observar dins la fosca en una quasi bé solitud silenciosa, crea l´atmósfera per recrear-se en tan perfecte pintura de colors vius, tan vius que definitivament t´hi endinses com ho faria la ment del pintor desconegut al moment de fer anar els dits i observar-ne el resultat com si aquells pinzells acabessin de ser posats en remull mentre  els colors nous s´assequessin a l´escalfor dels raigs del primer sol que les va veure.

Retorno, quan les passes apressades del grup escolar em torna a rodejar. I surto, mentre la guia comença la seva explicació d´aquest Crist en la seva majestat, que m´observa enigmàtic i atent a la meva marxa.

El museu també acull una mostra anomenada “ La maleta mexicana”. Es tracta d´una mostra del negatius retrobats fa uns anys corresponents a tres fotoreporters que vam viure la Guerra Civil de ben aprop : Chim, Tao i el més conegut, Capa. M´hi estic la resta del matí, descobrint l´obra menys coneguda de Chim i Gerda Tao, la periodista que perdé la vida al front de Brunete, atropellada per un tanc republicà. Precisament les fotos de Tao són les més dures : les escenes de l´hospital de València després d´un bombardeig em retornen a les fotos més dures de guerres més actuals, com la de les Balcans. Peus nus, cossos de civils sense vida, amuntegats en sales regalimant sang...per contra, unes fotos d´ella mateixa dormint, fetes per Capa. Fotos d´una noia de vint-i set anys, l´edat de tots ells, més o menys. Abans la vida era més curta. A la guerra, encara més. “Chim”, sobrenom de David Seymour, centra mirades i escenes. Hi ha algunes mirades, poques, que aconsegueixen traspassar el marc de la foto, com el del jove voluntari amb fusell d´aire cansat dins un uniforme dues talles més gran, o el de la dona venent el que pot en un racó de ciutat. Capa no hi surt tant, o potser m´ho sembla a mi. L´exili, els camps de concentració del sud de França, la llarga marxa...l´exposició és, sobretot, humana, més que bèl.lica o política. El rerafons històric de les imatges dels uniformes, dels cartells propagandístics, de les revistes on es van publicar aquestes fotografies, l´identitari llibertari, amb el pas dels anys ha quedat ofuscat pel pes dels morts i la seva memòria.

Surto del museu i Barcelona segueix miraculosament igual de clara, potser una mica més i tot, potser més blanca. Hi ha un trovador, guitarra en mà, cantant Bob Dylan. Ja hi era de bon matí. Si abans cantava “ The times are changing” ara ataca el “Don´t think twice, it´s allright”. Me l´escolto, té un deix de veu mig trencada de qui ha tocat molt Dylan. Quan passo pel seu costat li tiro unes monedes al seu bagul. Em mira i ajup el cap un instant : esprimatxat i alt, amb gorra de Bowie  de principis dels setanta, sembla fer el seu itinerari vital necessari per arribar a ser algú, com l´Stewart quan dormia sota les porxades de Sarrià. Bé, potser després d´aquest matí, tampoc cal pensar les coses dues vegades. Respiro, i deixo Dylan refredant-se al sol del Partenó mentre m´allunyo direcció al Port.

( matí, 07/12 )