La
dona seu a sobre una caixa, l´entrepà acabat d´obrir al seu
costat. Un bon feix de llum entra per les finestres tancades de
l´antiga exposició de la botiga, convertida avui en un malaguanyat
cuarto dels mals endreços ple a vessar de idees abandonades. La llum
és apacible, tant, que la crosta del pa sembla cruixir sense
necessitat de mossegar-la. La dona menja, mastegant calmosament el
ritme de l´hora d´esmorzar. Algunes engrunes paren la taula a la
falda de la bata ratllada, amb dues cireretes brodades al pit. Té la
curta esquena, àgil encara com el seu ànim, corbada cap endavant.
Una mica com la del pensador de Rodin, pensativa ella també, però
sense la tensió d´aquella, femenina per les cames estirades davant
d´ella, pel gest dels braços : l´un pren l´altre per les mans, i
una d´elles resta extesa i observada. El dit petit d´una llisca
amunt i avall sobre l´anular de l´altre. Aquest presenta, si un
s´hi fixa com ella, plecs lleugers, com els nusos a les branques dels arbres.
Apart d´això, les mans són boniques, amb arrugues ben delimitades,
endreçades, ben arrelades. Agraïdes, sota el sol protector de
l´hora d´esmorzar.
Al
terra, els guants de làtex blau, que sempre porta posats.
2 comentaris:
És bonic recordar, sense presses, en els moments de descans.
Preciosa descripció.
Recordar, pensar, prendre el sol, mastegar, mirar-se les mans...tot sense presses. Llàstima que vagi de bòlid tot el dia. Quan entro per aqui, però, m´ho prenc amb molta calma. Llegir un comentari teu sempre és una bona terapia.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada