Al
Palau de Margalef, vora Juneda, lluu un arc de Sant Martí. El dia ha
portat nuvolades fosques que a la terra ferma, aquesta terra que mai
s´acaba, les veus venir de lluny desplegant cortines d´aigua,
mentre sobre teu el sol marca límits difosos enmig de sobtades
curses d´aire, i al darrera, la indiferència blava es trenca amb el
pas blanc de les restes del dia fins allí on es perd la vista. Matí,
migdia i vespre. Dissabte d´Abril.
El
molí de vent del mas gira les seves aspes metàl.liques, daurades
pel sol de ponent. Al seu costat s´enfonsen els colors durant uns
minuts. Semblen beneir la cerimònia motiu del viatge, quan la gent
comença a desfilar després d´encetar-se el ball. A fora, frescor
de matí. Els fruiters arran de carretera reben la vermellor d´un
focus caient a càmera lenta. En aquests moments, s´atura tot menys
aquesta caiguda. Ni vent ni soroll. Algun bassal blavós reflecteix
aquest nou terrabastrall del dia. I la llum, magnífica i silent.La
música de la festa resta lluny; al coll, noto altre cop el nus de
la corbata i el mig desfaig, alliberant el botó aquest de dalt de
tot que mai sé perquè serveix fins el dia que un nus el tanca.
Respiro. Concloc: aquests de Lleida saben viure bé.
Diumenge
a la tarda n´encalço un altre, sortint del bosc. El cel, aquí, és
més ferreny, té menys espai per dibuixar els colors després de la
pluja. Només una cua, mentre s´alça un teló blanc sense aquella
lluminositat del dia anterior. Aquí, tant sols és com un pati, on
reposen ànimes joganeres vingudes de terres...menys llunyanes.
3 comentaris:
Avui m´ha atrapat la foto. He anat llegint i deixant-la pel final, com es deixen les coses bones, perquè durin una mica més.
Al costat de la dreta hi he trobat una cosa que fa molt de temps que no veig al natural i m´hi he penjat una estona mentre veia com s´alçava el teló del teu pati.
Gràcies.
L´arc, o bé la cua de l´arc...jo en vaig veure tres en dos dies. Ja veus, coses que passen.
S´hi estava bé, podia pensar bé, m´hi sentia bé. Devia estar acompanyat sense saber-ho. Molts cops ho estem.
Que descansis.
Ja veig que aquest post em respon la pregunta que t'he fet a l'altre... això em passa per començar-te a llegir en l'ordre invers que has escrit (uf, que complicat que m'ho he fet...)
Jo n'he vistos 2, a Girona. Sempre em sorprèn veure'l enmig de ciment, com si l'aigua i la llum no hi poguessin fer la seva màgia allà, però sí i quan ho visc sempre somric agraïda.
Publica un comentari a l'entrada