Compliments

 

A vegades entenc coses. Uns versos, per exemple. Avui, en un programa de ràdio al que m’he afeccionat – Ciutat Maragda a Catalunya Ràdio – n’han dit uns  de J.V.Foix. No s’entén res, em sembla que deia qui els recitava. A mi m’ha semblat entendre’ls però el que m’ha sorprès és adonar-me’n d’aquesta aparent facilitat meva pel fet de que algú amb criteri poètic demostrat en digués el contrari, cosa que m’ha fet pensar en termes valoratius capacitats meves que mai puc confrontar amb l’opinió d’algú altre. La d’escriure, per exemple. Vaig a cegues. Abans tenia uns quants lectors que de vegades em felicitaven pel que havia escrit, i això em feia sentir vanitós : somiava en publicar i ser reconegut. Aquesta dèria fa temps que sé que s’ha acabat  perquè ara ningú llegeix res del que escric. Potser algun passavolant ; potser alguna amiga que un dia em va dir que no deixés mai de fer-ho. La veritat és que no ho faré, la raó és ben simple : tinc poques coses bones a les que agafar-me, i escriure és una d’elles, com la de llegir-me, cosa que m’agrada fer, no pel sol fet de gaudir de la lectura – això seria en excés narcisista i ja ho soc una mica, ho confesso  - sinó pel de recuperar escrits de ja un passat llunyà, que no recordava. Hi ha un orgull de fer una feina continuada en el temps, i d’aquest fet de que ningú del meu entorn més proper no en sàpiga res, d’això.

Hi ha coses que no sabem de la gent que coneixem. A vegades penso què deu ser, com això de l’escriptura en el meu cas. Penso que algú té una vida més aviat anodina i llavors, és clar, apareix la pregunta sobre el propi jo projectat als demés. Un amic meu, en un sopar d’amics meus, va dir que jo era discret. Me n’adono que no sé gaire coses de ningú, en realitat. Alhora, sé que de la majoria no m’equivocaria de gaire si digués que no amaguen massa de res. Avui dia potser s’ensenya més del que s’amaga. Es diu potser més del que se sap. S’oblida tot més fàcilment.

A l’hort les tomaqueres van pujant força bé. Tres pebroteres s’han assecat a les dues setmanes de plantar-les – que em planteja sempre l’eterna pregunta de perquè uns sí i d’altres, en canvi, no -. Hi haurà patates i cebes, de qui poc. He tret vuit o nou quilos de cireres – i això que només va sobreviure mig arbre de la gomosi de fa tres o quatre o cinc anys -. Moltes nespres també. Carabassons ja veurem. Una petita serp verda es va enganxar a una xarxa però va aconseguir de fugir després d’ajudar-la a distància amb el rasclet – sort que la vaig veure perquè la vaig sentir abans xiulant defensivament com només ho fan les serps-. Raïm, perfent-se. Flors a l’olivera, figues sortint. El perer finalment fa peres quan toca. A veure què passa. Vaig regant cada dos o tres dies. 

S'apropa l'estiu.

Delejàvem fondals amb aigualls i fullaca
I planyívoles fonts en nocturns santmarçals,
Braços enlaire. I dèiem: Tu, qui ets? I aquell?
-L'espantall de cad'u a la plaça sense armes,
Bouers d'ull avetós plantats a la carena
Per senyalar el camí d'impúbers penitents, 
Anònims ceretans amb fòssils a les mans
Inscrits, elles també!, als almanacs de pedra-. 

J.V.Foix,  de "Les Irreals Omegues"