Ja
s´ha esvait, sota la propietat aquesta vaga que tenen els sospirs de
representar amb un sol cop d´aire sortit de la boca la resignació
d´alguna cosa acabada, per bé que hagi estat bona. Allargassat, té
el lleu dolor de l´”ai” tret de cop, dissimulat dins el petit
huracà del petit sentiment aquest de pèrdua, momentani i de lleuger
dolor, fàcil d´empassar. No és cap desgràcia ni cap desesperació,
és tènuament llangorós com un dia ennuvolat. No és ni trist, és
de festa acabada. El fred de les hores encara l´acompanya : ha estat breu
i necessari. Com un sospir, acabat de fer.
1 comentari:
Ai sí... i ho dic sospirant :))
Publica un comentari a l'entrada