( fragment extret de l´article La Llum i les tenebres al paisatge de Sinera, del monogràfic que dedica la revista Serra d´Or al seu número de Maig d´enguany )
(...) La pluralitat de significats del paisatge espriuà es fa palesa al cant primer de Cementiri de Sinera, on també es pot apreciar el sentit que dóna l´autor a camí,viatge, com a aventura humana i trajectòria vital :
Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes,
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l´ordre
de verds xiprers inmòbils
damunt la mar en calma.
La primera part és, d´entrada, una descripció de la sortida del sol en el clàssic entorn de Sinera, els trets essencials del qual queden sintetitzats en els quatre primers versos : els orogràfics ( rials, carenes ), els vegetals ( fonollars, vinyes ), els humans ( carro ). (...) Tot ens remet al a Vida. Està escrit en present, però amb una referència al record, per tant també inclou el passat. Un record constant, "sempre recordo", indici de l´enyor obsessiu d´un passat millor.
La segona part, que acaba de descriure el paisatge - la mar, el cementiri - és del tot diferent. El moviment esdevé quietud : "xiprers inmòbils", " mar en calma".El verb està en futur, " passejaré". (...) Però, aprofundint, el cementiri és la mort, i la mar, l´eternitat.
En set versos Espriu fa la síntesi de la seva vida, reflectida al paisatge : partint d´un passat lluminós, la vida del poeta és ara un passeig cap a la mort, el seu futur i únic destí. Així doncs, com un far, la fita més destacada de l´orografia de Sinera és el tossal del cementiri, que el poeta evoca sovint amb tons crepusculars.
Agustí Espriu Malagelada
2 comentaris:
Hi ha una cosa que m´ha sobtat en un principi i que contradiu la interpretació que transcrius del poema. Seguint al peu de la lletra la localització geogràfica real de Sinera, em sembla que el sol surt per mar i davalla per les carenes, darrera el cementiri. Per tant el carro del sol davalla a la posta, no?
Segurament no m´he de quedar en aquest punt , sinó em la interpretació simbòlica de la Vida i de la Mort, que em torna, altra vegada al camí que es fa de la terra cap a la mar.
Déu n´hi dó del que és capaç un poema. Interpretar-lo és gairebé com resoldre una operació algebraica, encara que el resultat no sigui mai ni exacte, ni inamobible.
Gràcies per la lliçó.
De res, ho vaig trobar interessant, i una bona manera d´entrar a l´univers espriuà.
referent a la ruta del sol, no ho veig com una contradicció : si el mar és l´eternitat, pe ron neix aquesta ? Per on surt el sol, el del nou dia, el de la nova vida. El tossal del cementiri és el que il.lumina la posta del dia, és a dir, la mort.
Però com bé dius, les interpretacions mai són exactes ni inamovibles.
Publica un comentari a l'entrada