Cera per cremar

No hi ha més cera que la que crema. L´espelma encesa llueix com un petit disc daurat i brillant, proper a aquest sol decantant-se cap a l´estiu. L´estació tomba cap a una altre, gradualment, sense preses. L´abella s´entafora dins el pètal de l´atzavara florida. Els primers tomàquets, aquests que en diuen primerencs, ja es deixen veure com les flors, enervants i tropicals, de les carbassoneres. A l´estirar el cos al matí, aquest es remou lleuger sobre llençols blancs. Les tardes assoleixen la pausa adequada de no haver de pensar en l´ esdevenidor, perquè aquest es va aturant de mica en mica, permetent assaborir dolçors de nespres, cireres i albercocs plens d´aigua. La letargia de l´estiu ablaneix els sentits i el cervell se´n va a llocs d´idilis perduts – un camí de carro, una casa pairal, una era de rajoles roges, una mata de cabells...- o fa i desfà totes aquelles coses que mai s´arribaran a fer totes.No cal pretendre que passi alguna cosa, perquè la cera ja es va cremant, com els grans de sorra lliscant dins l´embut del vidre. És com el dia aquell de final de curs, com tancar un llibre per obrir-ne un altre. És l´estiu, apropant-se com aquell rajolí de vi que tan bé descriu Aldecoa :

(…) ...y la joven se enguajó una gota que le corría por la barbilla a punto de precipitarse ladera abajo de su garganta hasta las lindes del verano, marcadas en su pecho por una pálida cenefa ribeteando el escote y contrastando con el tono tabaco de la piel soleada. (…)