Autodefensa

Aquest vespre plou a batzegades. De nit, la pluja és d´oïda, i la d´avui arriba als timpans tot travessant encluses i martells despertant-me d´un cert vagareig proper a la vigilia, quan els pensaments no són endreçats ni especialment reveladors. He pensat, tot d´una, d´escriure alguna cosa sobre aquests dos fets, de com la pluja escoltada com si d´ un despertador es tractés, em fa adonar-me de la manca d´ella mateixa, del seu martellejar suaument intens sobre les pedres de fora, quan s´atura. Llavors ve el pensament, martellejat igualment sobre el timpà del silenci nocturn, d´una conversa amb algú que ja ha marxat, que potser tornarà aviat o potser trigarà a fer-ho ; una conversa trencada pel pas capriciós dels núvols. La nit es fa agradable, i el pas d´algun cotxe tardà sobre els bassals del carrer porta a no sé ben bé què que ha estat interromput, i el fet de no saber-ho expressar o potser de no voler aprofundir més, sense ser insatisfacció, sense ser desig, sense ser res d´especialment remarcable sinó la suma del recurrent passant a tota velocitat sense ànim d´aturar-se – el subconscient no aflora el suficient per superar els seus ( i meus ) mecanismes naturals d´autodefensa -, només fan que esperi l´arribada d´una altre tongada de pluja suaument intensa quan el cos descansi dins el llit, i em pogui remoure dins els llençols com qui escolta una mainadera bressolant un dolç somni. És per això, segurament, que deixo la finestra mig oberta.