A lloc

Abans de les cinc el sol ja espurneja sobre l´antic campanar. La perspectiva canvia al pas del cotxe davallant l´estretor d´aquest carrer principal :  l´ombra aguda rera la pedra encesa i enllà, els cims nevats l´acotxen al meu pas, en un instant àlgid que el moment fulgura. Si m´aturés al punt just de perspectiva filaria un mirall brodat d´impossibles,de llums reflectides, enceses d´un capvespre. Plató m´hi ajudaria,si hi fos, ell i les seves idees.Hi ha algú, però,que em fa llums pel darrera ; llambregada raonable, irritada, a la meva vista d´oracle. Inevitablement, torno a passar de llarg. Més lluny, llisco pensant paraules d´aquestes, abandonades pel moment efímer.

I davallo la balconada, i prenc la vella carretera atapeïda de pegats negres, mosaic de tantes vides, i així vaig i així sóc fins que alguna cosa em salva. M´aturo on m´he aturat altres vegades. Ningú fa cas d´aquest tros de camp, d´aquests quatre arbres d´hivern. No hi ha campanar, ni poble ni casa. Hi ha un capvespre, uns quants núvols, la lluna, l´horitzó... hi ha molta llum apagant-se.

Tot és al seu lloc. I el moment arriba, amb el temps just per aturar-se.

Hi ha algunes coses que no han canviat,

coses breus i suaus, com les absències

que les primeres llums encenen al crepuscle.

Joan Margarit