Esperant res d´especial, la llum sorgeix rera les cases i em somriu, preguntant-me on era. Els dos cavalls em miren, aliens al breu moment. Després se n´obliden i jo, ara que ho recordo, vaig ser uns instants feliç. Només que no ho sabia. El que sabia amb seguretat és que em vaig sentir lleuger, mentre xiulava tornant del capvespre. La cançó, va venir després.
2 comentaris:
La lleugeresa que ens enlaira en aquesta espècie de realisme quasimàgic que, de vegades, ens fa sentir feliços.
Si.
Publica un comentari a l'entrada