Un salt d'àngel ( V )

 

( la Luisa )

 

Plovisquejava mentre s’anava fent fosc. Ella mirava endavant, asseguda tranquil·lament, xerrant de tot una mica. Ja hi havia anat abans, en l’Autobianchi , el seient estava just a la mida per encabir còmodament les seves cames, que eren força boniques per cert. Vestia un vestit lleuger d’estiu –  ja estàvem al mes de Juny – de color clar que feia ressaltar la morenor de la seva pell. Em va sorprendre la seva joventut, m’esperava algú igualment xerraire, igualment de la terra, amb aquell deix de parla suau que de cap manera en ella tenia el to de saudade que sempre havia imaginat sortint de llavis de dona portuguesa ; potser és que només havia escoltat fados en aquella llengua però el cas és que, igualment, algú com ella havia de ser més gran, sobretot si s’entenia bé amb en Peter. O això em vaig imaginar : totes les bones amistats d’en Peter tenien una relació molt propera, generacionalment  parlant, a la seva ; jo n’era l’excepció, tot i que, en certa manera, la meva relació amb ell era una extensió de la que tenia amb el pare.

Així que me l’anava mirant conduint de tornada de l’hospital, sense fer massa cas del que em deia, preguntant-me què devia de tenir per haver atret la seva atenció; mirava el seu rostre de perfil i el comparava sense voler – altre cop amb deformació professional – amb el de la Lisa.  La Luisa tenia unes faccions ben definides : boca, ulls i nas perfectament proporcionats, emmarcats dins l’oval de la cara ; el nas tenia una petita protuberància a la punta que trencava amb gràcia una bellesa pel demés clàssica, que els cabells acabaven de definir, llargs i lleugerament rinxolats, des de les seves arrels abundoses fins a les puntes caigudes a mitja espatlla, els quals subjectava en un gest mecànic de la seva mà esquerra, força inútil d’altre banda, rere l’orella. A diferència de la Lisa, tenia el cos viu, d’una vivacitat pròpia del tarannà de les persones extravertides. Els plecs del seu vestit no paraven quiets.  No m’estranyà gens de veure com a en Peter se li il·luminà la cara de satisfacció al veure-la, com un gat sorprès per un raig de sol al mig d’una sesta avorrida, esperant les moixaines de la mestressa acabada d’arribar.

El silenci va fer-me tornar a la realitat. La Luisa em mirava ara, com comprovant alguna cosa.

-Perdona – vaig dir jo amb to d’excusa – a vegades em distrec fàcilment.

-Ja ho he vist a l’hospital, que et distreus. Estàs amoïnat per ell, no ? –

Me la vaig mirar preguntant-me si ho sabia, ella, allò del càncer.

-En Peter també ho fa, això de quedar-se mirant les boires. Deu ser cosa comuna als artistes.- afegí girant el cap cap a la finestra –. Ja era fosc, havíem sortit de Funchal i transitàvem per una carretera nova, farcida de túnels nous, aquests ben il·luminats.

 -Està molt prim, el pobre. Ja ho ha sigut sempre, de prim, però ara...-  vaig aventurar jo per copsar si ja ho sabia. Ella girà el cap, el seu rostre s’encenia i s’apagava al pas dels llums del túnel on acabàvem d’entrar.

-Se’n sortirà d’aquesta. – Em va mirar als ulls fugaçment per després canviar de tema.

- I de què us coneixeu, vosaltres dos ? Sembles molt més jove que ell , deus tenir la meva edat, si fa o no fa. – Jo me la vaig mirar.

- Quaranta...quants ?- vaig fer jo burleta.

- Apa, home, a mi no m’enredes, com a molt quaranta. Jo en tinc trenta-vuit.- respongué rient.

- Doncs l’has clavat, n’he fet quaranta fa dos mesos. El meu pare i ell eren amics. Pintor com ell – vaig continuar llavors, explicant-li la història de com havíem seguit en contacte, inclús després de deixar Anglaterra.

- Tu ets escultor, això sí que m’ho va explicar en Peter.- va seguir ella després. I em mirà les mans. -Semblen de manobre.- digué tot assenyalant-les.- El meu pare les tenia iguals de grosses. Ell era paleta, saps ? Va construir la casa on viu en Peter ara. De fet, era casa nostra.- afegí tot passant els dits  de la mà dreta pel vidre entelat.

Va callar, com si s’adonés que potser havia parlat massa. O més aviat es quedà pensarosa. Vam sortir del túnel per tot seguit entrar en un altre. Amb tot aquell joc de llums me la mirava com si mirés una pel·lícula on els fotogrames anessin al ralentí.

-El pare va morir i jo vaig haver de vendre la casa. Va ser quan el vaig conèixer, ja de primeres em semblà un home bo, després el temps em va donar la raó.-

-En Peter és un home bo, efectivament -. Vaig corroborar jo. Ella esclafà a riure. Me la vaig mirar, estranyat.

-Perdona, però no ho puc evitar - va dir quan va poder parlar - els anglesos teniu una manera de dir les coses a vegades tan fina amb aquest idioma que teniu i aquests posats de lord  que no podeu reprimir...-

- Ja, i la manera de vestir, suposo –

- Això ja no té remei, em temo – i tornà a riure, aquest cop acompanyat per la meva, de rialla, que tornava a sortir per segona vegada aquella tarda.

Va ser un trajecte agradable. No podia evitar de comparar les dues dones, la Lisa i la Luisa, tan diferents una de l’altre. De la Luisa ho sabia ja gairebé tot : havia viscut uns anys fora de Portugal i de la illa. Havia iniciat estudis a Lisboa de periodisme que no va acabar. Va viure a Londres una temporada, fent diverses feines. Amb els diners que guanyava, viatjava. Tot això va durar uns anys, fins que va haver de tornar pel seu pare, que havia emmalaltit. A Seixal havia encetat un petit de negoci de plantes ornamentals, que conreava ella mateixa en unes terrasses a poca distància del poble. Poios, en deia d’aquelles terrasses. N’estava orgullosa de les seves aves-do-paraiso, les hortènsies, camèlies i més flors que li va enumerar ... la llista era llarga. Vivia en un pis petit al centre del poble.

-L’illa de les flors li’n diuen oi ? – vaig fer jo quan ja aparcava a casa d’en Peter. Ella, a l’igual que la Lisa, preferia baixar caminant fins a casa seva.

-Sí, però a mi m’agrada més   jardim adormecido.

-Jardim adormecido ?- Vaig repetir jo mirant de no perdre aquella bellesa de paraules.

-Sleepy garden- va traduir ràpidament-  tot i cada cop sembla que va perdent més el nom- va respondre ella mentre obria la porta per sortir -    

-No serà per a mi, estic força cansat.- vaig mig badallar, estirant els braços. Feia temps que no conduïa tanta estona seguida.

Va tornar a saltironejar el seu riure, al que ja m’anava acostumant.

-Bé – va afegir – me’n vaig. Ha estat un plaer, Gareth. Ara que  en Peter ja ens ha presentat, em veuràs més per casa seva. Mira que n’arriba a ser, de cerimoniós, en Peter, de vegades.

Jo me la vaig mirar, les claus de la casa a la mà.

-Em sento una mica més intrús, ara que m’has explicat que aquesta era casa teva –

-Ui, no, no, en Peter ja es va encarregar de fer-la seva amb tots els seus quadres i les pintures, per no parlar del Whisky , les salsitxes i aquelles cornes que mai acabo de saber què son i que diu que li recorden els pubs anglesos. I la pedra que té al pati...que l’has vist, la pedra que té al pati, tota negre i lluent ?-

-No, la veritat és que no he sortit gaire al pati, des de la terrassa ja hi ha una magnífica vista. Una pedra dius ? -

-Sí, una bona pedra, un monòlit quasi. Doncs mira-la, jo crec que t’agradarà, potser més que la italiana aquesta que no conec-  Digué somrient-me com si ja ens coneguéssim de tota la vida. És a dir, que va somriure una mica mofeta.  En Peter li havia preguntat per ella, és clar, no se’n va poder estar.- Ves que no la guardi pera tu, en Peter. La pedra eh ?- afegí acomiadant-se amb la mà mentre girava el cap tot assegurant-me que ja ens veuríem. Es va allunyar i me la vaig mirar com m’havia mirat la Lisa i en Paulino baixant pel mateix carrer costerut. També la podria esbossar, vaig pensar llavors. Dibuixar-la. Seria interessant de comparar-ne la capacitat de poder-ho fer. Amb la Lisa no me n’havia acabat de sortir. Feia dies que no havia agafat un carbonet, m’havia sentit insegur i maldestre. Demà potser hi tornaria.

Vaig entrar a la casa meditabund, tot pensant en aquell nom, jardim adormecido. Algunes coses dormien dins meu, també , segurament com li devia passar a en Peter, a la Luisa, a la Lisa i a tothom que havia viscut una mica. Sinó seriem tots com el Paulino i tindríem espurnes als ulls tot el dia. Vaig somriure dins la foscor de la casa, fins entrar al menjador, que era ampli i gros, la seva peça central. No vaig encendre cap llum, la llum de la lluna entrava neta per l’ampli finestral amb vistes al mar. Vaig estirar-me a la chaise longue que en Peter tenia estratègicament col·locada rere aquell. Era comodíssima. Passava un aire fresc per un dels vidres una mica oberts que havia deixat abans de marxar. Silenciosament la casa em protegia. De fet, segur que no havia canviat massa. La lluna i el mar, observats des d’allí , de ben segur que no. Em vaig adormir de seguida, amb la sensació aquella de mans buides.