Kerkyra (Corfú): Un primer pas.

Mirar de ser un viatger en comptes d´un turista esdevé una dificultat quan tant sols es disposa de dues setmanes per voltar una mica fora del país. El temps és escàs i la tendència natural a voler aprofitar-lo veient quantes més coses millor acaba per sacrificar la voluntat d´atrapar essències, ànimes, singularitats o pensaments que derivin de la mera observació de les persones i els llocs que es visiten.

Així que cinc dies a l´illa de Kerkyra no semblen res, sobretot si el que es vol és restar tranquil en moltes de les platges que hi ha al llarg dels 220 km de costa que l´embolcallen. Però el temps esdevé relatiu si l´espai és reduït. Aquest tros de terra grega permet de fer pocs kilometres per arribar tranquil.lament a pràcticament qualsevol punt de la seva geografia, i a més salvant desnivells propers als mil metres d´alçada, el que dóna perspectives gens monòtones pel qui s´endinsa una mica per les carreteres estretes que la travessen. El mar sempre hi és present, i això recorda la visió crusoiana del simple fet de sentir-se aïllat, un primer pas per obrir la ment a una nova terra, a un temps que, essent escàs, miraré d´oblidar.

.

(trad.al castellà): Kerkyra (Corfú) : Un primer paso

Probar de ser un viajero en vez de un turista comporta grave dificultad cuando se dispone solamente de dos semanas para darse una vuelta fuera del país. El tiempo es escaso y la tendencia natural a querer aprovecharlo, viendo cuantas más cosas mejor, acaba por sacrificar la voluntad de atrapar esencias, almas, singularidades o pensamientos que deriven de la mera observación de las personas y los lugares que se visitan.

Así pues, cinco días en la isla de Kerkyra no parecen nada, sobretodo si lo que se quiere es estar tranquilo en muchas de las playas que se reparten a lo largo de los 220 km. que la rodean. pero el tiempo es relativo si el espacio es reducido. Este trozo de tierra griega permite recorrer pocos kilómetros para llegar tranquilamente a cualquier punto de su geografía, salvando en algunos casos desniveles de cerca de mil metros de altura, lo cual provee de perspectivas nada monótonas para el que decide circular por las estrechas carreteras que la atraviesan. El mar siempre está presente, y este hecho recuerda la visión crusoniana que observa el simple hecho de hallarse aislado, un primer paso sin duda para abrir la mente a una nueva tierra, durante un tiempo el cual, siendo escaso, intentaré de olvidar.

Esperit de vacances

"The spirit of delight comes often with small wings"

R.L.Stevenson - Dreams of Elsewhere

Preikestolen

Lysenfjorden amaga un món de pedra mític, perdut enmig del laberíntic nord d´aigua i roca que configura una geografía de contorns aspres, d´espais trencats pel gel i el temps, una terra dura de roca que es modela a bocins en una mena de trencaclosques impossible d´imaginar. Tot prou tolkenià, encaixant amb la pròpia cultura del país, Noruega, plagada de trolls,elfs i nans, de gent que viu de cara al mar, aquest inhòspit Mar del Nord ple alhora de històries de víkings i déus assedegats de sang.

Lysenfjord representa tot això, i Preikestolen n´és el seu altar.Aquesta és la primera idea que em vingué al cap quan arribarem a aquest tros de roca perfectament tallada, talment hagués estat esculpida per un escultor amb tres cops precisos sobre la seva àmplia superfície, deixant-la verticalment suspesa sobre els sis-cents metres d´alçada que la separa de les aigües tranquiles i fosques del fiord.

I és aquesta primera sensació la que es busca al arribar-hi.Em refereixo a aquesta sensació de buit, quan un treu el cap al precipici, sense cap element de protecció. La por, inevitable, de caure. Un metre de roca i el propi cos limitant l´inebastable. La gent s´hi apropa amb respecte, i les figures, vistes des de més amunt, em donen l´esquena mentre s´hi apropen: uns agafats de la mà, a una certa distància de la cornisa; d´altres s´estiren i treuen el cap amb una lentitud de cargol, per tornar-lo enrera de seguida; n´hi ha un parell però, que s´hi asseuen, deixant les cames balancejat-se sobre el no res, com aquells obrers de la famosa fotografía que esmorzen tranquilament asseguts sobre una viga suspesa en un gratacels a mig construir de Nova York.

Un cop passat el primer efecte però, de seguida t´adones de la bellesa del paratge. Situat ben endins del fiord, aquest es desplega a dreta i esquerra , un solc profund enmig de roca viva on les aigües profundes hi descansen quietes, plàcides i fosques fins allí on la vista arriba.Els núvols són baixos i atapeïts i semblen un negatiu dels contorns sobre els que s´hi mouen, establint com un motlle de dues peces- el cel i la terra- una dualitat,una simbiosi de dos elements dins un mateix quadre,( em ve al cap un mural escultòric vist d´en Subirachs en una façana d´un edifici de Barcelona ), de tons blanquinosos i grisos i foscos i de blau i marró. Transmisor de força, de força bruta si voleu, d´energía submergida, així és aquest fiord que enmarca el Preikestolen, i que m´embranca com sempre em passa davant de llocs com aquest , en la qüestió de perquè la natura sempre és sinònim de bellesa.

A la piscina

.
Estirat a la tovallola, d´esquena, deixant que el sol s´hi quedi una estona, la vista que m´ofereix l´ull esquerra ( doncs el dret queda clos sobre la tela ) és un espai clarament conegut des de la infantesa. En primer pla i extenent-se cap al fons en un passadís entre la rajola de la piscina petita i el límit del petit mur que la separa de la gran, la gespa, curta i verda després de la pluja d´ahir. Bufa un vent agradable, que fa sentir la remor de les branques més altes dels pins del bosc que s´exten cap a llevant.L´ull, però, no els veu.Cap aquest costat, em fixo en unes ulleres de nedar, blaves, abandonades en un dels pals de fusta de pi que armen la tanca sobre el mur ja esmentat.Més al fons, dues tumbones, buides però amb tovalloles al damunt, de colors llampants. Una olivera rera seu, que sobrepassa la tanca d´arbusts deixant les branques de fulla petita enmarcades dins el cel blau, on una nuvolada blanca, falsament ennegrida als baixos, amenaça el quadre que contemplo relaxat després d´una hora nedant a la piscina coberta,relativament nova, que queda dins l´antic edifici de recepció i vestidors, just a sobre meu.

Un ocell corre per la vorera de la piscina, aprofitant que no hi ha ningú. Les potes petites es mouen ràpides, com si fos un ratolí.Es para i gira el cap,ficant el bec dins l´aigua. Hi ha dues nenes banyant-se a la gran, puc sentir el soroll familiar de les capbussades, els xiscles i els riures, i la mare o l´àvia alertant-les de tant en tant. Tanco els ulls, sentitnt l´olor de l´herba i la pell humida.

-Em moriré!-diu una d eles nenes. Aquesta frase em fa obrir l´ull altre cop.El quadre, però, continua inalterable, i el segueix un benestant, pacífic silenci de sobretaula d´estiu. Un genuí dolce farniente.

-Em moro ! - que diu al cap d´una estona la nena, deixant-se caure a l´aigua.

No estaria malament de fer-ho així- que penso jo, mentre noto ja les ganes de dinar que em venen. És tard, però és estiu, i decideixo quedar-m´hi una miqueta més, abans de fer la darrera capbussada per acabar de refrescar el cos...Pel que fa a l´esperit, ja està adobat.

Majories

.
“L´enemic més temible de la veritat i la llibertat entre nosaltres és la incommovible majoria”.

Henrik Ibsen, de “Un enemic del poble”.

Estiu

.
Aquest any l´estiu arriba més puntual que mai i, com si d´un casament es tractés, la capriciosa natura fa cas del dogmàtic calendari i accedeix a contraure matrimoni un vint-i-u de Juny allunyant les nuvolades per deixar que el sol exerceixi la seva dictadura . Un sol que cau amb la tòpica justícia per primer cop com si hagués estat esperant impacient el debut després de tants dies de restar en segon pla, d´ocupar la segona fila als mapes meterol.lògics. La veritat és que de seguida un s´acostuma ràpidament a la seva implacable llei, i l´acata amb un tedi creixent, paral.lel a l´alça vermella del mercuri als termòmetres.

Però sent justos cal dir que el tedi està més vinculat al laborable, als aires condicionats que el regeixen, a les camises i els pantalons llargs enganxats a les cadires, al sopor d´havent dinat dins el cotxe, i a tantes incomoditats que toca patir a causa de la calor, aquesta laica quaresma que ens toca patir cada any abans de la gran alliberació del mes d´Agost.

Així és com ho veig jo, però no per això aquest Divendres, arribant a casa al vespre, vaig sentir amb pacífica laxitud, com si es tractés d´ una balada del Buddy Holly, l´aire de tarda remorejant pel passadís, traspassant la llar per les finestres obertes mentre les persianes desplegades aturaven sàvies la brillantor de ponent, empresonant-la en ombres allargassades a les parets blanques del menjador. Em canvio de roba, posant-me samarreta i bermudes, i em calço les sabatilles d´espart, que fan sentir la frescor de les rajoles més aprop.Llavors surto al jardí, i aprofitant la claror encara de la tarda-nit, trastejo entre els testos, rego alguna hortènsia de fulles caigudes i pujo al terrat a recollir la roba estesa, mentre miro el sol , que sembla decidit ja a plegar de treballar en el seu dia més llarg, aquell que anomenem el del solstici, el primer dia d´estiu.

Moments

Moments copsats : una dona travessant el carrer amb un paquet de rotllos de paper sanic sota el braç; una noia rossa jove,pell bruna ,minifaldilla i sandalies de peu descobert,agafades pel dit gros amb una cinta de pell trenada amb motiu floral; una veu que surt d´un balcó animant el Pedrosa; l´aire fresquet que puja pel Passatge del Sacarament;l´Alone Again del Gilbert O´Sullivan pujant cap a Estenalles;El verd verd del fullam de les rouredes del Sòt de la Bota;el somriure de l´Anna Guixeng;les restes de pintura sota les ungles;el so de l´ordinador.

Su primo

.
-"¿Y tú quien eres, tú o tu hermano?-"

El "chamaco", d´ulls negres i vius, seriós, li contesta sense dubtar: "-Ni yo ni mi hermano.Yo soy mi primo-" .

Llavors l ´Adolfo, s´aguanta quelcom que sembla sortir-li de la boca, tal i com ho fa ell, sacsejant el cap endavant com si sanglotés, però de riure.

Llums i ombres

.
(...)Has pronunciado las palabras como si no reconocieras la existencia del mal y las sombras.Por qué no eres un poco amable y te detienes a pensar en lo siguiente: ¿qué haría tu bien si no existiera el mal y qué aspecto tendría la tierra si desaparecieran las sombras?Los hombres y los objetos producen sombras.Ésta es la sombra de mi espada.También hay sombras de árboles y seres vivos.¿no querrás raspar toda la tierra,arrancar los árboles y todo lo vivo para gozar de la luz desnuda?Eres un necio.(...)

El Maestro y Margarita -Mijaíl Bulgákov-

Pie de la cuesta

La llarga platja s´allarga en direcció a ponent, i resulta estrany apropar-se al sol resseguint la linea de sorra i aigua que sembla arribar-hi, en una posta on les ombres s´allarguen com figures d´un quadre de El Greco. El Pacífic braveja amb onades petites de crestes blanques que fan les delícies dels nanos que s´hi llencen amb petites taules de surf, aprop meu mentre miro de no trepitjar les boles de fenc que deixen anar un parell de cavalls amb genets locals que es passegen no gaire més endavant d´on som nosaltres.La platja queda delimitada en bona part de la seva longitud pel mar a un costat i per l´altre per una llacuna força gran, anomenada Laguna de Tres Palos, d´aigua salada. L´ambient per aquest costat és tropical, de una extensa vegetació que tapa la visió d´aquella. No hi ha massa gent, i la majoria és gent del país, que sembla no fer massa cas de la bellesa de l´ocàs del dia; les cares però, denoten una serenor en els ulls mig clucs que fan arrugar les pells colrades amb somriures que em resulten familiars, una constatació de la mateixa bellesa que admiro jo per primer cop, i que en ells és un reflex de una quotidianitat ben administrada. Aquest lloc s´en diu Pie de la Cuesta, un petit racó de món a la vora d´Acapulco, al Mèxic més occidental.

És al tornar de la passejada, quan el sol és al seu zènit, quan ens entretenim tot fent unes fotografíes. El P. treu el seu equip, que fa patxoca de veure, i va disparant al cel enrogit. Al darrera nostre, hi ha un home que ens observa, a una certa distància. Podría passar pel clàssic mexicà de mitja edat: alçada mitja, gras, cabell laci negre mig enrinxolat, i l´inevitable bigoti caigut .Ens saluda, tot preguntant-nos si estem fent algun reportatge. Davant la negativa, la inevitable pregunta d´on venim,i després de satisfer la seva curiositat, ens indica que si volem sopar ho podem fer al petit bar que té montat al darrera nostre, indicant-nos una casa del darrera, una petita edificació d´un sol pis amb forma de U on s´hi entra per un pati que li fa de terrasseta cap a la platja. Tinc gana, així que mig convenço la natural malfiança dels meus companys de viatje per acceptar l´oferta.

Entrem a l´edifici i li fem saber al paisà que ens avenim a sopar.El C. fa cara de pomes agres. L´home, atent, ens indica que si ho volem, ens pot treure una taula a la platja. Dit i fet, al cap de poca estona ens trobem asseguts contemplant la serenor del mar en la qüasi foscor de la nit, escoltant la remor de les onades morint a la sorra, mentre jo assaboreixo una cervesa Sol tot esperant el sopar : el menú és el del dia, més ben dit, el que el nostre amfitrió ha pescat avui a la llacuna : una morraja ( que no sé ben bé de què es tracta ) feta a la brasa, acompanyada per uns calamars cuinats sota el nom de Diablos, que resulten tenir força picant; i de postres, fruita fresca. La olor del peix acabat de fer ens obre la gana, i la suau brisa del mar ens refresca de la calor soferta durant el dia.

Després de servir-nos l´àpat, l ´home ve amb una cadira i ens demana si pot seure.“Faltaria más“, dic jo sense reticències, un cop he provat i aprobat la morraja. Els amics em miren sorpresos.El C. No bada boca.L´home s´asseu tot presentant-se : Armando Escudero, i ens dóna la mà. Parlem d´Espanya ( quin remei !) i ell ens explica una part dels seus somnis: l´any vinent vol ampliar el negoci: acondicionarà unes quantes habitacions de cara als turistes,i qui sap, si la cosa va bé, potser podrà construir un hotelet, i d´aquí uns quants anys poder fer el viatje que sempre ha volgut fer a Europa, amb la dona i els fills.L´itinerari el té clar: Madrid, París i Roma.Llavors se´ns queda mirant, tot esperant l´aprovació. Es mira el C., que segueix fent cara de pomes agres. Li diu: “Mira, mano, que sé lo que estás pensando: aquí está este pinche cabrón tocándonos los huevos toda la cena, eh?”Ho diu amb sorna, sense ser malintencionat, acord amb el seu tarannà franc i festiu.El C. se´l mira,sorprès deh què l´hagi clixat.I és que amb la conversa, descobreixo un home força observador, espavilat i acollidor.El cas és que El P. i jo arrenquem a riure, i l´Armando somriu tot mirant el mar, on un tros de lluna il.lumina l´aigua en una llarga estria platejada que sembla marcar el destí dels seus somnis, aquells que ens ha regalat en una bonica nit d´estiu vora el Pacífic.