" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


20/9/08

Dèjavú : un conte telegràfic

1. Una cuina com tantes : una filera de moduls baixos, a sobre la pica i l´encimera i per dalt més moduls, la campana i una finestra. A la paret del costat, la nevera i la porta, i al centre, una vella taula de formica groga, a sobre de la qual hi ha una llum de fluorescents.
2.Una dona plorant desconsoladament, a la mateixa cuina , el cap enfonsat dins els braços que s´apoien en una taula de fusta de teka envernissada, asseguda en una vella cadira de formica groga.
3.La mateixa dona, estremint-se potser per un calfred (encara que és estiu), es desvetlla mentre dorm. Es gira i s´abraça a l´home que jeu al seu costat, el seu home.

( Interval de temps indeterminat )

4.Un llum fos.El de la cuina.
5.Un electricista, enfilat dalt d´una escala, mirant d´arreglar el llum. Un home (el seu home) dempeus sobre la vella taula de formica groga, mirant d´aguantar el protector de plàstic blanc del llum, mig enretirat de la seva posició original.
6.Una forta ventada fa tancar violentament les fulles de la finestra, oberta de bat a bat.
7.Una pèrdua d´equilibri.
8. La taula de formica groga, partida en dos.

( Interval de temps indeterminat, però no massa llarg.)

9. La dona entra a casa, cansada.Es canvia i fa cap a la cuina.
10.Sorpresa : hi ha una taula nova al centre de la cuina.De teka. Envernissada.
11.Tornar al nº2.

12.Una extranya sensació anomenada dèjavú.

13. Fi ?

18/9/08

Arrogància

-L´arrogància és tant divertida.-Ho comenta un director de cine actual, que entrevisten a un progama de la tele. En termes generals, no m´ho sembla pas. Hi ha arrogàncies repel.lents, com per exemple, la de molts polítics, sense anar gaire lluny; o les que són decididament patètiques, com la de certs persontges de la premsa rosa, o de persones que caldría qualificar de falsa aristocràcia. L´aristòcrata autèntic, però, és d´una arrogància suficient, potser per la seva vesant cínica, de casta, la més propera a aquella falsa arrogància, que és la veritablement divertida. La que en definitiva, no existeix.

11/9/08

Somni

“La veritable felicitat s´ocultava en un món que tenia una lògica que es dissolia en despertar.Però el que quedava a l´anomenat món real era una calidesa perceptible, una qualitat amb la qual realment em podia consolar.”

Ingo Shulze, de “Noves Vides”.

7/9/08

Kerkyra (II) : Ubicació


Kerkyra forma, junt amb deu illes més, l´arxipèlag de les illes jòniques, i és la que està situada més al nord, en la ruta dels creuers que venen d´Itàlia, un grapat de línies discontínues que travessen els mapes per l´oest de la illa i que emboquen al sudest cap a la mar Egea i Atenes, la capital. En aquest sentit, Corfú esdevé pel viatger que ve d´occident un prefaci,una introducció, un tast a la vasta gernació de illes que trobem més cap a llevant, amb Creta al capdavant. Geogràficament, i acurant més la seva situació, per arribar-hi es sol partir en ferry des de Igoumentisa, port gairebé bé fronterer amb Albània del qual sortim cap a l´illa després d´un llarg trajecte per carretera des d´Atenes, errant la via més ràpida prop de l´istme del Pel.loponès per pujar pel centre, passant per Lefka i travessant part de la serralada de Pindos, amb paisatges d´altitud pirenaica.

Però retornant a Kerkyra, el que sorprèn és el boscatge de la illa, res a veure amb Creta, on hi serem d´aquí uns dies. I dintre d´ aquest boscatge, el fet de que hi destaquen per la seva abundància dues espècies tant mediterrànies com l´olivera i el xiprer. Així s´hi descobreixen en estat natural (i primigeni) tant les primeres, formant boscos sencers semblants als alzinars, de igual alçada a aquelles, les branques per sota les copes formant un entramat fosc com de mil braços esprimatxats, agònics; aquelles formes que tant van impactar Van Gogh per terres franceses. I entremig d´elles, altius i sobris,els segons, creixent escampats, trencant el motllo paisagístic. Invariables al temps, arrelats com a símbol d´acollida que trobem als cementiris, a les cases pairals, i que aquí em porten sentiments de proximitat, poc delimitats, poc clars; esbossos de repòs lligats a la simple contemplació d´aquests indrets i que sense ells , deixarien d´existir per passar a formar part, potser, de l´escenari d´un somni d´estiu.

3/9/08

Bellesa

" Las mujeres hemosas son para hombres con poca imaginación".

"Un buen año"- de Ridley Scott.

31/8/08

Ball

L´orquestra enceta amb un "paso doble" mandrós d´organillo clàssic de festa major,on la batería i el saxo acompanyen monòtons el ritme marcat d´un baix encara més monòton.Tot i això el volum és prou fort perquè les primeres parelles d´avis, sabedores del seu torn, mig omplin l´envelat amb passes de memòria precisa i concentrada execució.

Poc després el repertori s´amplia en una barreja impossible de dues hores llargues on hi tenen cabuda des del gegant del pi fins el "Born to be alive" dels Boney M,passant entre d´altres pel Sabina,el Santana,el Tom Jones o Paquito el chocolatero,que aquest any ha revifat gràcies a un anunci de cervesa.

29/8/08

Kerkyra (Corfú): Un primer pas.



Mirar de ser un viatger en comptes d´un turista esdevé una dificultat quan tant sols es disposa de dues setmanes per voltar una mica fora del país. El temps és escàs i la tendència natural a voler aprofitar-lo veient quantes més coses millor acaba per sacrificar la voluntat d´atrapar essències, ànimes, singularitats o pensaments que derivin de la mera observació de les persones i els llocs que es visiten.

Així que cinc dies a l´illa de Kerkyra no semblen res, sobretot si el que es vol és restar tranquil en moltes de les platges que hi ha al llarg dels 220 km de costa que l´embolcallen. Però el temps esdevé relatiu si l´espai és reduït. Aquest tros de terra grega permet de fer pocs kilometres per arribar tranquil.lament a pràcticament qualsevol punt de la seva geografia, i a més salvant desnivells propers als mil metres d´alçada, el que dóna perspectives gens monòtones pel qui s´endinsa una mica per les carreteres estretes que la travessen. El mar sempre hi és present, i això recorda la visió crusoiana del simple fet de sentir-se aïllat, un primer pas per obrir la ment a una nova terra, a un temps que, essent escàs, miraré d´oblidar.
.
(trad.al castellà): Kerkyra (Corfú) : Un primer paso
Probar de ser un viajero en vez de un turista comporta grave dificultad cuando se dispone solamente de dos semanas para darse una vuelta fuera del país. El tiempo es escaso y la tendencia natural a querer aprovecharlo, viendo cuantas más cosas mejor, acaba por sacrificar la voluntad de atrapar esencias, almas, singularidades o pensamientos que deriven de la mera observación de las personas y los lugares que se visitan.
Así pues, cinco días en la isla de Kerkyra no parecen nada, sobretodo si lo que se quiere es estar tranquilo en muchas de las playas que se reparten a lo largo de los 220 km. que la rodean. pero el tiempo es relativo si el espacio es reducido. Este trozo de tierra griega permite recorrer pocos kilómetros para llegar tranquilamente a cualquier punto de su geografía, salvando en algunos casos desniveles de cerca de mil metros de altura, lo cual provee de perspectivas nada monótonas para el que decide circular por las estrechas carreteras que la atraviesan. El mar siempre está presente, y este hecho recuerda la visión crusoniana que observa el simple hecho de hallarse aislado, un primer paso sin duda para abrir la mente a una nueva tierra, durante un tiempo el cual, siendo escaso, intentaré de olvidar.

1/8/08

Esperit de vacances

"The spirit of delight comes often with small wings"

R.L.Stevenson - Dreams of Elsewhere

20/7/08

Preikestolen


Lysenfjorden amaga un món de pedra mític, perdut enmig del laberíntic nord d´aigua i roca que configura una geografía de contorns aspres, d´espais trencats pel gel i el temps, una terra dura de roca que es modela a bocins en una mena de trencaclosques impossible d´imaginar. Tot prou tolkenià, encaixant amb la pròpia cultura del país, Noruega, plagada de trolls,elfs i nans, de gent que viu de cara al mar, aquest inhòspit Mar del Nord ple alhora de històries de víkings i déus assedegats de sang.

Lysenfjord representa tot això, i Preikestolen n´és el seu altar.Aquesta és la primera idea que em vingué al cap quan arribarem a aquest tros de roca perfectament tallada, talment hagués estat esculpida per un escultor amb tres cops precisos sobre la seva àmplia superfície, deixant-la verticalment suspesa sobre els sis-cents metres d´alçada que la separa de les aigües tranquiles i fosques del fiord.

I és aquesta primera sensació la que es busca al arribar-hi.Em refereixo a aquesta sensació de buit, quan un treu el cap al precipici, sense cap element de protecció. La por, inevitable, de caure. Un metre de roca i el propi cos limitant l´inebastable. La gent s´hi apropa amb respecte, i les figures, vistes des de més amunt, em donen l´esquena mentre s´hi apropen: uns agafats de la mà, a una certa distància de la cornisa; d´altres s´estiren i treuen el cap amb una lentitud de cargol, per tornar-lo enrera de seguida; n´hi ha un parell però, que s´hi asseuen, deixant les cames balancejat-se sobre el no res, com aquells obrers de la famosa fotografía que esmorzen tranquilament asseguts sobre una viga suspesa en un gratacels a mig construir de Nova York.

Un cop passat el primer efecte però, de seguida t´adones de la bellesa del paratge. Situat ben endins del fiord, aquest es desplega a dreta i esquerra , un solc profund enmig de roca viva on les aigües profundes hi descansen quietes, plàcides i fosques fins allí on la vista arriba.Els núvols són baixos i atapeïts i semblen un negatiu dels contorns sobre els que s´hi mouen, establint com un motlle de dues peces- el cel i la terra- una dualitat,una simbiosi de dos elements dins un mateix quadre,( em ve al cap un mural escultòric vist d´en Subirachs en una façana d´un edifici de Barcelona ), de tons blanquinosos i grisos i foscos i de blau i marró. Transmisor de força, de força bruta si voleu, d´energía submergida, així és aquest fiord que enmarca el Preikestolen, i que m´embranca com sempre em passa davant de llocs com aquest , en la qüestió de perquè la natura sempre és sinònim de bellesa.

13/7/08

A la piscina

.
Estirat a la tovallola, d´esquena, deixant que el sol s´hi quedi una estona, la vista que m´ofereix l´ull esquerra ( doncs el dret queda clos sobre la tela ) és un espai clarament conegut des de la infantesa. En primer pla i extenent-se cap al fons en un passadís entre la rajola de la piscina petita i el límit del petit mur que la separa de la gran, la gespa, curta i verda després de la pluja d´ahir. Bufa un vent agradable, que fa sentir la remor de les branques més altes dels pins del bosc que s´exten cap a llevant.L´ull, però, no els veu.Cap aquest costat, em fixo en unes ulleres de nedar, blaves, abandonades en un dels pals de fusta de pi que armen la tanca sobre el mur ja esmentat.Més al fons, dues tumbones, buides però amb tovalloles al damunt, de colors llampants. Una olivera rera seu, que sobrepassa la tanca d´arbusts deixant les branques de fulla petita enmarcades dins el cel blau, on una nuvolada blanca, falsament ennegrida als baixos, amenaça el quadre que contemplo relaxat després d´una hora nedant a la piscina coberta,relativament nova, que queda dins l´antic edifici de recepció i vestidors, just a sobre meu.

Un ocell corre per la vorera de la piscina, aprofitant que no hi ha ningú. Les potes petites es mouen ràpides, com si fos un ratolí.Es para i gira el cap,ficant el bec dins l´aigua. Hi ha dues nenes banyant-se a la gran, puc sentir el soroll familiar de les capbussades, els xiscles i els riures, i la mare o l´àvia alertant-les de tant en tant. Tanco els ulls, sentitnt l´olor de l´herba i la pell humida.

-Em moriré!-diu una d eles nenes. Aquesta frase em fa obrir l´ull altre cop.El quadre, però, continua inalterable, i el segueix un benestant, pacífic silenci de sobretaula d´estiu. Un genuí dolce farniente.

-Em moro ! - que diu al cap d´una estona la nena, deixant-se caure a l´aigua.

No estaria malament de fer-ho així- que penso jo, mentre noto ja les ganes de dinar que em venen. És tard, però és estiu, i decideixo quedar-m´hi una miqueta més, abans de fer la darrera capbussada per acabar de refrescar el cos...Pel que fa a l´esperit, ja està adobat.