Altres sols

.

“Em semblava veritablement que abandonava un domini de l´Ocàs, una riba que donava l´esquena al continent i guaitava atenta a d´altres sols, com una dona recolzada sobre el balcó a la que veiem d´esquenes des del fons de l´habitació fosca “. (*)

-Mare... il mare – murmurà per a si mateixa mentre deixava caure el llibre sobre la seva falda.

La llum entrant pels vidres del balcó il.luminava esbiaixada les mans pigallades, primes i venoses que el sostenien . El rostre arrugat l´abandonà, per abandonar-se poc després en les verdes aigües de l´Arno, travessat per innombrables ponts. L´ocàs era a la seva riba, li feia refulgir les mans seques i primes. Es quedà adormida, somiant el mar, mentre esperava l´arribada de la seva filla.

Ella la trobà d´esquenes al balcó, en l´àmplia estança del menjador, ja mal il.luminada. S´hi apropà i, veient-la dormida, li tocà lleugerament el braç que aguantava el llibre a punt de caure, mentre fluixet li digué arran d´orella :

-Mamma, mamma. Risveglia, siamo in ritardo –

Ella es despertà, mirant mig esvanida la filla. Duia posat el vestit jaqueta a quadres dels Diumenges, la cara dolça del seu pare i l´italià més antic del món. Veient-li el vestit, recordà la llarga espera de la tarda en aquella casa que li portava tants records, com el llibre antic que trobà allí dalt, sobre la vella lleixa enrajolada de la llar de foc.

Havia vingut a buscar-lo. Aquell pensament li feu prèmer l´ossuda mà al seu volt, i ajudada per la seva filla, s´aixecà amb lentitud, es posà la jaqueta vermella i aquell barret groc que li donava al seu aspecte la fila d´un personatge antic, si no fos pel sacco on guardà el vell llibre. Abans de sortir, donà un darrer cop d´ull a l´estança ja adormida.

-Andiamo- digué decidida. I baixaren la llarga escala que dsembocava al vell carreró, el Vicolo del l´Oro, iniciant un llarg passeig direcció a la Piazza del Duomo. Els edificis seguien iguals a com els recordava, alçant-se sobre els vells carrerons per on els turistes semblava que no acabaven mai d´anar-se´n. Els records tornaven, i sentia la veu de la filla llunyana, la mà agafada al seu colze. Xerrava pels descosits, semblava italiana.

A l´arribar a la plaça, es pararen en un dels costats. La façana llarga i blanca de marbre s´imposava, renovada de color. El verd maragada el ribetajava, i encegava velles espieres de llum .La dona de cara dolça es parà, i deixà que una llàgrima fugissera rodolés per la galta de la seva mare.La deixà caure, i encara girà el cap vers un balcó inexistent.

Hi havia una dona recolzada, una façana d´església més bruta, un verd maragda ...i un passadís fosc. Hi va haver també altres sols, quan es va obrir la porta als dominis de l´Ocàs.

-Andiamo, mamma. La machina spera.-

(Florència, primavera del 2007).


(*) fragment escollit lliurament per a la seva lliure interpretació del llibre de Julien Graq, “ A lo largo del camino” ( Acantilado, 2007 )

Connexions

Avui he vist passar un altre gat negre, ràpid i silenciosament. Acte seguit ( i quan dic acte seguit vull dir al moment de girar-me d´esquenes i mirar al terra ) he trobat una moneda d´euro ( al terra ).

Avui m´he comprat un llibre a la llibreria. Com m´agrada d´imaginar, penso que era allí perquè jo el comprés. Si no, no hi seria, així de fàcil. Es tracta de “Les aventures d´en Huckleberry Finn”, del Mark Twain. Un llibre que més tard o més d´hora s´ha d´acabar llegint. Quan millor que a l´estiu ?. L´he començat mentre jeia tot sol a la piscina ( bé, tot sol no, una formiga s´hi ha interessat breument – les formigues també són negres i passen ràpid i silenciosament pel negre sobre blanc, com si unes quantes lletres rebels s´aixequessin per anar a fer un vol - ). A la tercera plana, hi llegueixo el següent fragment :

Aleshores vaig descobrir una aranya que se m´enfilava espatlla amunt i la vaig espolsar i es va cremar amb l´espelma ; abans que jo pogués reaccionar, ja estava tota socarrada. No calia que ningú em digués que això era un senyal de mal averany i que em portaria mala sort. Em vaig aixecar i vaig donar tres voltes, fent el senyal de la creu damunt del pit cada vegada; després vaig lligar un petit rínxol del meu cabell amb un fil per tal d´allunyar les bruixes. Però no les tenia totes. Això es fa quan s´ha perdut una ferradura trobada, en comptes de clavar-la al capdemunt de la porta.

Aquest llibre és profitós, i estranyament s´adequa a les meves neures actuals. He acabat l´estona de lectura amb una paraula que desconeixia : aiguavés (*). I fent cas, m´he llançat a l´aigua, arrissada a la superfície, freda i relaxant, nèta i transparent, i hi he nedat una estona, com quan es llegueix un llibre a l´estiu.

Més tard he pensat dues coses, de sentit contradictori , a saber : 1. Què passaria si passessin cincents gats negres ( ràpida i silenciosament ) pel meu davant ? Podrien ser mil, però no sóc un home cobejós de mena; i 2. Tinc un problema : jo no tinc rínxols per enfilar en cas de que les coses empitjorin.

Avui també he vist un gos negre - molt negre i lluent -. Sort que no sóc supersticiós.

(*) Aiguavés : declivitat d´un terreny o d´un sostre, per on corren les aigües de la pluja.

Inconnexions

Ara plou amb ganes, amb ratxes de vent fent voleiar la pluja com llençols dalt d´un terrat. El tro acompanya llunyà, remugant rera els núvols nocturns.

Aquest matí un gat negre, als vols de la una, a punt de plegar, ha travessat sense mirar-me, sense ni tant sols jo voler-ho, la porta ample del magatzem, tal i com ha de passar un gat negre per la vida d´una persona : ràpida i silenciosament. És com si algú amagat rera la paret l´hagués deixat anar perquè el pogués veure.

M´ha fet dubtar, el gat negre. Sort que jo no havia d´estar allí, perquè avui no havia d´anar a treballar. Tant sols ha passat, il.luminat pel sol del migdia. M´he sentit especial, reconfortat, tot i la meva incredulitat : hi ha algú que potser encara pensa en mi.

Ara ja no plou. El tro allarga la seva veu cavernosa marxant-se com l´eco d´unes paraules. La finestra és oberta, i noto la frescor com s´esmuny entre les meves cames. Regalimen gotes a la meva esquena baixant del sostre. També s´allunyen, en la seva caiguda. Estic de vacances.

Zero coma quatre i una mica més lluny

El rètol és nou de fa poc, assenyalant amb forma de punta de fletxa la vella carretera que porta al poble, on hi llueix el nom ben gran i visible, i la distància marcada amb dos dígits : 0,4. L´han situat al creuament de la general, bastant més avall d´on hi havia l´antic,que era més petit i estava abonyegat per la part de sota d´ un dels pals que l´aguantaven. Aquesta tara era deguda a una sortida que va tenir el Nèssiu un Dissabte al vespre, fa anys, quan tornava dels Pins mig ensofrat amb la seva vella Vespa vermella, vella perquè aleshores ja ho era de vella. Tothom al poble se´n recordava de la vella Vespa del Nèssiu.

L´àvia Dolores també. Ho recorda mentre resten parats rera l´stop esperant que passi la llarga processó de cotxes de darerra hora, els ulls fixos al nou rètol on les lletres grosses i negres del nom del poble procuren una novetat que, per estarnys viaranys cal.ligràfics, fan pensar en les d´un poble desconegut pel qui les llegueix per primer cop, com si s´hi arribés per primera vegada. L´àvia Dolores xerra del passat, com fan les persones grans, explicant l´anècdota que segurament ja ha escoltat el Fermí més d´una vegada :

-El Linares i el Palomo se´l van emportar al cuartelillo a dormir la mona. Sort en va tenir de no anar en una d´aquestes- que diu mentre una moto de gran cilindrada passa a tota velocitat pel costat, ensordint l´aire de benzina cremada- El Nèssiu queia sovint a les nits, sobretot les de Dissabte, quan tornava dels Pins. Ara ja no tindria ni permís, ni moto, ni res. Potser fora mort i tot, el pobre.- i riu, l´àvia Dolores, asseguda al costat d´en Fermí, recordant l´estampa del Nèssiu, el bigoti i la burilla apagada penjant-li de la comisura del llavi, pujant per la carretera del poble a trenta per hora.

En Fermí l´escolta, les mans sobre el volant. La seva veu és lleugerament aguda, parla fluix i amb lucidesa.L´àvia Dolores porta ulleres de montura fina, els cabells blancs recollits en un monyo petit farcit d´agulles, la cara solcada d´arrugues fermes i ben grosses, els ulls petits i blaus. Cada cop que la puja al cotxe, quan coincideix que torna de l´hort – la seva figura renquejant pel camí paral.lel al pis de la carretera, el pas garrell i lent dels peus petits, sempre amb alguna cosa a les mans, un saquet de mongetes, una bossa de tomàquets, un manat de bledes, alguns cops amb un conill acabat de matar...-, l´habitacle de l ´automòvil sembla reinflar-se d´olors perdudes, i la pacient figura quieta al seu costat fa que al Fermí li vinguin ganes de xiular com quan baixava la mateixa carretera observada ara des de sota el nou rètol. Davallava la BH taronja , el so de la cadena aturada per les campings blaves , que li feien de fre lliscant sobre l´asfalt ( les soles acabaven els estius ben negres i gastades ), la samarreta blau fosc que deia Hola al davant i Adios al darrera en lletres grogues ( quan pensa en els estius de la infantesa li ve sempre al cap aquella samarreta ), els pantalons curts...davallant cap a la vinya de l´oncle Ton, més amunt d´on hi havia el rètol antic, motiu de record de l´àvia Dolores.

En Fermí recorda que aleshores, el rètol, tot i ser més amunt, marcava un kilòmetre al poble. Ara, la vinya és un camp de golf, i el bosc de les ginesteres, al marge esquerra , és en bona part una urbanització on la gent que hi viu, fa la impressió que només hi venen a dormir.

Despistat amb aquests pensaments, endormiscat pel cansament del dia, en Fermí nota que li fan llums des del darrera.

-Ja pots passar- L´àvia Dolores se´l mira de reüll. Fa estona que veu que pot passar, però el deixa fer. Ell reacciona i llambrega el retrovisor amb cert retret.

-Si ,si, ja va. Coi d´impaciència-Arrenca i enfila la vella carretera. Recorda que de fet, el rètol el van canviar devia fer cosa de quinze anys, també per canviar-li la distància: d´un kilòmetre va passara a 0,7 kilòmetres. Seguint el curs dels anys, fent marxa enrera, recorda que va ser quan l´enderroc de la vella masia dels Torres, just davant del Torrent de la Foradada. En poc temps, aparegueren nous carrers, noves cases, nous veïns.

-Ja et despistes, ja, conduint, Fermí. Sembles el teu pare, en pau descansi.

-No, és que pensava, s´hi ha fixat ?- pregunta ell- Cada cop el rètol marca menys distància al poble.-

-Si, i el rètol és més lluny.Ho deuen fer per estalviar-me pressa- diu ella múrria, les mans agafades sobre la falda.-

En Fermí gira el cap, somrient. La carretera puja directe al carrer Sant Joan, fins arribar a l´únic semàfor del poble, a la plaça de l´església. Està vermell. La Dolores mira per la finestra abaixada la porta tancada d´aquella, de doble batent, alta i sòbria, rectangular. Hi ha una esquela enganxada, petita. La Dolores allarga el cap per fora la finestra oberta, per tal de llegir-la. Al Fermí li arriba un lleuger estremiment del cos petit assegut al seu costat, concentrat al vermell del semàfor. No té temps de veure-li la cara quan torna a girar el rostre, perquè el semàfor es posa verd, i arrenca. Gira a la dreta fins al final del carrer Pallerols, un carrer estret i esbiaixat, on s´alcen encara cases petites de dues plantes, les més antigues del poble.

Para el cotxe davant una d´aquestes velles cases de pedra vista, de façana curta, on la porta envidriada de mig punt, encostellada de ferro prim pintat de color blau cel, hi destaca al mig. Li fa gràcia veure-hi encara una antiga argolla enganxada , enmig de la pedra. Sempre s´hi fixa, així com en la ferradura encimentada al tros d´arrebossat de sobre el llindar del canzell. Un dia s´hi va parar a comptar-hi els forats que s´hi veien, els forats per on s´introduïen els claus per fermar les potes dels animals. Havia sentit dir que si n´hi havia set era un senyal de bona sort.

L´àvia Dolores es manté quieta, la mirada perduda. No ha estat mai àvia, ni mare, però ja ningú al poble hi pensa, ni tant sols la majoria en tenen notícia. Saviesa popular, en diuen.

-Dolores, àvia... deia algo ?- Ella sembla sortir de la seva abstracció.

-Eh? No res. Ah ! Ja hi som. Si seré bleda...ai la vida- es gira i li somriu, agraïda com sempre que algú la porta.- Obre la porta, li dóna uns copets maldestres al seu braç esquerre, i surt a poc a poc, com fa la gent gran quan surt d´un cotxe. Es gira i li deixa sobre el seient unes quantes prunes, de pell groga i tibant, dins una bossa.

Sense deixar-li dir res, afegeix : - Menja-te-les, que estàs prim que fas pena. Gràcies, noi.- En Fermí sap que no val la pena discutir, i tampoc ho vol fer. L´olor de la fruita acabada de collir li fa venir gana.

-Gràcies a vostè. Cuidi´s, i passi bona nit- I mentre gira el cotxe, en Fermí l´observa mentre treu la clau i obre la porta, esperant el darrer adéu amb la mà lliure, com fa sempre a l´entrar a la vella ferreria del poble.

Dóna la volta, i torna a la plaça de l´esgléssia, pel carrer de l´altre costat. El semàfor està en vermell. Pensa què se´n deu haver fet del Nèssiu, fa alguns mesos que no el veu, amb la bosseta blava de les bales sota el braç fent cap al camp de la petanca. Llegueix, sense voler, el nom de l´esquela, i un petit calfred el sotraga .

El rètol ara marca menys distància al poble. I tot i així, sembla una mica més lluny.

Solo tú, solo tú, mi amor...

"Nit rera nit, els serenaders (*) sortien al carrer, alguns cops acompanyats de diversitat d´instruments i veus a la vegada, la majoria d´altres cada guitarra era sota una finestra diferent. Es feia estrany desvetllar-se a l´Amèrica del segle dinou i escoltar la companyia d´una guitarra, i una d´aquelles antigues cançons d´amor trencacors espanyoles lliscant dins l´aire de la nit, potser la d´un baríton profund, potser amb aquell estrident, patètic alto afeminat que és tan comú entre els homes mexicans, copsada en l´orella poc acostumada com alguna cosa no del tot humana, però tanmateix, trista."

R.L.Stevenson, Monterrey (1880) ( America, The selected travel writings of R.L.S. )

(*) serenaders : homes que cantaven serenates sota les finestres de les cases de les seves estimades.

Segueixo el fil del recorregut, viatjant en el temps. Si avui anés a Monterrey, hi trobaria homes cantant a les nits velles cançons d´amor espanyoles, l´olor dels pins vora l´oceà, una habitació en una vella casa d´adob sense llum ni aigua corrent, la finestra oberta d´una nit d´estiu, un llit amb llençols blancs; la lluna rera la gasa boirosa del mestralet suau i fresc de la tarda, el llibre obert sobre la taula amb el diccionari al costat i les claus del cotxe, un cd sonant a baix volum, un ordinador...quatre paraules per enllaçar pensaments. Monterrey tindria totes aquestes coses, sense segles de distància.

Diuen que els llocs ( i les persones ) mai s´assemblen a com un se´ls imaginava.

Reset

Hi havia un arbre, hi havia un cel. Algú estirat, memoritzant camins polsegosos.

Un parell de setmanes després, hi havia, a més, una pallisa de pedra, un horitzó. Hi havia gent coneguda, xerrant en una banc de pedra, amortint el silenci de feia dues setmanes.No era la mateixa foto, perquè aquesta no la va fer un de sol. Al veure-la aparèixer, altres veus la van acompanyar.

Escrivint hi ha altres veus, també conegudes. Tenir veus al costat, diferents, sota el mateix cel estrellat, és agradable.

Non gogoa, han zangoa

Brunyint paisatges

.

Sota un dia nèt i clar d´estiu sembla impossible copsar l´abandó d´una llar com aquesta. La porta abandonada, feta de tres taulons de pi del país, amb dos travessers a dalt i abaix ; el ferro rovellat de les velles frontises, allunyats els forats dels perns que la tancaven, claus doblegats sobre la façana oberta pel sostre sense vigues. Els arbres cobrint amb pudor la nuesa dels anys passats, els records perdent-se a cada pedra caiguda...la tristesa d´un antic envelat.

Els fonaments, malgrat tot, són forts. La casa segueix encarant el migdia més calurós dels seus constructors. El camp s´alça lleugerament, guanyat al bosc que es perd més amunt. Rera, el riu baixa alegre, seguint la vessant sud. Al fons, un pollancre fent de xiprer. Un bedoll dóna ombra i quietud a l´entrada. Tot sembla al seu lloc, dins una disposició d´antiga tradició passada de generació en generació, com quan es veu una masia al mig de les Gavarres, o Nôtre Damme a París , on un no s´imagina el bosc o l´illa de la Cité sense una ni l´altre. Així sembla que hagi de ser també aquí, la casa li dóna l´element necessari al quadre per completar-lo. El seu abandó, com ella mateixa, és l´element que humanitza la percepció del quadre.

Aquest abandó, tanamteix, sembla polit, com si algú hagués netejat la fina capa de pols de l´oblit d´un moble vell massís, amb aquell brunyit opac filtrat pel llarg ús d´una peça ben treballada. L´escena sembla convocar vells esperits, bons auguris de fa molt de temps posats dins un dia calurós d´estiu, ple de bonança, bucòlic. Potser perquè la sensació és la de veure un quadre de la vella escola paisagística, un quadre d´aquells pintors desconeguts que es pengen als restaurants per fer passar l´espera abans de dinar. Com un vell ribot o una falç penjats sobre la pedra, la foto en blanc i negre d´un vell amb boina assegut en una cadira de palla en una casa com aquesta...

L´hivern aquí deu despenjar tota la verdor del bedoll, deu emblanquinar el camp que puja al bosc, d´enfredorir el fred pel so del riu. Sense sostre, la casa deu ser ben bé morta, el brunyit opac i noble del que no passa mai, deu ser enfonsat a les arrels del pollancre alt i prim. El xiprer, traslladat al cementiri. La porta, malgrat tot, deu seguir oberta.

Degoteig visual

.

De la sol.lidesa estant, blanca de neu, grisa de roca, trenca un degoteig profund el silenci alpí.

Degotejen els fils d´aigua imantats pel fons de la vall; barranquejen la neu sotragant-la sense remei. Sucumbeix al bram, ja , de mils de degotaments anuats de força gravitacional.

El llac l´acull a redós, li filtra el color del cel d´estiu, el d´altres estius també.. El llac...si...sembla somriure davant el pensament de l´infant.


Davalla per un llarg passadís verd, brama el càntic (de la terra). La carretera que puja de Fabian al llac d´Oredon és un corriol frondós i fresc, atapeït d´una primera matinada de broma descalça.


A les portes dels cims, sura en una primera mar, dolça i líquida. Com si fos una antiga goja extenent els seus braços sobre una inmensitat blava, seva... d´aigua.

Non gogoa, han zangoa

.

Que vol dir : “ on van els teus pensaments, van les teves passes.” Les passes vagabundejen aquest matí, com els pensaments. Arriben a la façana de la casa més vella del poble, cantonera de dos carrers estrets a més no poder. La petita rajola em mostra un proverbi popular basc que desconeixia fins aleshores. Em deixa meditabund : a vegades les passes, com avui, no tenen un destí fixat, simplement són passes.

M´assec a un banc, a la vora del riu, on l´aigua baixa ràpida, amb el color de la neu fosa, un verd maragda claríssim i blanc.Penso en ahir la nit, vaig fotografiar les branques d´un arbre lleugerament il.luminat, un arbre centenari, majestuós, amb el cel nítid d´estrelles al fons; era fosc, molt fosc.Tinc ganes de veure-les, i trec la càmera per aquesta fi. Tinc una petita desil.lusió : les dues fotos nocturnes han desaparegut misteriosamnet. Ahir a la nit les vaig veure, un cop fetes. La màquina va trigar a fer aparèixer la imatge, un cop passaren els trenta segons d´exposició que li vaig donar tot aguantant la respiració, les mans quietes estirat a la gespa, per evitar que se´m mogués massa. Una llum vermella parpellajava enmig de la foscor, fins veure finalment la fotografia.Torno a passar la sèrie : la seqüència fa un salt de dos números. Està clar que les vaig fer, però per alguna raó tècnica que se m´escapa, ja no hi són.

Tanmateix podria ser ( deixant lliure a la imaginació ), que els pensaments de la nit, amb la volta astronòmica davant els ulls, portessin les seves passes sense rastre per seguir, sense petjades, com aquelles fetes a la sorra d´una platja. Llavors, són aquestes les passes de la felicitat ? Si els pensaments hi tenen res a veure, no els recordo pas. És a dir, el preu seria just aquest, i la misteriosa desaparició de les fotos quedaria justificada per l´oblit d´un pensament dins una nit estrellada, on els camins tant sols els marquen la pols de les estrelles.

(...)

La darrera pala de neu marca unes passes. Al fons, el coll, i un intent de núvol, al mig. Sembla el fil d´un pensament.

Ritu

Un camí de pols d´estrelles uneix les galaxies NGC 5216 i NGC 5218. Vint-i-dos mil anys llum les separen : un passeig per qualsevol ànima cansada.

M´hi passejaré amb els peus nus sobre l´herba argentada de la nit. Recolliré polsims de distància entre dos dits. Llegiré algun poema trist. No pensaré en res. O en mil coses a la vegada. O en una de sola. Si plou, em refugiaré a la galaxia NGC 5217, si existeix encara : deu ser a mig camí del camí de pols d´estrelles. Allí potser trobaré algú a qui preguntar-li quin és el preu de la felicitat, aquell que fa que un dia sigui diferent dels altres, una hora de les altres hores, una nit, o potser dues...

Dormiré pla, com un arbre caigut. Somiaré fent miques anys llum de vànova sobre el meu cos.