5:36

Cinc i trenta-sis :

travessa una merla

sense fer soroll.

(variació)

Cinc i trenta-sis :
una merla s´escapa
a l´obrir els ulls

Obra nova

No descansa,no, el cel a l´estiu. Segueix construint, dia rera dia, les seves escultures, els seus edificis i camins, ostentant imaginació a cada nova bastida del Babel on les fronteres es destrueixen a cada segon que passa.Només un instant de quietud reté l´efímer, i pel desplaçament o la situació, per l´estat d´ànim o per la simple llum del moment de qui ho observa, només fixant els ulls onsevulla que hi vagin a parar, més enllà del traç de la terra, esdevé una obra feta a mida, personal i intransferible.

Aqui a baix, els vells ja no tenen obres per xafardejar on abans feien d´improvitzats arquitectes en les llargues hores dels matins, i es queixen mentre seuen als bancs assolleiats mirant al cel amb ulls vidriosos. Les grues s´oxiden, i l´atur a la gran boca del túnel a mig fer és la viva imatge de l´abandonament, amb els ferros sobresortint del formigó i a dins, la foscor. La gola del llop.

L´estranyesa mundana contrasta amb l´estranyesa de somni d´un cel blau quallat de núvols blancs. La realitat del fang i el formigó, contra la irrealitat - sense que el mot real tingui ja cap significat real - de la pròpia paraula de tres lletres, al.liena al món, llunyana, molt llunyana, de la calitja dels sorolls de cada dia.

Res a fer

Per la tarda va decidir fer-se escàpol, deixar-se de banda, o, si ho preferiu, utilitzar aquest verb que uns i altres estimem i odiem a parts iguals : oblidar-se. No era tasca fàcil. La ment rebutjà la idea en un primer impuls provocat pel propi record de la seva decisió sobtada. Aquest substantiu, entaforat en cada porus de vida que hi ha sobre la terra, constituía un contrapes infranquejable a tota lògica provinent de la memòria de l´oblit on s´havia entestat a romandre des de feia uns instants. Així doncs, la lògica de les coses l´acabà portant al  breu resum de la seva existència : “No hi ha res a fer”.

Fou fàcil, llavors. La simple afirmació doblegà l´invasor. El seu jo, amb tot el pes feixuc dels anys dins seu, caigué a terra, sucumbí miserablement sense ell saber-ne res.Sols constatà un inmediat alleugeriment físic, un relaxament de tots els seus membres, un “no hi ha res a fer” que l´impedia pensar en cap problema que fins aleshores l´havia amoïnat. D´això, savis psicòlegs en diuen acceptació del propi ésser.D´altres, filòsofs de carrer , en diuen enviar-ho tot a prendre pel sac . Però ell no en sabia res, en aquell moment s´havia oblidat de si mateix . Els ulls se li tancaren i dormí profundament per primer cop en molts dies.

Només de llevar-se, notà els efectes del descans. Inicià un nou dia : els veïns li somreien; la fornera li picà l´ullet mentre li donava la barra més bonica ; a la feina tancà dos tractes que li van valer una felicitació del seu cap, que el convidà a dinar ; per la tarda xiulava tornant cap a casa ; el bitllet de la Once tenia premi ; a la ràdio escoltà la seva cançó preferida i la truita de patates li sortí rodona. Per acabar el dia, sortí una lluna just davant de la finestra mentre llegia els següents versos :

I mentre sec al balancí, d´esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d´emprendre

reformes radicals.

Tancà el llibre, i pensà que no, que ja no era hora de fer res més. Tenia mal de cap i ja no pensà més. S´adormí mirant la tele.   

Blanc

El sol es balanceja sobre l´aigua,  guspirejant sobre els ulls. De sota els genolls, l´aigua parteix les cames, i com una lent, les engrandeix, fent- les més blanques. Un joc d´avantbraços, i el cos llisca aigua endins. Els peus fan la molla amb la paret de la piscina : l´embranzida fugaç del dofí. L´aire reclama aire. Dos ocells respiren amunt, en un vol après de la vora xopa  a la barana de fusta de la rocalla, més amunt. Eixugar-se , la dona argentina, morena, ja bronzejada, canviant de postura.Vos, te fijaste ? Tot, fugaç.

Fugaç al vespre, mirant la blancor d´aquella papallona enganxada a l´adjectiu definitori, defnitiu ara; abans,  tres quarts de quatre de la tarda, encara sense dinar. Com de fugaç? Com les olors de l´espígol quan hi passes la mà, o la pau del sol caient a plom al carrer desert, el so de les fulles dels plataners, una capbussada infantil…com el perfil blanc de la papallona, on no s´hi veu res. Semblant al que seria un negatiu, però en positiu, fet a la llum del dia.

I quants cops es pot capturar l´oblit de la felicitat - així, en minúscules - en una ombra blanca ? 

Ballar

Ahir, al tard, vaig tornar a ballar, mentre llegia (sic) Montaigne parlant-me de com per mitjans diversos s´arriba al mateix fi. Montaigne va aparèixer pel matí, de rebaixes, com van aparèixer Böll i Modiano, a preus irrisoris. Els Jayhawks també, a un preu més irrisori encara, com en Lou Reed cantant a Nova York o en Van Morrison ballant amb la lluna. He de confessar que em produeix tristesa haver de pagar sis euros per un cd del Van Morrison, o un doble dels Allmans - potser es van equivocar, així ho espero -, però el cas és que de les rebaixes sempre en trec bones incorporacions a la modestia de la meva biblioteca i discoteca particulars. Llavors, a casa, sempre me´n recordo que tindria que haver-me comprat unes sabates, però avui en dia, em consolo, les sabates són molt estranyes, i segur que haguera donat voltes i voltes sense acabar de decidir-me.

Bé, el cas és que vaig ballar. Assegut, amb les cames sobre el marc de la finestra, aquesta oberta, l´aire fresc del tard entre les cames, després d´un xàfec d´estiu, llegint, la música...en fi, buscar-ne la raó seria difícil, potser només va ser la melodia, el ritme passant de les orelles fins als peus. Després vaig fer el tòtila durant uns minuts, mentre Montaigne em mirava lacònic des de la portada del llibre.

I ja està. Em vaig sentir molt bé. Al veure el títol de la cançó... que puc dir, es diu "Bad Time", i parla d´enamoramentes i flors i violes...

Matí

El tast es fa curt, massa curt. De Fontalba al Puigmal i tornar, tres hores escasses. El temps, ferreny a primera hora, passant per moments de quatre gotes molt malcomptades i un sol suau, difuminat i més clar a darrera hora. A la carena, vent fort fins dalt. Els caminants, abundants, abrigats. Una senyora, al ser preguntada pel meu company, revela els seus setanta-vuit anys : cara arrugada però caminar segur, la seva veu de “passi un bon dia” retorna els bons costums en la força de les seves cames. No serà pas la darrera a arribar al cim. Allí, la vista s´allarga al camí fet : l´arrodoniment pelat de roca assenyalant el camí color de coure, contrast viu del fons blau i verd de les muntanyes estenent-se en una varietat cromàtica d´aromes escocesos, mentre el pernil remet la fam del dia. La senyera oneja forta juntament a banderetes col.locades a l´estil nepalí al voltant de l´antiga creu,ara mig torçada, una mica abandonada. La nova s´alça gran, i a sota, unes paraules del poeta : “ Lo vell Puigmal / d´espatlla rabassuda / és l´arx d´aqueixa / altiva fortalesa / que en set-cents anys / lo sarraï no ha presa “. La baixada, deixa l´aparició d´un voltor majestuós sorgint ben aprop rera la roca.El que deixa en la memoria és el so del vent en les seves ales, la seva figura aturada movent-se. Reapareix lluny i el segueixo : vola en un altre pati, molt més gran que el meu, fent rotllanes amb dos que l´esperaven. El vent no bufa, el sol acarona roques blanques, l´horitzó se´m queda a peu de bóta, la vista en l´altiva fortalesa. I així s´acaba el matí. Dues hores de cotxe, i altre cop a casa.

Profecia

Els romans al cel blau. Pel bosc encantat de llevant, a mitja tarda, els primers polsims de llum ancorats en dues fulles de roure, més tard al pi, el més alt de tots enfront la paret llarga d´on baixen unes quantes cordes, d´on miren de pujar uns quants homes , cercant forats, repises, esquerdes on posar els dits i alçar el seu cos diminut enfront la muralla per on discorre, a baix, el camí de la Soleia, refugi de poetes. El pi encès dins l´ombra de pedra...no és fins més tard, cent metres més amunt, on les cingleres, proes de vaixells granítics enfrontats al daltabaix del mar que és l´airecel, brillen com cobertes acabades de polir. Sense l´oreig humit i salabrós, només la viva sequedat del romaní i la farigola provinents de la pluja amagada sota la terra del bosc, revifada en la verdor de les alzines, els matolls i el vol de les mares orenetes, solcant ones silencioses.

L´invisible, a l´ombra de la darrera font, desperta i llambrega les flors d´un arbust.Es fixa en una, sembla el final d´una història d´Ovidi . Al darrer bosquet hi cau el teló, ennegrit, propiciant a la vista el vestigi de la profecia: la del primer raig de llum, desertor del seu imperi, fent-se escàpol dins l´ombra del primer Diumenge d´estiu.

Resurrecció

De com va anar a parar aquella mica de sorra dins el cendrer obert, darrera el cotxe,just sota la finestra, només podria dir que segurament devia haver estat al carregar-lo, feia cosa d´un mes- si la memòria no l´enganyava -, d´una pila de rostolls , herbes i restes d´esbarzers després d´un matí que recordava fresc de pluja però cansat de braços i esperit, netejant el tros de pati del darrera de la casa de la viuda Guillamon. Era un Dissabte de Maig, un dia d´aquells de volguda primavera, amb plugim i estones de sol trencant un blanc de núvols en franc trànsit, nòmades fent via montats damunt un lleuger mestral bonhomiós circulant sense presses, inhalat- alguns cops amb força i els ulls clucs- pels narius de qui treballava a cel obert. El treball, en aquelles condicions, s´hauria de pagar i no pas de cobrar, recorda ell que pensava, mentre els braços jeien sobre la desbrossadora en la pau de la solitud verda, mirant d´oblidar - i allò era el que no entenia - el perquè de tot plegat .

Encabada la feina, la viuda Guillamon, com era costumen ella, li pagà religiosament la feina, empolainada abans d´anar a fer la partida de bridge dels Dissabtes a la tarda, i remarcà la tristesa dels seus ulls, mentre tancava el moneder de cuir negre. Tanmateix callà, perquè la viuda Guillamon era una dona discreta. Després es dirigí a la deixalleria, buidà el cotxe i com sempre, xerrà amb l´Esperanza una estona després d´emplenar el full d´entregues. L´Esperanza també remarcà la tristesa als seus ulls, i li feu saber la seva opinió al respecte, amb gràcia i poca elegància, fet que provocà una rialla opaca, ronca, però alhora sincera, per part d´ell. Ella li retornà la rialla amb un somriure d´elegant tristesa als seus ulls petits, negres i vius, d´una vivor bessona al seu nom premonitori : l´Esperanza, malgrat que no era discreta alhora de dir les coses pel seu nom, sovint provocava en hom un somriure mentre escoltava el deix d´ironia en la seva veu greu, plena de bona intenció, innata del qui presenta les seves mans arrugades per demostrar-ho.

Recordava, més tard, d´arribar-se a la ferreteria, i comprar un joc d´aixeta i femella metàl.liques per obrir un pas d´aigua al jardí del Sr. Portelles, vora l´hort que s´entestava a cuidar ell mateix. El Fidel, afable com sempre, no copsà gaire cosa, perquè, apart de no veure-hi massa, va estar xerrant tota l´estona sobre el seu nou veí, que es veu que era com una mena de brau nocturn insaciable, capaç de fer tremolar la paret comuna de les dues cases adosades durant hores i hores. Recorda també d´haver comprat a darrera hora llavors de gramínies en sobre, i deixar-les sobre el seient del darrera, vora el cendrer obert .Que tingués un problema al vidre de la porta del darrera, d´això no en tenia ni idea, com tampoc de que el sobre de llavors era foradat per la part de dalt, amb un forat petit i esquifit. Només sabria dir que llavors tant sols li quedava tornar cap a casa, amb la finestra mig abaixada. Recorda l´aire entrant, fred, aixecant les olors d´herba xopa acabada de tallar. Quan obrí la porta, no recordava la raó de la seva tristesa matinera. Però al cridar instintivament el seu nom, ningú li contestà.

Les dues setmanes següents plogué dia si i dia també, i recorda haver estat mirant els vidres xops de totes les cases on treballava, mirant-los des de fora, mentre el fang li encrostava els peus de les bótes. Imatges d´ alguns ulls, mirant-lo de reüll mentre s´estirava una cortina, o es feia un llit, o es pelaven unes patates. De sobte, a la tercera setmana, va sortir el sol, i el món era un verger acabat de néixer.

Recorda sortir del jardí dels Peris, i recorda entrar al cotxe. Si fos només pel record, la recordaria pujant per la vorera, amb una barra de pà a la mà, passar, girar el cap pel retrovisor i retornar per mirar rera el vidre de la porta del darrera. Era ella, i recorda alguna cosa removent-se dins el seu pit, llunyana com un bon record.

Al cendrer, si a ella no li falla la memòria, recorda haver vist una flor.

Apunt literari : Pessoa

AUTOPSICOGRAFIA

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

( trad. J.Sala-Sanahuja )

El cor contínuament...Pessoa va néixer un tretze de Juny, dia de Sant Antoni, sant portuguès. Pessoa...me l´he trobat dues vegades, darrerament : a la novel.la "Sostiene Pereira", d´Antonio Tabuchi - un altre Antonio, mig portuguès, mig italià-, on escriu ( sosté Pereira) un esborrany en la secció d´Efemèrides, sobre l´aniversari de la seva mort:

“Releyó lo que había escrito y le pareció nauseabundo, la palabra es nauseabundo, sostiene Pereira.Entonces arrojó la hoja a la papelera y escribió: “ Fernando Pessoa nos dejó hace tres años.Son pocos los que han sabido de él, casi nadie, en realidad. Vivió en Portugal como un extranjero, tal vez porque era un extranjero en todas partes. Vivía solo, en modestas pensiones o habitaciones alquiladas.Le recuerdan sus amigos, sus compañeros, aquellos que aman la poesía”.

La segona vegada va ser ahir, Diumenge, en un article a "La Vanguardia" de G. Magalhaes titulat "Pessoa Incorrupte", i al llegir-lo m´he preguntat si aquest periodista desconegut, almenys per mi, no haguera pogut ser perfectament en Pereira, escrivint un esborrany d´una dura diatriba contra tot un sistema que aparca el més fonamental i oblida potser el més principal. Diu el periodista :

" En el fons, el 1985, es va desenterrar Pessoa per enterrar-lo més encara. I tanta falta que ens feia haver comprès el signe visible en aquell cadàver incorrupte : la idea que la ciutadania ha de viure en plena llibertat l´aventura espiritual ".

Per altre banda, recordo Lisboa com una de les ciutats més maques que he visitat mai...i allí també hi havia Pessoa, ara que ho recordo : era al mig d´un carrer, fent l´estàtua al món que l´havia posat allí, un món incapaç d´obrir horitzons ( sosté Magalhaes).

Sons

Sant Miquel del Fai, Juny 2011

Amb dos raigs de llum bressolo la mitja tarda , despert per fi de tota la pluja del matí, del dinar rera els vidres xops contemplant roses marcides d´aigua, del dibuix dels pneumàtics assecant breument els revols de la carretera. Es pot escoltar,sense por a dir que no, el plor de l´aigua sobre les piques obertes a la roca, l´alegria regalimant sota la molsa sorruda que s´hi enganxa, les seves venes saltant daltabaix del precipici com trenes lligades sobre una esquena nua. Hi ha l´apoteosi submergint-se dins la pleta i capbussat, un subterfugi , res més que la pròpia solitud vista als palmells de les mans buides.Si existeix una paraula apassionada , l´aigua la fa més perdurable, i qui l´escolta, es desperta i s´adorm dins el més profund dels sons, mirant de recordar-la.