Novetats ( II )

I ja, de matinada...se´n va. Segueix allí dalt, al bell costat de la clau que obre portes, com les paraules alleugeridores, com els cementiris de les pors. Es retiren elles, amb veu greu, amb cors que acompanyen la son de boscos gelats, somniats, angelats, de barques varades i blancs llunyans, amb fogonassos de color minvant núvols . Altre cop, resseguint horitzons, fars, pluja...timons dolços en pells de verema, collites d´errors esvaïts : prossegueix el camí rectilini cap a un fons color magenta les figures distants per punts cardinals . La rosa dels vents les agafa una estona de la mà mentre adorm el pensament. 

Novetats

S´imposa l´ombra de la lluna sortint per l´est a la façana, a la porta sense llums, a la reraguarda del vell xiprer, al cementiri de la por oblidant a tal efecte que vivim d´incomprensions, que el que diu la ràdio sobre l´estiu i la primavera i els trinaranjus del teatre quotidiani és ben cert o potser no, que és mentida dolenta, que el qui és dolent – tòxic com ara jo - finalment se´l coneix per aquesta veritat i mai més s´enganya ni tant sols a si mateix ( ho va dir Faulkner ). Decàleg de tristors, sal.laris de la por, ministres dictant sentència i a pesar de tot, un bon dia, radiant de calor i de bons propòsits, un bon dia, cada dia ho pot ser, algú t´ho repeteix fixament, dia rera dia, com un mal auguri. Un bon dia deia, promet si no s´ acaba perdent alguna cosa, però no, o guanyes o perds, mai empates, l´empat és pels mediocres (o sigui, mentida ) : dos a dos i perds ( és veritat) ; en primera persona, no en segona ni en tercera, no hi ha pronom que valgui, ets tú – tòxic com ets - i ningú més, l´ombra incompresible del blau de les primeres estrelles estrellant-se al fons de l´oceà que és el canzell de casa teva després d´un bon dia. Si, un bon dia, t´ho repeteix sense parar l´atgutzill de les teves serenors mentre gires la clau i veus Montrose a la llunyania, i l´arc de Sant Martí escapçat baixant d´un núvol com una ferradura esperant el sol després del diluvi mentre t´adones que l´arca ja s´ha enfonsat. Però el cel és allí, i l´atgutzill, el ministre i el rei de les teves serenors et recorden només coses bones i decideixes parar, finalment, d´escriure estupideses. 

( En algun lloc de la memòria, el deu del deu de l´onze )

Partitures

En Mac McClure parla de partitures. Americà de naixament, català d´adopció, el seu accent és lleuger, molt lleuger, d´una tonalitat baixa, qüasi bé un murmuri a vegades, amb pauses llargues, com si el cap se li anés cap algun altre lloc. Un bon to de veu per un Diumenge al vespre, en aquelles hores de la setmana en què un pot llegir amb tranquil.litat i escoltar a la ràdio una mica de música clàssica.

En Mac es pianista. Es dedica a recuperar obres perdudes de músics catalans, obres generalment oblidades - algunes d´elles mai han estat interpretades en públic, la majoria no han estat mai enregistrades-, obres escrites sobre partitures de fa més de cent anys : Montsalvatge, Comellas, Mompou, Cassadó... En Mac llegueix partitures. Ressalta la importància de saber llegir una partitura en els músics abans de interpretar-la. Actualment els intèrprets solen escoltar la música primer abans de llegir la partitura, perquè tenen un accés ràpid a través de les noves tecnologies. D´aquesta manera tenen un primera idea del que tenen que tocar i això els hi facilita molt més la feina, però es clar, els hi fa perdre capacitat per saber interpretar el propi sentiment de l´obra, o almenys, el que ells podrien percebre llegint només la partitura original.

L´entrevista continua, però jo em paro a imaginar-me com es pot sentir un músic descobrint una melodia dins una partitura perduda, només “llegint-la”. La música deu sorgir dins el seu cap molt a poc a poc al principi ; les notes es deuen anar entrellaçant com si a través d´un conjur s´anessin recuperant els diferents membres d´un cos ja sepultat en la pols . Com una fulla de paper estripada, els papers llençats al vent i després, molt temps després- és a dir, avui en dia -, per un estrany prodigi, els trossos esmicolats tornen per ajuntar-se sobre una finestra que mira a la Barcelona o al París de principis de segle vint. La melodia retorna, amb tots els seus paratges identificables d´una època, potser d´un determinat moment passat font d´inspiració de l´obra, d´un sentiment amagat dins les corxeres.

La música té un poder evocador innegable, molt més, en ocasions, que la pròpia paraula. La música, només ella, sense lletra. És sabut que la lletra, com la veu, és una ajuda per al músic alhora d´expressar sentiments, i és per això que de sempre ha predominat popularment sobre la peça estrictament musical. La música per si sola, per tant, sembla que requereixi més esforç. Però en realitat no és així : la peça musical, com el fet de llegir una partitura, té moltes interpretacions, i cadascuna depen del moment i el lloc, del temps i de com se l´escolta. És lliure.

En Mac, un americà que té un segell discogràfic anomenat Klassic.cat amb quatre enregistraments fets i cinc a punt d´editar-se. Pianista a la recerca del nostre passat, arqueòleg a la seva manera, mag a la meva manera de veure la seva feina. És d´aquests oficis que m´agradaria haver fet, sense saber-ne res fins el dia d´ahir. Però es clar, cadascú té la seva pròpia partitura, amb les seves notes, els seus arranjaments, la seva melodia...escoltant alguna d´aquestes peces recuperades, em preguntava si algú, d´aqui cent anys, es dedicarà a buscar blogs perduts per internet d´autors desconeguts, partitures de vides escrites directament al vent de l´univers cibernaútic. Potser llavors papers estripats retornaran per ajuntar-se, potser recuperarà algun bloc perdut, o el.liminat, o acabat un dia d´un mes i d´un any concret, sense saber perquè.

El més probable però, és que un dia la mateixa tecnologia tanqui les portes d´aquest món tal i com el veiem ara, com el senyor windows va tancar un bon dia l´antic sistema. Llavors les partitures s´hauran de buscar en vells ordinadors arrelats a vells sistemes – windows ?- Es preguntaran - I què és això ? -

Frederic Mompou veié un ocell dins una gàbia , cantant en solitud, un dia que visitava un amic seu, per aquella època que ningú recorda. Va escriure unes notes dins un pentagrama, dins una partitura. Després, molt temps després – fa poc – algú la va descobrir. Tres minuts de melangia per cent anys d´història.

Miratge

L´avantguarda d´un ca sobre el pedregar. Després, aprop, ben aprop, el fil musical s´enfonsa dins el rec xop al parell d´ulls foranis habitant dolls d´aigua . Curiositat de laborable, estreny ma vista breument la pell morena de Setembre. S´allunya al pas sigilós d´indi l´atzabeja al compàs cadenciós de dos moviments sota el sol fort del migdia. Vaga, enmig les pedres del camí, la lletra rera l´ombra : on hi havia amor, ara hi resta brisa.

L´avantguarda d´un ca sobre el pedregar.

Rera seu, dos ulls foranis
habitant dolls d´aigua ;
la negror s´enfonsa
entre solcs xops d´ànsies.

El fil musical, hipnòtic,
trenca més d´un silenci.
L´acompanyen pestanyes
plegant-se fugisseres.

Res més que
curiositat de laborable.
Flueix la la goja i riu,
enmig de tal miratge:

Estreny ma vista breument
la pell morena de Setembre.

Només perdura un instant
sense atur, sense alegria ;
sense temps per dir
ni tant sols un bon dia.

S´allunya al pas sigilós d´indi
l´atzabeja amb pas cadenciós ;
són dos moviments d´altivesa
felina i alhora humana, mundana.

Vaga enmig les pedres del camí,
la lletra rera l´ombra :
on abans hi havia amor,
ara hi resta el pes del bri d´aire :

Estreny ma vista breument
la pell morena de Setembre.

Respon la brisa, queda,
fent mola del vent ;
alberg encara avui de pols,
de miratges,de sol dur.

El foc que crema

Respira l´inici latent del dia. El primer, el darrer, el joc de la natura jugant a repetir-se, com diria Montaigne, si heu viscut un dia, ho heu viscut tot, perquè ( la natura ) ha jugat el seu joc, no coneix altre astúcia que la de tornar a començar, la distribució i variació de tots els actes de la seva comèdia s´acaba en un any.

I malgrat tot, cada dia de cada any, cada matinada, cada tros de boira, cada llum rogenca, cada to de cel, cada fulla rajada en plata, com cada alenada, és filla única de cada un de nosaltres.

Citant Petrarca, també diu l´il.lustre assagista : “ No gaire foc té el qui pot dir com crema “. I és que encara no sé quan foc crema dins un sol de matinada.

Nit d´estiu

La fumera de dues cigarretes s´enlaira en una mitja boira atrapada pels focus de llum. La gent, agrupada en petits clans, omple l´espai del pati amb la nocturnitat sobtada d´albirar la lluna entremig dels troncs impertorbables d´escorça gris dels avets ullant un tros del cel d´Osona. Entre la lluna i la bromera aturada uns segons , la negror enmarca el teló de fons de les converses apavaigades després de que el sopar hagi arribat als darrers plats ( degustacions, en diuen avui ) oferts amb la diligència dels cambrers afanyats a fer acabar les safates mig plenes del servei de catering llogat per l´ocasió. Aquests darrers moviments entre les taules improvitzades són percebuts dins l´entorn momentàniament aïllat de l´espectador llunàtic retornant a l´espai com qui el mira després de tant llarg viatge : el so uniforme i difós de les veus ja sense estridències, còmplices involuntàries de rialles serenes, mirades, creuament de cames i demés. Els rostres es podrien enmarcar un a un en aquesta breu frontera de felicitat comuna, i probablement, tots denotarien l´oblit d´aquests propis rostres al mirall dels darrers retocs abans de sortir.

Amb el darrer cop d´aire d´una nit d´estiu enmig d´una fumera recobrant el seu pes, la lletra d´una cançó em ve deletrejada  per la cosina cantant-la sota el so de l´altaveu, apropant-se amb un got de vi blanc a la mà. Somriu i parla. Aquesta, esperaré a escoltar-la, penso jo mentre retorno el meu rostre al dels altres. Segurament però, i com em passa sovint, acabaré per escoltar-la amb una mica - potser massa - de retard. Però l´escoltaré.


( i  tanmateix  , com diria la cançó, he resolt molts problemes dient aquesta paraula ).

Acústica (2)

( a tres veus )

- Els Divendres a la tarda ningú fa res, avui en dia -

- La crisis..., cada dia es como si fuera horario de verano-

- ¿ Horario de verano ? ¿ Adonde ?-

- Bien estamos en verano...y con esta calor...-

-Si, ara si, però la setmana que ve ja s´acaba l´estiu -

-¿ El qué ?-

-El verano, i ja ve la tardor -

-¿ La tardó ? ¿ Y quién es esa ? -

-El otoño, Pedro, el otoño...-

-Doncs si, la tardor, per fi. Amb aquesta es passen les millors nits de l´any, Pedro, t´ho dic jo. -

-Ah, pues si, la tardó es una buena señora pa acostarse, pero...-

(silenci )

-¿?-

-¿?-

-Que si, que uno se la pasa bien con ella, así fresquita, pero...¿y que hago yo con la otra ?-

( rialles )

-Tú sabràs, Pedrito, tú sabràs...-

A propòsit del dia d´avui

A propòsit del dia d´avui, onze de Setembre, llegia ahir, a Juan Ramon Jiménez, poeta andalús. A propòsit de dos llocs, Catalunya i  Nova York. A " Diario de un poeta " ( 1916 ) copsa el següent :

"...Está enjaulada la ciudad en las escaleras de incendio, como un mueble viajero que fuese facturado en gran velocidad de aquí al antro putlónico. A los tres días, la obsesión es un incendio total de la imaginación del que renaciera nuestra idea a cada paso, igual que el Ave fénix de la copla andaluza. El fuego es lo único que hace, por la ley, parar estas calles que andan. Su campaneo constante ahoga, ahoga, ahoga el cantar - esquilas y músicas - de la vida y de la muerte, como en un tercer estado que fuese el único y el decisivo. Fuego!. La primavera asalta las escaleras de hierro, sin pensar que la pisarán todos los días huyendo en cueros, y que los cristales rotos a hachazos herirán, cada noche, su carne tierna. (...) ".

La perspectiva d´aquest escrit del 1916 traspassat a pràcticament un segle després, dóna per reflexionar. Jo em quedo amb aquesta descripció de N.Y., com " esas calles que andan ". I en aquesta frase final, aïllada i tenebrosa. El temor al record i la venjança, com a fals remei. La venjança el trepitja cada dia i fuig  nua, cap l´Orient Mitjà.

Ningú se sent segur, ni lliure, ni satisfet, ni feliç. Onze de Setembre.

El poeta, unes pàgines abans, escriu :

En la sortija - de hierro y coral rosa -

Como la brisa, eres

del que te huele ;

vivirás tantas veces

como la muerte

Encara li dóno voltes als dos darrers versos, que no acabo d´entendre. Qui viu tantes vegades com la mort ?

Bé, alguna cosa dins meu em diu, que la resposta podria ser  un català o catalana que se´n senti ara o d´aqui mil anys ( esperem-ho ). De totes formes, Catalunya és, per a mi, dos versos qualsevols que parlin d´estima, de terra, de llengua. I de llibertat.

Acústica ( 1 )

La conversa s´escolta sempre de manera intermitent, de nit, al carrer. Gent que passa quan ja no passa ningú, algun cotxe potser, o una moto sorollosa, de soroll trencant el mig silenci nocturn que no trenquen sons amparats en la foscor, fregaments, portes tancant-se, lladrucs llunyans, algun batec d´ala, un gat enfilant-se a una reixa, un crit o una rialla, un plor de nen . Els sentits semblen agusar-se quan en realitat el que fan és adormir-se. L´oïda reb, inesperadament, fragments de vides amb veus pròpies, quotidianes, intrascendents, humanes. A vegades només es tracta de sons rera d´elles, i més enrera encara, la nit, cobrint-les i descobrint-les. Sovint, incomprensibles. Cec als rostres, només la veu amb molts matisos difícils d´explicar.

Heus aquí la primera :

( un home i una dona, per les veus, d´edat madura. La d´ell, greu i amb un deix irònic i satisfet ; la d´ella,en canvi, és de lleu insatisfacció ).

(...)

- Unes sabates glamourosessss -

- Fred ? -

- No. Mmmm...estic de conya -

-Doncs jo tinc fred. Als peus, als braços, al cos.-

(…)

Una ( segona ) línia d´ombra

“ Vas endavant, reconeixent les fites dels teus predecessors, emocionat, divertit, acceptant tant la mala sort com la bona sort – la rosa i les espines que diu la dita-, el pintoresc destí del món, que ofereix tantes possibilitats als qui en són dignes, o potser als qui tenen sort. Si, vas endavant. I el temps també va endavant...fins que, davant teu, albires una línea d´ombra que t´avisa que també caldrà deixar enrere la regió de la primera joventut”.

Joseph Conrad , de “ La línia d´ombra “ ( 1915 ) - Ed. Proa , Clàssics moderns.

Si , els llibres tenen aquestes coses, a vegades hi tornes fent un cop d´ull d´una foto a una lleixa . Vet-la aquí, la segona línia d´ombra. De la primera ja no me´n recordo massa, però passa com quan rellegeixes un llibre molts anys després d´haver-ho fet : a mesura que vas girant els fulls, els paisatges imaginaris tornen tal i com els havies pintat per primer cop, i els personatges cobren vida com si no hagués passat ni un segon del seu temps. És agradable fer-ne la prova de tant en tant, és sorprenent.

A la meva línia d´ombra ( la segona ) hi ha aparegut una petita llum. De primer, em pensava que era una taca a la pantalla, de petita que era. Però no, mirant-me altres fotografies també hi surt. Del lloc d´on prové, no ho puc assegurar, però em penso que no l´ habita ningú. He pensat que potser era algun estel caigut en una nit d´estiu, però seria un cop de sort impropi d´algú com jo. Deuria ser un caminant, però encara feia prou sol per anar engegant llums, si no fos que fos un espeleòleg, ves a saber. Prefereixo veure-la com un senyal intrigant...en la meva segona línia d´ombra.

( La llum  hi és. L´ombra, també )