Automàtica.13

La pàtria dels llibres, allí on reposa el tinent Drago i els tàrtars que van arribar massa tard...la novel·la de l’ espera, diuen que era, la metàfora del que mai no arriba, els tàrtars com l’ èxit d’ un escriptor per Sant Jordi, el conte amb el final perfecte, de lectura obligatòria, la novel·la del segle vint-i-u, curta però alhora exprimida, on tot hi pugui ser condensat : l’ essència en capítols sense compàs d’ espera ni llargues presentacions dins llibres de no més de cent planes  per poder-los vendre a disset euros com a mínim i , mentrestant, un Crim i Càstig a cinc euros, un crim i un càstig, Raskòlnikov  qui recorda el teu nom  i el de la iaia que vas matar ? Vuillard , Echenoz, Baricco , Josipovici ... grans dins la vostra petitesa  però qui recordarà la vostra gent si ja Funes, el memorioso, ha mort ? A la pàtria dels llibres  amb el drac cruspint-se Hamlet i els molins de vent el dia de la seves morts mentre alguns celebren la seva èpica davant la màquina d’ escriure, les seves manies, la música que escolten, el molt que s’ estimen el que ja no els pertany quan s’ acaba, la gran frase...i bé, n’ hi ha que no ho aguantàven tot això, Graq n’ era un, Salinger un altre, cadascú que regui el seu jardí com vulgui i així si només un ho aprofita a fi de bé la feina no haurà estat vana ni que sigui per un mateix, jo i el meu ego sense publicar i per això encara  cal seguir vigilant el camp de sègol – Holden Caufield, vigila ! - i esperar més pluja amb el sol tempestuós  del maig celebrat del mig temps allargassant tant com es pugui les vertaderes i sempre fructíferes, fresques, inimaginables tardors venidores farcides de totes les antigues i despreocupades

primaveres

Dafne

Ella li havia demanat una prova d’amor. Podia fer-se tatuar el seu nom al cos, com feien molts futbolistes. Va anar al tatuador que havia obert botiga a la plaça del barri on vivia. En Narcís no ho tenia clar, però quan aquell li va ensenyar el llibre amb totes aquelles fotografies, la vista d’ una orquídia damunt el tou de l´espatlla el va fer decidir-se.  D’ aquesta manera va ser com el seu cos verge fou sotmès per primera vegada a la vibració dels mil cops per minut del pigment agullat sota l’ epidermis de la seva pell. Després, com un guerrer lluint la seva ferida, va anar a cercar la glòria del descans en els braços d' ella.

Va ser una bona pensada de no posar el nom, perquè amb la primera xicota van acabar partint peres. Poc després, vingué la segona, la qual de seguida preguntà pel significat d’ aquella flor. Li ho va explicar, i com a resultat, una margarida va florir-li al ventre. Després foren una petúnia i un lliri. El tatuador, que era molt artista, va començar a aconsellar-li quin tipus de flor i quina grandària així com la tria de colors que  havia de tenir cada nova incorporació ; ho feia amb la intenció d’ anar aprofitant millor cada pam de pell, vist que en Narcís anava de flor en flor i semblava que la cosa anava per llarg. Les dones, l’ abandonaven. S’ havia de ser prudent i saber aprofitar l’ espai disponible, fer-ne previsió : així, entre la margarida de la segona i l’ edelweis de l’ alpinista que havia conegut als Alps hi col·locà la llarga tija de la rosella de la biòloga molecular – que va acabar casant-se amb un odontòleg francès -, encabida al buit precís de tres per tres centímetres situat entre els llessamí de la iogurtera grega i el gerani de la veïna del tercer, una infermera que l’ havia atès d’ urgència a causa de la seva primera angina de pit, feia ja uns anys.

Aquests anys, com sol passar, van anar caient. En Narcís estimava encara, com només es pot estimar l’ amor d’una dona. El tatuador va rebre els honors del gremi i la fotografia del cos d’ en Narcís simulant l’ home de Vitruvi de Leonardo, un mite que impressionava als visitants de la botiga, convertida en lloc de pelegrinatge pels iniciats en la matèria. Pel contrari, al vell tatuat la pell se li anava arrugant i en alguns llocs d’ aquell jardí botànic, les flors començaren a pansir-se.

Tot i així, encara quedava una flor. I un lloc buit, a l’ alçada del cor. Era el toc final de l’ obra mestre del tatuador, el qual,  fidel i amb pols tremolós, va executar a l’ obrir-se testament.No va ser una flor sinó tan sols un cor, embolcallat dins un coixí de roses flotant en aigües tranquil·les. Poc després van convertir-se en cendres, les quals van ser enterrades sota el llorer de la Dafne, la dona del tatuador que sempre se’l va estimar, aquell cos ple de pètals gravats al llarg dels anys.  

Però això, com se sol dir quan se n’ acaba una, és una altre història.

Notes hortolanes

La pluja cau, regalima damunt el rostre . És com un gota a gota, al planter de l' ànima.

Olor i blancor del cirerer : ha trigat a florir. Penso si els arbres són com els gossos, que s' assemblen als seus amos.

El patatar és un verger, fa goig de veure. Patatar és una paraula poc poètica, però molt digne.

Trossejar una tija de menta i deixar-la als dits una estona : es pot fer a l' oficina, també.

Les carxofes, sorgint com tresors amagats.

El nesprer : el pinyol plantat fa sis anys ja dona fruits. La terra mai falla.

Penso si els ocells no són pas ànimes mortes, que em venen a visitar. Pel seu refilar, semblen ànimes bones. 

Passa la senyora que canta òpera mentre passeja, pensant-se que està sola. Ajupit, segueixo feinejant amb les males herbes. No ho fa malament.

La meva casa, el meu castell. Cras error. 

Cansar-se

" He après el següent : les persones es cansen. La ment o l' ànima o com sigui que anomenem aquella cosa de les persones que no és només el cos arriba un dia que es cansa, i això, he conclòs, és - sovint, gairebé sempre - la natura que ens està donant un cop de mà. "

Elizabeth Strout

Em dic Lucy Barton (2016, Edicions de 1984 )

pel Garraf blanc

El paisatge guarda una fina capa enllustrada de bellesa damunt seu :  el Garraf més salvatge, diuen les cròniques de la Wikiloc quan s' arriba a Vallgrassa i un es disposa a fer el tram fins al pla de Querol. I és ben cert, perquè el camí dins la torrentera seca on encara els pins bosquegen la blancor de pedra, el silenci de petita vall - amb la perdiu, les caderneres i les primeres sargantanes fregint-se al sol - es fa evident i així els turons, van apareixent un a  un a mesura que el camí remunta cap a la carretera orientada a mar, en una pujada deliciosa envoltat de tota la vegetació baixa que em fa constatar tota la mediterranietat del lloc , feta d' argelaga i romanins. Dalt, la vista s' exten damunt el parc. La calcarietat d' aquest Garraf blanc , el perfil arrodonit dels turons lliscant pel cel blau amb un estol de núvols encara més blancs gaudint-lo en una passejada semblant a la meva, obren el petit miracle il·lusori del que és perfecte. La primavera emergent hi ajuda i el margalló, sempre atent a qualsevol bri de vent, sentencia : endins, la pedra.

Tan(K)a

Empresonades

i més empresonats...

com gotes d' aigua

( d' allà dins i de fora,

totes damunt el vidre )

...que no es trenca, malgrat tot.

Les flors del silenci

Et vigilen. O això, o bé ets tu que els vigiles a ells. Dins els moviments del matí, cada gest sembla detectar-se amb la nitidesa d´una antiga moviola, una barreja de curiositat atenta propera a un cert voyeurisme provocat per les pusil·lanimitats de l´hora i on, en els espais dilatats per la manca de gent com l´entrada a un cafè,  fa que la resta giri el cap tot observant de cua d´ull a qui en aquell moment entra dins l´establiment com si es tractés d´una peça de trencaclosques acabat de començar.

Havies quedat aquí amb ella una vegada, ja feia temps. Recordes perfectament com anava vestida aquella tarda : portava texans blaus i camisa sense coll, d´un color fúcsia descolorit. Els cabells, d´un pèl-roig imponent, els portava ben pentinats ; dominats, quasi bé pensaves admirant els flocs rebels que se li giraven just darrera les orelles, perquè de lluny ja es veia que aquells cabells, com tot en ella, tenien caràcter propi. La pell , blanquíssima sense ser gens pigallada, li feia de contrast dolç com el seu somriure, fàcil com un dia vora el mar . Asseguda amb el cos inclinat cap a tu, encara recordes el seu perfum, de subtilitat extrema ; tanta, que vas estar dubtant si no era pas l´olor d´algun sabó de mans enfonsat als porus d´aquella blancor de nacre.

En aquella època les taules eren les mateixes de les d´ara, de fusta de roure massís, baixes i lluents. T´hi podies asseure còmodament, i tenien la mida justa per poder utilitzar qualsevol to de conversa que volguessis adoptar : podies parlar del temps  a una distància col·loquial, per exemple, o bé inclinant-te un pèl endavant quedar-te a la distància justa per parlar de coses més serioses o íntimes. L´Elvira, però, era de les que s´inclinava sempre cap a tu parlés del que parlés,  tot cercant la proximitat dels ulls sense adonar-se´n, en un gest perfectament natural.

Tu remenaves la cullereta del teu cafè amb els ulls abaixats mentre et parlava, aquell dia. Mirava de fer-te entendre...aixeques els ulls del cafè d’ aquest matí per recordar tot el que et va explicar.  A fora, el sol il·lumina la plaça com si fos una catedral, penetrant per la claraboia que és ella mateixa, envoltada com està pels carrerons estrets del barri antic. Fa un dia plàcid d´hivern, a aquestes hores  el fred persisteix encara, però aquí dins la temperatura és perfecte per treure´s l´abric, desplegar el diari i mirar al mòbil les quatre foteses a les que t´has acostumat com un ritual instaurat per l´autocràcia digital que impera arreu. És dissabte i has tornat a quedar aquí amb ella, després de vint-i-cinc anys sense veure-la.

Et ve al cap altre cop el darrer cop que la vas veure. Era vora l´antiga estació , quan encara hi quedava l´immens solar on al cap de poc temps hi van construir tota una nova illa de cases. Ella s´estava dreta esperant algú al mig del xamfrà  sortint de les escales mecàniques que menaven cap a la nova estació, soterrada. La vas veure abans que ella et pogués reconèixer. Sorprès  per la descoberta, vas abaixar el cap instintivament i sense pensar-t´ho vas desviar les teves passes en diagonal, mentre ella mirava al mig de la gent amb ulls perduts . No vas girar el cap ni la vas voler tornar a veure, et vas allunyar. Amb els anys, vas pensar si no et buscava a tu, precisament: que aquella tarda havia agafat el tren cap a la teva ciutat, havia sortit al xamfrà on quedàveu i s´havia esperat a que arribessis en un cop de fortuna. El va tenir, de ben cert. Però tu no, perquè la vas veure primer. Amb molta lògica vas pensar que esperava algú altre, que era una simple coincidència de l’ atzar, sense segones intencions. Si era allí no era pas per tu de ben segur. De totes formes podries haver aprofitat l’ avinença i provar sort, només per comprovar si era cert allò dels destins de les persones, creuats en moments determinants de la vida, tant estranya de vegades. Ella no hi vivia, a la teva ciutat i no en coneixia potser més que aquell trist xamfrà d’ estació. Què hi feia allí quan ja feia ben bé un any que ja no la veies ? Llavors tornes a pensar en aquells anys d’ estudiant altre cop, com ho has fet la darrera setmana, després d’anys d’ oblit voluntari.

Tot i haver tingut un reguitzell de xicots, l’ Elvira amb tu era diferent, mai t´havia demanat de sortir. Tu aleshores estaves interessat en una altre noia. De fet, n´estaves enamorat. Va ser arran d´una coincidència de companys de classe que la vas conèixer. L´Elvira era amiga seva,  era del grup de noies amb les que sempre sortia les nits de festa. L´Elsa. Tenia els cabells negres, els ulls foscos i la pell bruna .  N’estaves realment enamorat ? Et mires les poques cares abstretes conegudes dels matins com aquest, cercant una altre resposta negativa – l’ enèsima negació de la veritat d’ aleshores-, gens fàcil d’ obtenir. L’ amor durant la joventut era ben fàcil d’ obtenir, malgrat no fos correspost del tot. L’ amor era volàtil, aleshores, depenia d’ un cert risc del qual no n’ eres conscient però que en alguns casos, era evident. En aquest sentit, l’ Elsa i l’ Elvira eren dos pols oposats, malgrat que les aparences fes semblar el contrari. L’ Elsa s’ havia interessat per tu i això et semblava prou miraculós : et somreia i et mirava amb ulls interessats, conversava dels temes més intranscendents com era habitual en ella, amb gràcia i estil. No semblava decidida a res, com t’ havia dit en més d’ una ocasió, no era prou bona pels estudis, però s’ ho passava bé , a la universitat . Estudiava quasi bé per obligació, perquè els seus pares tenien un bon negoci que algú havia de continuar. Tu veies que tal com era, acabaria trobant algú amb qui casar-se, prou espavilat per fer la feina.   L’ Elvira, en canvi, respectava els teus sentiments sense dir-te res-  era ben evident, després de tot -, no feia res per intentar atreure la teva mirada cap a la seva bellesa espaterrant, cap els seus ulls blaus claríssims – amb una pigmentació blanca a l’ iris sensacional -  on tu hi vas veure una opacitat i impenetrabilitat amb la que ningú hi hauria estat  d’ acord, però que ella sabia entendre al mirar-te. Era una sensació estranya, de comprensió mútua pel que ni tu ni ella li donàveu cap importància, un enteniment sense paraules. Tu eres de les poques persones que podies mirar-los tranquil·lament sense sentir el desig de que t’ escollissin a tu i només a tu. No, a tu et passava això només amb l’ Elsa, i et costava Déu i ajuda apropar-te als seus, d’ ulls. L’ Elvira ho havia endevinat, i havia fet tot el possible per ajudar-te.

Va ser precisament això el que va provar d’ explicar-te aquella tarda al cafè, unes setmanes després de que l’ Elsa us presentés a tota la colla el seu flamant xicot, el Marc. Va dir-te com ella la feia girar-se quan tu apareixies al bar de la facultat, afavorint el creuament de mirades ; com va fer la manera d’ ajudar la Silvia, una amiga seva colada a pel Jordi, un bon amic teu de classe, per apropar el grup de les seves amigues amb la dels teus amics i així quedar per sortir i aconseguir unir les dues colles en una de sola, amb la qual vas passar la resta dels anys a la universitat; com parlava de tu quan eren amb les amigues,  com sabia que l’ Elsa faria perquè tu et fixessis en ella només per pura competència, malgrat tu no fossis precisament la mena de noi pel qui algú com l’ Elsa s’ acabés fixant. T’ ho va explicar aquella tarda, inclinant el cos endavant i mirant de trobar la teva mirada, que tantes vegades havia aconseguit amb la facilitat de qui sap que la no troba fàcilment en ningú més. Tu remenaves la cullereta del cafè i miraves la seva negror: pensaves en l’ Elsa. Només volies acabar la carrera i prou . Aquell darrer any, t’ hi vas posar de valent i ho vas aconseguir finalment, al mes de setembre, quan l’ estiu tocava a la seva fi i les aules eren ben buides . No  volies acceptar que mai havies tingut el suficient caràcter ni seguretat per aconseguir-la. Simplement passava que eres, en el fons, un bon noi. I tenies allí al davant l’ Elvira, demanant-te perdó per haver jugat a fer de l’ àngel sagitari només per amagar el fet de que sabia que tu no l’ havies triat a ella. Això no t’ ho va dir mai, però; ho vas saber més tard – massa tard, probablement -  quan dins la carpeta on guardaves els apunts, ella et va escriure, enmig dels teus poemes a mig fer que escrivies i guardaves al darrer dels separadors grocs desgastats per l’ ús constant al llarg de sis anys, aquella frase :

Les paraules mai dites són les flors del silenci.

I a sota, la seva signatura, amb lletra ben ferma. I un número de telèfon.

Vas tenir la mala sort – no en podries pas dir la fortuna, tractant-se de l’ Elvira – de  descobrir aquella frase vint-i-cinc anys després, quan la vas trobar dins un caixa al garatge de casa els teus pares. Vas entendre fins a quin punt potser t’ havia estimat, tot el que havia fet per mirar de que l’ Elsa trobés en tu tot el que ella sabia i sentia. I més encara potser, cercant en el desig d’ altri una compensació pel que tu no li vas voler donar ; perquè tu no sabies res, tu no et podies imaginar res d’això, tractant-se de l’ Elvira, la noia que tothom volia i que tenia, és clar, el que ella sempre volia. Tot això et vingué al cap al llegir aquella frase enmig d´unes quantes Elsas mig esborrades pel temps.

Després d’ aquest amarg descobriment, vas voler parlar amb ella i dir-li la veritat del darrer encontre fallit, a la sortida de l’ estació. Demanar-li perdó. Estimar-la, a la fi. Vas trucar a aquell número de telèfon. Ella ja no vivia en aquella casa, però havia deixat un número per si trucava algú que es deia com tu. Aquell paper, et va dir la veu de noia que et va contestar, era una penyora del mateix pis, que  havia passat almenys per deu llogaters diferents, tots universitaris com ella. Un favor que demanava l’ Elvira pels anys que ja no tindria. ¿ Era ell, el del paper ? – va preguntar-te com qui espera una revelació - Tu vas dir que si, amb veu cansada.

I vas trucar i ningú va contestar. Hi havia una bústia de veu, però. Li vas deixar un missatge amb un dia i una hora i un m’ agradaria veure’ t. I ara l’ esperes sense esperança, perquè ella potser ni vindrà, serà una altre com tu ara ets un altre, i haurà viscut la seva vida.

És així que t’ he volgut, finalment, parlar-te. Fen-te arribar aquestes línies que la cambrera, amablement, ha accedit a donar-te fa una estona. Disculpa´m la ficció, ja saps com m’ agrada d’escriure. M’ he posat ben guapa, en aquest escrit ; el demés  és com ho recordo i com sé que tu ho recordes perquè mai vas saber amagar el fons dels teus ulls grisos.

Soc al xamfrà de l’ estació, en aquest moment. Te’ n recordes ? Et vaig veure quan giraves el cap avall i canviaves la teva ruta. Si, et vaig deixar marxar perquè així ho vas voler. No ho hauria d’ haver fet, però en aquell moment no vaig fer el que volia, com em vas dir un cop de tants que recordo parlant amb tu.

Vine, no hi ha ningú aquí  i serà ben fàcil de trobar-nos . Avui, no sé si ho saps, ja és primavera.

Elvira.

Breviari ( I )

( del 14-2 al 17-3  )


Dia dels enamorats : com s' escriu, un poema d' amor ?
El Jose m' ajuda : " Una flor para una flor ".

***

Els gran arbres es fan cada cop més alts, cada cop més grossos, i viuen molts anys.
Els grans homes s' acaben encongint i molts d' ells, moren abans.

***

Ocells, rossinyols i caderneres refilant al matí. Surt el sol entre núvols esfilagarsats, roses i morats perfent-se als seus vorals .

Els cotxes passen, de pressa.

***

La merdòfia, diu ella. A vegades és millor recordar paraules com aquesta, per evitar caure al parany de les de sempre.

***

Phillip Karl Emmanuel Bach. Ha de fer por, tenir un nom com aquest.

***

Ansietat : esperar el no-res.

***

Llit de núvols sota Sant Llorenç. Vals de Jostakovitx . La llum m' abandona al llarg del passadís . A l' altell, el terra grinyola.

***

J' aime la femme qui je regardé : exemple de pronom relatiu.

***

No és cert que la cendra no serveix per a res.

***

Todos los sobrantes son buenos ( llegit en un paper de comanda )

No es tu media naranja, es tu exprimidora ( llegit en un pany de paret )

La muerte es la más sorprendente de las noticias previsibles ( llegit en una esquela )

Totes, en castellà.

***

Bagatel·la per Elisa : es veu que no va ser aquesta dona  qui li va retornar la partitura a Beethoven.

***

Un colom damunt una fina branca de pruner. La branca és més forta del que em pensava.

***

L' horitzó fix, com la mirada. No hauria de ser d' aquesta manera.

***

Una dona fent una calada, els ulls tancats, al costat de semàfor, esperant que es posi verd. Dreta, prima, grisa.

Una altre dona. més grassa, esportives color fúcsia; dessuadora fosca, auriculars posats. Mira de córrer, amb penes i treballs.

***

L' entelat del parabrisa mullat es trenca, amb un regalim d' aigua sorgit del primer raig de sol.

***

Sorgeixen, brots verds.

***

L' amor és la millor arma per la pau, diu algú a la ràdio. Les armes, no són per fer la guerra ?

***

Hi ha una competició  a veure qui de tots nosaltres està pitjor.

***

Una moto, a tot drap. L' ensurt del seu pas fugaç pel meu costat, amb olor de mort absurda.

***

( conjugació )

Jo controlo
Tu  no ho entens
Ell s´equivoca

Nosaltres disposem
Vosaltres éreu
Ells moriran

***

Em creia endevinar una cançó pels primers acords però no. Hi ha masses cançons al món, em sembla.

***

Trending topic

Nulla ethica sine aesthetica

( màxima llatina )

Es va decidir a fer la reforma del bany. Una reforma integral, volia : dutxa, pica i lavabo nous ; canvi de porta i rajoles de terra i parets ; la minúscula finestra – que ja no podia obrir - també, així com fer un moble nou d’ estil rústic, com el que havia vist al nou catàleg d’ Ikea. Finalment, canviaria la llum i el mirall. Necessitava més llum en aquella minúscula cambra de bany on s’ afaitava cada dia i on el seu rostre es dibuixava damunt el mirall cada cop més borrós, entelat pels vapors calents de l’ aigua. Apart d’ això, la seva vista sense ulleres cada cop era pitjor. Això li va fer pensar en que havia d’ operar-se de la vista ,tal i com li deia el Macari a l’ oficina cada cop que sortia el tema de la vista. - I de moment, res més- pensà decidit.

Ho feu tot així. Arribà  l’ esperat primer dia amb la seva primera dutxa. L’ excel·lent llum i el nou mirall li retornaren la barba acumulada durant el temps de la reforma i alhora, la resta del rostre, nítid, després d’anys de fer-ho entelat i borrós. Quan es va veure, una profunda esgarrifança l’ envaí. Però ... ¿ com era possible que ningú li hagués dit res ? , es preguntà esmaperdut.

Amb el seu posat estirat de sempre, en Macari no tardà ni mig segon a donar-li una solució. Li va assegurar que tant sols era una qüestió d’ estètica. A més, pel mateix preu li farien una tofa nova de cabells com la seva. Allò l’ esgarrifà encara més i reflexionant, va decidir començar a afaitar-se el cap en comptes de la barba. Va ser la millor decisió de la seva vida.

Neu

Neva tota la nit i pel matí, també. Més tard plourà. Les llengües del fred retornen al nord i darrera seu arriba el ponent, més càlid. Surto a passejar un matí en una deshora agafada al laborable : el jardí, l´escala, la figuera del Tomaset, l´ametller... pam de neu colgada i flocs caient embolcallats de silenci.

Després tot això s´esborra sense la quietud del després d´una nevada. El blanc es va fonent , s'embruta , s'aixafa ; tot a cop d´ull i en minuts aplegats en unes quantes hores,fins arribar al vespre, net i polit com un dia qualsevol. Sembla com si la natura mateixa s'hagués contagiat de totes les urgències dels nostres temps, mancada  de pair la novetat per anar-ne a cercar una altre.

Però no és pas així. Els regals són per a conservar-los, com la natura. N´escric uns versos a l'estil Basho, per recordar-ho :

L´hivern fendeix

amb neu de primavera

el meu jardí.