Montrose

Montrose també comença per M. El podreu trobat als mapes d´Escòcia, mirant cap al Mar del Nord. És un poble com n´hi ha tants a la costa, com aquell que sortia a "Local Hero", amb el seu far i tot, allunyat entre les roques negres que dibuixa el contorn d´una costa escarpada i afilada, d´on de tant en tant, sorgeixen petits caladors en forma de platges de sorra que neixen i moren al compàs de les marees, on fondejaven els primers pobladors en busca de nodriment, fugint del seu nomadisme ancestral.

Aqui , a les seves platges, també m´hi portà l´atzar una tarda d´Agost de fa uns quants anys. La pluja queia com suposo ho fa sempre a Escòcia, rutinariament, sense empemta i sense fi. La sorra s´estenia mar endins, entre roques de colors que sobresurtien i que atreien la mirada, amb el far en la distància, vigilant. Dues rengleres de pilons de fusta marcaven un camí directe a l´horitzó, pilons que vaig suposar tenien a veure amb la senyalització de les anades i vingudes de l´aigua.

Vaig anar fent fotos, respirant a fons l´aire marí, mentre sense adonar-me´n , al cel se li va acudir de sortir a fer un vol, entre núvols blancs mig trencats que deixaven anar plugims aqui i allà. I així és com va sorgir el més bonic arc de Sant Martí que he vist en ma vida. Doble, majestuós, sense cap obstacle que el deturés, els extrems enfonsats a la blavor centellajant de les aigües del capvespre. Em vaig quedar quiet una bona estona, sabedor de que un espectacle així trigaria a tornar- lo a veure. Era feliç, i per primer cop a la meva vida adulta, no vaig tenir cap por de morir.

És curiosa la vida, perquè aquell moment va ser la fi d´un periode i el començament d´un altre, sense retorn possible. I aquella tarda d´estiu, en terres on era un estranger, vaig fer una foto, quan d´aquell arc tant sols en quedaven les restes, talment un naufragi del passat. La tinc penjada vora el llit, com qui té una ferradura sobre el cancell de casa . És la millor foto que he fet mai.