Sofronia

A voltes del Calvino i de “Les ciutats invisibles”, ahir, vesprejant, em vaig topar amb el Circ Raluy altre cop acampat a l´Eix Macià, on és hissada durant uns dies la gran carpa ratllada. Les banderoles onejen als caps que la sostenen, entre bombetes de colors que convergeixen al pal major, epicentre d´aquest món que es desplega amb la intenció de crear una vella il.lusió tant noble com la de fer somriure un infant. És el circ , i Calvino él fa protagonista en una de les seves ciutats “sutils” : Sofronia.

A la ciutat de Sofronia, hi ha dues mitges ciutats: l´una podria representar-se com el circ, i al seu voltant, l´altre mitja, descrita com “ pedra i marbre i ciment, amb el banc, les fàbriques, els palaus, l´escorxador i tota la resta”. Són dues ciutats en una, mentre hi són plegades, perquè sempre, n´hi ha una que “és provisional, i quan ha acabat el seu temps d´estada,la desclaven, la desmonten, i se l´emporten per trasplantar-la en els terrenys erms d´una altre mitja ciutat”.

Ara, mentre em miro l´estil vintage del Zircus pintat sobre la fusta dels carruatges, penso en una altre mena de circ, que em va venir al cap al mirar les notícies fa uns dies, i en lo curiós de les coincidències de certs pensaments amb realitats viscudes, que sembla corroborar la presència del circ precisament avui. De totes maneres, no és el primer cop que el Raluy acampa aquí. Cada any apareix del no res i marxa de la mateixa manera: un dia hi és, i un altre ja no, i els cotxes tornen a omplir el descampat com si no hagués passat res. Avui, al descobrir-lo (sempre és com una mena de retrobada), descansa després de la funció de tarda. Té, com he dit, un bon nombre de bonics carruatges, disposats en rotllana, perfilats com vells vagons de fusta emmetxada, on les capes de pintura successives li han donat aquest aire de vasta però brillant polidesa, com la llustrosa barra d´un clàssic pub irlandès abans de començar la nit. Finestres amb cortines de colors, algunes amb jardineres on els geranis es deixen caure, on la llum dibuixa al terra quadres dels erms sobre els que s´alça aquesta extranya ciutat, que temo ja anacrònica. Aquesta ciutat, que després de la funció es manté en una calma bonhomiosa, d´aquella que es respira havent sopat, quan es renten els plats mirant la foscor de l´exterior pensant en el dia que ha passat.

I què en deu pensar tota aquesta “troupe” de l´altre mitja ciutat , d´aquella que sempre és allí i no es mou mai? A la Sofronia del Calvino, és aquesta la que empaqueta i se´n va, mentre que la que es queda, “ comença a comptar quants mesos, quants dies tindrà que esperar abans de que la caravana torni i la vida sencera torni a començar”. Com al llarg de les diverses ciutats ( per cert, amb noms femenins, una altre coincidència amb el dia d´avui ) que va desgranant, l´Italo Calvino sempre sorprèn amb girs originals, amb paradoxes que porten, com ell mateix diu, a la reflexió sobre les autèntiques ciutats, aquestes que alimenten el propi llibre. La invisibilitat potser és el resultat de tot plegat: aquelles coses que no es veuen, però que la percepció obliga a aturar-se per pensar-hi una estona. I d´aquí la necessitat del circ, del veritable circ, com el Raluy, per no perdre la perspectiva.