Encontre

( 3a persona )

Els ulls miraven rera d´ell, en un punt indeterminat. Els tornà al terra, arrencà el darrer herbot que restava al tros de junta que netejava i després allisà amb dits drestres - uns dits que semblaven eines, de pell robusta i endurida - el terròs fosc que havia aixecat entre les dues pedres. Fet això es redreçà, tot fent una darrera ullada a la junta ara nèta, des de l´alçada minsa del seu cos ferreny i rocós, i es plantà davant l´home que havia arribat,que sentia feia estona. No en va el vent bufava lleuger direcció migdia i les olors li arribaven destriades i nítides com si d´un vell llop es tractés.

L´atzar, i només l´atzar propicià la trobada. Com si no, s´explicava aquell encontre al mig de la inmensa plana plena de distàncies buides ? L´atzar és propici al desconeixement d´ell mateix pel qui es creua en el seu camí, i per aquesta raó tant simple pot ser devastador per qui, sabent-ho, cedeix al seu impuls com si del joc de la ruleta russa es tractés. L´atzar només dóna una oportunitat, i qüasi bé sempre es desaprofita. Però ni el vell foll, ni el jove nouvingut ho sabien, tot això, i francament, tant els hi feia.

Tant per a un com per a l´altre ara eren dos en comptes d´un, i s´observaven: l´un amb curiositat, movent el cap enrere com si li fallés la vista, per seguidament tornar-lo endavant i als costats, semblant al sastre que prem mides a cop d´ull abans de treure la cinta mètrica; el jove, pel seu tarannà passiu de mena, el deixava fer, observant les ninetes grans dels seus ulls blaus movent-se al llarg i ample de les seves conques, esperant una resposta.