Apareix la marmota, xiulant perill...de tormenta ? Penso en una pel.lícula, i en lo maca que estava l´Andie McDowell. Aquest dia emperò, té que ser únic. Repetir-lo mil.lers de cops no portaria enlloc.
L´isard, de lluny...sempre de lluny. Guaita l´home, temorós. Un temor que porta a la sang, al seu ADN lligat en l´instint. Avui és estranyament sol...normalment va en parella, o amb tres o quatre més. On són els demés? Imagino els seus ulls bovins, on s´hi emmiralla el meu rostre. S´allunya , camuflat entre les roques, més amunt.
I la fageda, que s´encen i s´apaga. Allargant la fotografia, d´esquerra a dreta, el misteri s´amplia. Passejar dins seu, un món apart, magnífic, energètic.Un vincle amb la terra, d´un silenci de sepulcre amb reminiscències paradisíaques.
Diuen que el verd és el color de l´esperança. I que l´esperança pertany al futur. Aqui, l ´he vist. Aqui, també l´he viscut.
8 comentaris:
preciós, o mar o bosc, en aquests ambients em perdria...
Si enlloc de passar per una fageda haguéssis passat per una pineda, m'hauria pensat que ahir venies amb nosaltres :)
Un isard solitari a Concròs, marmotes xiuladores i el cel cada vegada més tapat... i l'últim tram enmig d'una pineda d'allò més esgotadora, inacabable i, malgrat tot, preciosa...
Ei...ja s´està acabant la crònica?
Jo ja m´hi trobava.
Com es fa per viure i veure el futur..o era l´esperança?
Jo també Zel, jo també...
--------------------------------
Quines fotos tant xules del Concrós,Elur. El desconeixia completament.Jo sempre he tirat més cap a l´Aragó i França. I al final sempre és interminable, però un cop dalt, val la pena, no?:)
---------------------------------
Uf,A., a aquestes hores no sé què contestar-te. Però em penso que era més aviat esperança. Com deia aquell, el futur és com una capsa de bombons...
Quan pujàvem del Concròs a la Portella del Callau anava pensant què hi feia jo allà, enmig de pedres que rossolaven avall, intentant no mirar cap on queien, patint... mentre les meus germans grimpaven com si fossin isards. Després un cop a dalt sempre se'm passa tot i em sap greu no estar-m'hi més estona, em sento una mica estafada per no poder disfrutar més de tota aquella immensitat, de fet no en faria mai prou em sembla.
I al final, quan travessàvem la pineda interminable, renegava (mentalment) més que no pensava i em repetia constantment que era l'últim dia que seguia a aquell parell... però arribarà dijous, veuré a la M i li diré on té pensat portar-nos aquest cap de setmana... i hi tornaré i reviuré altra vegada totes les sensacions menys l'última. Ahir estava molt cansada i al final em movia l'esma.
(i perdona l'extensió)
Res, dona, tu esbravat el que vulguis. M´ho passo bé llegint tot això, perquè quan acabo una excursió així,em giro, miro amunt i penso que si en aquell moment algú em donés l´oro i el moro per tornar-hi,li diria que ja pot anar tirant, que demà m´afaitarà si vol.:)
Hermosas fotos. Y muy buenos textos acompañando. La segunda fotografía es maravillosa, gigantesca, monumental. Quiero seguir a ese animal temeroso. Quiero correr tras él entre las rocas. Quiero saber de dónde viene o hacia dónde va. Quiero saber por qué está solo y dónde están sus compañeros. Con respecto a Andie McDowell, recuerdo su trabajo en «El primer año del resto de nuestras vidas». Una película hermosa, inolvidable. Andie McDowell, en ese entonces, era un criatura increíblemente maravillosa. Una delicia de mujer. Un regalo para los ojos. Con respecto a la tercera fotografía, me hizo recordar cuánto me gustan los salvajes misterios que crecen en las oscuras entrañas de los bosques tropicales. Esas entrelazadas tenebrosidades que tanto impresionaron a Alfred Russell Wallace en el siglo XIX. El futuro, el verde y la esperanza, me llevaron a pensar en un hombre que siempre ha desbordado optimismo y alegría de vivir: Ray Bradbury. Saludos.
Siempre un placer leerte Carlos Alberto. Admiro a Ray Bradbury y sus "Crónicas Marcianas". Gracias por la visita.
Publica un comentari a l'entrada