Al Sr. Mestres el dominava un cert pànic cada cop que havia d´arrencar el full del calendari. Preferia obertament veure la majoria dels dies tatxats amb l´aspa negre que marcava amb un singular sospir d´alleujament cada vespre abans de ficar-se al llit . La tranquilitat del mes s´esdevenia sobretot a partir de les dues darrers setmanes, quan per fi la rutina de veure sempre la mateixa fotografia de rigor ( la d´aquest mes era la d´ una platja solitària assetjada per un fort onatge d´escuma blanca ) i els números ja mig finiquitats, semblaven aprimar el seu neguit. Era com si ,veient-lo, el pitjor ja no hagués de passar fins que arribés al seu encontre el fatídic dia u, el dia en què havia de passar pàgina.
En el fons, es tractava d´ una imposició indefugible. Aquella imposició l´obligava a encarar un mes nou, buit i perillós, inmensament llarg. La impressió de que tot el que havia aconseguit es convertia en no-res li corcava el cervell, li feia un nus a la gola que s´allargava a l´estómac aspre, i reeixia als dits amb tremolors sobtades i incontrolables.
El Sr. Mestres mirà de no pensar-hi, mentre tatxava el trenta i completava la sèrie. El quadre era magnífic, tot acabat. Un somriure de felicitat li planà a la cara, com el del presoner que se sap lliure al marcar el darrer pal a la paret de la seva cel.la.
Apagà el llum, i va tenir el somni més dolç de tot el mes, just quan començava l´altre. El full, en la foscor de la paret, encara era ple.
En el fons, es tractava d´ una imposició indefugible. Aquella imposició l´obligava a encarar un mes nou, buit i perillós, inmensament llarg. La impressió de que tot el que havia aconseguit es convertia en no-res li corcava el cervell, li feia un nus a la gola que s´allargava a l´estómac aspre, i reeixia als dits amb tremolors sobtades i incontrolables.
El Sr. Mestres mirà de no pensar-hi, mentre tatxava el trenta i completava la sèrie. El quadre era magnífic, tot acabat. Un somriure de felicitat li planà a la cara, com el del presoner que se sap lliure al marcar el darrer pal a la paret de la seva cel.la.
Apagà el llum, i va tenir el somni més dolç de tot el mes, just quan començava l´altre. El full, en la foscor de la paret, encara era ple.
Colin Hay, "Overkill" - del disc "Man at work" (2003)
7 comentaris:
A mi em passa exactament el contrari que el senyor Mestres, m´agrada mirar el calendari i veure que tinc tot el mes per endavant.Desgraciadament ja se´n cuida la rutina de fer-los avorrits.
Els dies són per viurel´s, no per tatxar-los.
Espero que el comencis amb força aquest que encetem avui.
Pobre senyor Mestres, quina por més estèril la seva, tot plegat per acabar tots els dies igual... fent una creu damunt un número que no significa ben res.
Hi han pors absurdes, irracionals, difícils d´explicar. S´han de viure per entendre-les. Jo tampoc l´entenc al Sr. Mestres.Ja fa uns quants anys que vaig de deixar de tatxar els números dels dies que s´acaben. De fet, sempre m´agrada passar full. Més que res per la foto.La d´aquest mes és molt xula.
I si, el començaré amb força (ai,la meva pobre esquena).
Posa-la en remull la teva esquena, amb sal i l´aigua calentona.
Ja saps que l´aigua va bé per tot.
només els taxto a la feina, bàsicament per saber la data que haig de posar pels 'puèstus'...
no hi tinc foto, però he girat el full amb alegria, ja falta menys perquè sigui novembre.
sobre l'esquena, anar a caçar bolets va molt bé, ho cura tot!
bon cap de setmana.
Jo també prefereixo veure un full de calendari per encetar, que no pas un d'esgotat. Molt ben explicat, el relat. Per curiositat, has batejat el personatge com a Sr. Mestres per res en especial?
Per res en especial. Em va semblar un bon nom.
Publica un comentari a l'entrada