Cau una fulla

La cítara acompanya i acompanyarà fins al final, amb un so peculiar i monòton, d´una melodia fàcil de xiular, i que si es pensa fredament, sembla que no tingui que encaixar en l´àmplia avinguda del cementiri vienès. No és una melodia trista ni alegre; no és tampoc melangiosa, més aviat tira a lacònica, a quelcom que es pot eternitzar sense cap mena de sentiment visible, com ho seria una pedra sobre la superfície de la lluna, inamovible durant mil.lions d´anys.

Tanmateix, encaixa. El Holly Martins es mira el rellotge i musita : - Dos quarts de tres-, i puja al jeep militar on el Calloway l´espera. Potser recorda la mateixa hora en què la va conèixer, fa uns dies, al mateix lloc, a la mateixa tomba, al mateix enterrament de la mateixa persona.

El jeep arrenca, i les creus de fons cobren moviment mentre en Calloway murmura : - M´hauré d´afanyar si has d´agafar aquell avió- Al final sempre algú té que agafar un avió, i no tés ganes de fer-ho, perquè sempre hi ha una dona que ha de marxar o s´ha de quedar, com és el cas.

-Calloway, podràs fer alguna cosa per l´Anna?-
-Faré el que podré, si ella em deixa-

El jeep passa pel seu costat, que camina dreta amb la cara inalterable, mirant endavant. El Holly es gira i se la mira mentre la seva figura es va empetitint. El seu rostre és com el d´ella, inalterable, com la cítara que segueix sonant. Els arbres a banda i banda es deixen veure alts i esprimatxats, qüasi bé sense fulles. En Martins fa un gest al militar perquè pari.

-Espera. Deixa´m baixar-
-Bé, no tens molt de temps.-
-Un no pot marxar, sense més. Si us plau- Aquest si us plau denota una certa súplica.

El jeep s´atura. En Holly agafa la seva maleta, i baixa.

-Sigues sensible, Martins.-
-Mai he sigut un home sensible, Calloway- afirmació falsa però que s´adiu a l´aparent fredor del personatge. Els sentiments afloren continguts, subtils i acords a la realitat de la fi que transcórre a un cementiri, com el gest condescendent d´en Calloway, un gest del qui veu inútil la cosa i marxa flegmàtic cap a casa.

En Holly Martins s´apoia en un carro, esperant-la. El pla es manté sobre l´avinguda, ell a un costat i ella ara apropant-se com feia res s´allunyava, fruit de la decisió de l´amant frustrat. La seqüència trancórre sense més, només alguna fulla que cau, que no saps ben bé d´on cau, perquè els arbres són ja despullats ; potser és aquella darrera fulla que es resisteix fins al final, que veiem agafada a la branca amb aire de derrota inminent, esperant el darrer cop de vent.

Ella avança, les mans a les butxaques de la gavardina, mirant endavant. És, si voleu, la fulla que ja ha estat arrencada. Passa davant d´ell sense donar-li cap opció. I ell se la mira i no mira de fer res, tant sols es despedeix, mentre la figura femenina desapareix rera la càmera. Aquesta però aguanta, i en Holly treu una cigarreta i l´encén.En Holly Martins, la darrera fulla que cau. I la cítara segueix sonant, fins al final.

Cada any hi ha alguna fulla que em recorda aquest darrer minut de pel.lícula. Aquest any ja l´he vista. : va volar i es va aturar a la meva retina just quan passava davant del parabrises del cotxe, un dia a la tarda, en una avinguda no tant maca com aquella del cementiri vienès.

"The third man" (1949). Carol Reed (Dir.) Joseph Cotten (H.Martins),Alida Valli (Anna Schmidt), Orson Welles (Harry Miles), Trevor Howard ( Major Calloway). Basada en una novel.la de Graham Greene