Avui fa dia de vent, al Vallès. Aqui no en veiem sovint, de ventades tant llargues. Són ratxes que van i venen, branzides inconstants que remenen les branques dels plataners, dels pins, que fan cruixir els silenciosos xiprers. Les fulles voleien pel carrer. Avui és un dia per passejar pels carrers dels pobles i ciutats, abrigat amb el coll de la jaqueta amunt, les mans a les butxaques.No és pas dia d´anar al bosc o a la muntanya. Fa un vent que esbulla cabells; l´aire és nítid i clar; el sol il.lumina amb tonalitats ocres els espais més anodins fent-los vius, tangibles, enmarats d´aquesta llum de tardor que és pur cristall.
Si, m´agrada aquest vent d´avui. Afila el pensament amb un punt de salvatgia melangiosa, sense que procedeixi cap protocol per esbargir-lo, sense disimul, sense por de perdre res. Un “Bon dia” al carrer a algú conegut es fa amb força, impetuosament, còmplice d´un cert agosarament. El pas és ferm, les espatlles premudes dins l´escalfor de l´abric; el cap aixecat, olorant canvis, anades i vingudes, moviment constant de fons transparents.
Tarda. Darreres llums. Graq apareix, des de “Les aigües estretes”, per il.luminar el meu capvespre particular:
“Si hi ha una constant en la manera que tinc de reaccionar als accidents de l´ombra i de la llum que es distribueixen capritxosamnet tot al llarg del pas d´un dia és pròpiament el sentiment de joia i de calor,i, més encara potser, de promesa confusa d´una altra joia encara per venir, que no se´m separa mai del que anomeno, a falta de millor expressió, calma tardana (...) la calma crepuscular arran d´horitzó, més lluminosa, més càlida(...) Potser també ( la imatge del dia cap al capvespre representa ordinàriament el curs de la vida) la suggestió optimista d´una aturada possible en el declivi, i fins i tot d´una inversió del curs del temps, es produeixi en la nostra íntima percepció per aquesta regeneració, per aquest rejoveniment del sol de la tarda.”
I el cel de Novembre, a la nit, és més bell, fred i distant. És hora d´anar cap a dins, i escoltar el vent com mira d´emportar-se un munt de coses al seu pas.
6 comentaris:
El vent s'hauria d'endur tantes coses...males coses pels mals vents...
A mi m'agraden aquests dies de vent que et fan encongir dins l'abric però que alhora t'inviten a estirar el coll per rebre'l a tota la cara i després notar-lo com et ressegueix l'espinada per arribar fins el moll de l'os.
El vent sempre s'endú coses i sempre en porta.
La cançó, preciosa :)
El post també.
Cadascú tindrà les coses que es mereix, Zel, ni que sigui dins la seva consciència.Així almenys ho crec jo.Les teves les depara el propi vent que fas bufar des del teu blog. Un bon vent,honest com tú mateixa.
----------------------------------
Una saccejada de vent de tant en tant fa bé de sentir-se, Elur.La cançó, dedicada als amics dels bons vents, com els que arriben de La Garrotxa.
gràcies :)
Sempre he pensat que el vent és un cavall alat que ens permet cavalcar més enllà de la quotidianitat.
M'agrada en especial el so amb què es parla i l'orquestra que munta amb teulades i portes.
Si, et fa sentir com acompanyat, observar com tot belluga sota aquest cavall alat.I tant clar que es veu tot. Això és el que més m´agrada : com la vista es perd en mil detalls en la distància. En dies com aquests,es diu que es veu Mallorca des de La Mola.
Publica un comentari a l'entrada