" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran
26/4/10
Un altre mar
Dens, blanc i mandrós, sorgeix l´encantament d´un matí unint dues serralades com dues illes, dos silencis naturals i un mar entremig, breu i melodiós com un virolai cantat en un dia de festa.
l'he vist tantes vegades aquest mar, però amb un horitzó totalment diferent... entre tu, l'Àlex i el meu germà m'esteu fent enyorar terriblement la Garrotxa i la muntanya... i si hi pujo encara no sé si en podré baixar.
7 comentaris:
Si no fos perquè se el que hi ha sota m´hi llançava ( amb ells ulls tancats, també)
l'he vist tantes vegades aquest mar, però amb un horitzó totalment diferent... entre tu, l'Àlex i el meu germà m'esteu fent enyorar terriblement la Garrotxa i la muntanya... i si hi pujo encara no sé si en podré baixar.
una foto meravellosa!
Res de terrible, eh ? Tu, a cuidar-te, que d´aqui res ja estàs botant com una cabreta, joveneta.
-----------------------------------
Millor mantenir-los oberts, mentre duri l´encanteri, A. Per tancar-los, al vespre, que llavors, els núvols ja són de cotófluix.
Sento el barbull que fa l'escuma blanca en trencar-se una ona...M'agrada molt aquest barbull a la serralada.
Increïble foto!
la cabreta ahir va pujar els cinc pisos per les escales... i avui ja no les ha pogut baixar :(
terrible!
Ei! Aquí hi manca un pont!
No sé si és increible, Pilar, a mi em sembla enyagmàtica aquesta boira.
Doncs fes servir l´ascensor, que per això hi és, Elur. No pot ser, tanta impaciència, dona.
Bé, com és de boira aquest mar, deu ser fàcil convertir-lo en un pont. Tu mateixa el pots mirar com vulguis.
Publica un comentari a l'entrada