Desordre

Encenc per primer cop les curtes al tornar al vespre. En dos o tres dies els pocs minuts perduts de llum diària s´arrepleguen sobre les vuit tocades. L´aire circula, com els núvols al cel, que el van tapant. Dotze hores abans, sense ser tocades encara les vuit, ara del matí, no he abaixat els vidres del cotxe. No hi he pensat fins que he fet el gest maquinal de pujar les finestres. A la ràdio, el programa musical dels matins tornava després de fer vacances. Ja no me´n recordava. Les dues darreres setmanes sonava el Flor de Pasión ,en diferit. Música prehistòrica de finals dels cinquanta i els seixanta. També fa un temps que algun dia escolto el Preludi, de Catalunya Música, amb l´Olga no sé què de presentadora, que té una veu de senyora de seixanta anys, i en canvi, la vaig veure a una foto no fa gaire a la web, i és una noieta que deu sobrepassar la trentena justet justet. Fa temps que no escolto les notícies pel matí. Bé, ni al matí, ni a la tarda ni al vespre. Ho vaig deixar estar, ara només llegueixo el diari el cap de setmana : les sabatinas intempestivas del Morán, l´article del Trapiello, el Juliana, l´Alcoberro i la Rahola, que em fa riure una estona. I les notícies per sobre, de reüll. Poca cosa més, el Culturas de tant en tant i el Babelia del País, quan esmorzo al Viena algun Dissabte perdut. No sé perquè explico aquestes coses, a qui li pot interessar ? Potser algú que pateixi d´insomni, ves a saber. Però del que es tracta és d´escriure, avui. No sé perquè, però escriure ja em va bé ara, sigui el que sigui.

Surto a fora havent sopat. Han caigut quatre gotes, i fa aquella olor humida de quan plou lo just per embrutar-te el cotxe. No falla qüasi bé mai, Dissabte me´l vaig rentar . Els plataners del carrer tremolen lleugerament, i em quedo mirant una estona com llampegueja cap a l´est. L´olor aquesta és com premonitòria, com lo dels vidres i les llums del cotxe. Està bé perquè és diferent. El terra lleugerament xop ja fa diferent aquest Dilluns, com una ombra que he vist juganera sobre una roca, com els llamps i una trista notícia que he rebut fa una estona. Potser també algun estat d´ànim decaigut tot llegint algun blog. Això també el fa diferent.

Torno a l´ordinador cantussejant la tonada d´emisió del Flor de Pasión, pensant en si val la pena que algú llegueixi tot això. L´acabaré eliminant, tard o d´hora. El Juan de Pablos és un crack de la ràdio. Te l´escoltes més a ell que la música que posa, sembla que t´expliqui un conte o reciti Shakespeare en comptes d´explicar-te històries de cançons perdudes. Com no l´he vist mai, me l´imagino com el Charles Laughton, l´actor anglès. Deu tenir alguna cosa seva, entre cínic i falsament petulant. Però en fi, que acabo. Volia escriure sobre l´ordre de les coses, de sobre com un joc de finestres i llums semblen canviar les coses, i acabo posant una cançó de l´Adriano Celentano. Una mica psicodèlic, tot plegat. Deu ser cosa del temps, que fa moure els penells de les teulades de les cases.

La pluja, ara, torna a caure amb una mica més de força. Sempre m´ha semblat com una ovació.

Bravo, Adriano !