Mitjons

Dos díes de vent, complets, són poc freqüents pels meus barris, com ho poden ser la boira baixa o els arcs de Sant Martí. Novembre dóna díes així, a ple sol , amb una nitidesa d´ombres a les parets i als terres poc freqüents també. Els vents semblen barrejar-se, amb escenes curioses, com la de les fulles centrifugant-se en cercles a les aceres, o les mates de salze saccejant-se amb la força d´un petit terratrèmol a les seves arrels, o l´estranya visió d´un grup de gavines – si, gavines - amb les ales esteses i els cossos momentàniament quiets, mirant d´adaptar-se a la bogeria dels corrents. Hi ha un moviment com de tirar endavant la cinta on és gravada el pas dels dies, la impressió de que algú està fent dissabte engegant l´aspirador i ficant-lo per tots els racons per acabar posant ordre a l´ordre de les coses. Així ho sembla quan el corrent defalleix, i al vespre tot resta tranquil.

Llavors es veu la lluna com un tall de síndria,amb el color sèpia de l´albada nocturna, sobre un núvol. Mirant-la quan ja no queda res del tràfec del dia, penses que algú, amb les presses, l´ha penjat de qualsevol manera. Com si aquest algú s´hagués recordat a darrera hora - un cop ha assecat amb calma el vidre de la volta celeste i ha anat penjant els estels a mesura que es feia fosc tot xiulant alguna antiga melodia - que allí hi faltava alguna cosa.

En díes així és quan descobreixes, al treure´t els mitjons abans d´anar al llit, que els has portat al revés tot el dia.I fas un somriure, mentre t´aixeques i te´n vas a respatllar les dents xiulant una vella melodia, tot pensant que les coses, sovint, són més fàcils del que semblen.