Sovintejen les paraules, ajaçades dins sommorts plecs del pensament, com olives macerant-se dins aigües perfumades de sal i sajolida. Els olivets d´on provenen són seleccionats per una mena d´atzar molt limitat però desconegut de mecanismes establerts. Elles es deixen fer,ofegades pel nodriment de l´aigua fresca canviada dia a dia, establint-ne el temps capricis de volums, de colors, d´amargors mai acabades de destriar per l´aficionat que les guarda sense saber si acabaran un dia per delectar el paladar fi del qui les assaboreixi.
( “Aquella estesa de suaus capçades maragdines (…) li va produir la impressió d´haver arribat, després d´un penós errar, al port d´una terra de pau i de somni “). (*)
El cos de cadacuna assimila un significant propi aliè al seu significat, el qual creix en vida al costat de les altres. Sorgueixen instants de combinació perfecte, breus instants on sembla que la seva textura és de carícia dins la gola. D´altres en què tot té el moviment engavanyador d´un vestit maldestre, molest a l´hora de caminar. Deturen les paraules a vegades el caminar, i resten elles soles, com bibelots dins una vitrina. S´estanquen en plàcides aigües salades ,entre fines herbes d´inconsciència, perfent punts d´amargor per cobrar consciència d´enyor.
(“ Li agradaven especialment alguns racons amb olivets, aspres i pedregosos; feien olor de sal i de menta d´aigua, hi penetraven tots els vents, tenien un gran mar al davant i al darrere un cel sense límits” ). (*)
La memòria les destria, tant al llegir-les, com a l´escriure-les. I elles dibuixen imatges.
( “Aquella estesa de suaus capçades maragdines (…) li va produir la impressió d´haver arribat, després d´un penós errar, al port d´una terra de pau i de somni “). (*)
El cos de cadacuna assimila un significant propi aliè al seu significat, el qual creix en vida al costat de les altres. Sorgueixen instants de combinació perfecte, breus instants on sembla que la seva textura és de carícia dins la gola. D´altres en què tot té el moviment engavanyador d´un vestit maldestre, molest a l´hora de caminar. Deturen les paraules a vegades el caminar, i resten elles soles, com bibelots dins una vitrina. S´estanquen en plàcides aigües salades ,entre fines herbes d´inconsciència, perfent punts d´amargor per cobrar consciència d´enyor.
(“ Li agradaven especialment alguns racons amb olivets, aspres i pedregosos; feien olor de sal i de menta d´aigua, hi penetraven tots els vents, tenien un gran mar al davant i al darrere un cel sense límits” ). (*)
La memòria les destria, tant al llegir-les, com a l´escriure-les. I elles dibuixen imatges.
(*) Giani Stuparich, de "L´illa" (1942), Ed. Minúscula.
2 comentaris:
la mare en té una galleda plena, amb aigua que canvia dia sí, dia també... encara són verdes i massa amargants, però espero amb delit poder-me'n atipar qualsevol dia d'aquests... no em puc resistir a les olives.
aquesta teva manera de parla-ne encara les fa més temptadores.
Són ben bones per anar picant. Aquestes les fa el meu pare. Fa un parell d´anys que les macera, però encara no li acaba de treure l´amargor. A veure aqueste.De moment, rera el vidre pinten prou bé...
Publica un comentari a l'entrada