Dos díes de vent, complets, són poc freqüents pels meus barris, com ho poden ser la boira baixa o els arcs de Sant Martí. Novembre dóna díes així, a ple sol , amb una nitidesa d´ombres a les parets i als terres poc freqüents també. Els vents semblen barrejar-se, amb escenes curioses, com la de les fulles centrifugant-se en cercles a les aceres, o les mates de salze saccejant-se amb la força d´un petit terratrèmol a les seves arrels, o l´estranya visió d´un grup de gavines – si, gavines - amb les ales esteses i els cossos momentàniament quiets, mirant d´adaptar-se a la bogeria dels corrents. Hi ha un moviment com de tirar endavant la cinta on és gravada el pas dels dies, la impressió de que algú està fent dissabte engegant l´aspirador i ficant-lo per tots els racons per acabar posant ordre a l´ordre de les coses. Així ho sembla quan el corrent defalleix, i al vespre tot resta tranquil.
Llavors es veu la lluna com un tall de síndria,amb el color sèpia de l´albada nocturna, sobre un núvol. Mirant-la quan ja no queda res del tràfec del dia, penses que algú, amb les presses, l´ha penjat de qualsevol manera. Com si aquest algú s´hagués recordat a darrera hora - un cop ha assecat amb calma el vidre de la volta celeste i ha anat penjant els estels a mesura que es feia fosc tot xiulant alguna antiga melodia - que allí hi faltava alguna cosa.
En díes així és quan descobreixes, al treure´t els mitjons abans d´anar al llit, que els has portat al revés tot el dia.I fas un somriure, mentre t´aixeques i te´n vas a respatllar les dents xiulant una vella melodia, tot pensant que les coses, sovint, són més fàcils del que semblen.
Llavors es veu la lluna com un tall de síndria,amb el color sèpia de l´albada nocturna, sobre un núvol. Mirant-la quan ja no queda res del tràfec del dia, penses que algú, amb les presses, l´ha penjat de qualsevol manera. Com si aquest algú s´hagués recordat a darrera hora - un cop ha assecat amb calma el vidre de la volta celeste i ha anat penjant els estels a mesura que es feia fosc tot xiulant alguna antiga melodia - que allí hi faltava alguna cosa.
En díes així és quan descobreixes, al treure´t els mitjons abans d´anar al llit, que els has portat al revés tot el dia.I fas un somriure, mentre t´aixeques i te´n vas a respatllar les dents xiulant una vella melodia, tot pensant que les coses, sovint, són més fàcils del que semblen.
4 comentaris:
Estàs fet tot un poeta :)
una abraçada.
No sé perquè tendim a complicar-nos la vida, amb el facil que seria passar l´aspiradora i deixar només allò indispensable: les fulles seques al terra, el vent que les fes voleiar de tant en tant, la lluna malgirbada...I els mitjons? Què més té si la costura mira la sabata o al dit, si de les dues maneres t´abriguen el peu?
Una per a tú també, Elur.
-----------------------------------
Sempre que no et surti el dit gros per un forat, A. Però llavors encara és més fàcil, perquè fins i tot saps quin és el dret i quin l´esquerra.
oh! la lluna! :))
Publica un comentari a l'entrada