Darrerament faig com els indis, estableixo el pas del temps per llunes. Quan en veig una de plena, prenc consciència d´ell per uns instants. Com un rellotge sense fer tic-tac, m´indica la llunyania de la darrera. La miro ; li dóno corda, no fos cas que es parés. Després s´eleva, mica en mica, i es fa més petita, com un globus deixat anar en una fira. Cap amunt.
( acompanyament )
En su llama mortal la luz te envuelve.
Absorta, pálida doliente, así situada
contra las viejas hélices del crepúsculo
que en torno a ti da vueltas.
Muda, mi amiga,
sola en lo solitario de esta hora de muertes
y llena de las vidas del fuego,
pura heredera del dia destruido.
Del sol cae un racimo en tu vestido oscuro.
De la noche las grandes raíces
crecen de súbito desde tu alma,
y a lo exterior regresan las cosas en tí ocultas,
de modo que un pueblo pálido y azul
de ti recién nacido se alimenta.
Oh grandiosa y fecunda y magnética esclava
del círculo que en negro y dorado sucede :
erguida, trata y logra una creación tan viva
que sucumben sus flores, y llena es de tristeza.
Pablo Neruda, Poema nº 2.
Veus el dia, fonent-se a foc lent, veient la plenitud de les vides del foc, com diria el poeta. Alhora no veus res, el perfil fosc i negre ribetejant-se en daurat, l´alentiment del pols fins la negror. Del gresol del crepuscle en neix l´argent de la nit.
Altre cop, bessona d´una vida, la nit. És l´hora de l´hereva; l´hèlix blanca ; la carcassa platejada; la companya muda; l´amiga. El vol és plàcid, com el darrer vol d´en Fabien. L´argent volcat il.lumina la tornada. Si hi ha un record, s´ha fos lúcid en la darrera mirada a l´horitzó apagat.
6 comentaris:
i avui està esplèndida :)
No es pararà, no et preocupis, abans despareixerem nosaltres, que anem a toc de rellotge.
A mi, quan més m'agrada és quan comença a inflar-se regalant-nos un somriure.
Respires profundament i penses: i la vida és això, un constant recomençar.
I que no se li acabi el combustible a l´hèlix per moltes llunes, i si és el cas, que tinguem prou destresa per a planejar i fer un bon aterratge.
(Està prou bé un post per entregues, és l´arrodoniment del cercle)
m'he quedat penjada d'una d'aquestes puntes meravelloses que perfilen un horitzó impressionant... quina foto! Quin moment! quin privilegi poder-la fer i que la comparteixis.
M'has fet venir ganes (entre el teu post i el comentari de casa) de recitar a un altre poeta...
(...)
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si ens dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.
...
una abraçada!
Bufa, Elur, això és tota una declaració de principis. I si, d´aquestes coses si n´hi ha massa tampoc passa res. Seguirem esperant, doncs...
La vaig penjar pensant que t´agradaria veure-la.
Una abraçada, noia del nord.
----------------------------------
Aterrar bé costa, A., jo em foto sovint de morros al dia següent ( i somric ).
-----------------------------------
( i somric també, Pilar ).
-----------------------------------
( i torno a somriure, Elur ).
-----------------------------------
Publica un comentari a l'entrada