Cicatrius (I/2)

( capítol anterior )

Quan entra al taller, deixa la motxilla – amb les pedres a dins -, a sobre la cadira que hi ha al costat de la porta, i se n´oblida. De moment no en farà res, quan hagi de tornar a sortir les treurà ; les deixarà apilades en qualsevol racó de l´estança on treballa, algun lloc visible, on pogui anar-les observant en aquells breus moments del temps en què la seva mirada es perdi i topi amb elles. D´aquesta manera lligarà un pensament o un record amb la pedra, amb la seva forma, el seu color o la seva textura. Aconseguirà establir-hi una relació, la farà seva o del seu pensament, no ho sap ben bé, perquè el seu pensament força sovint viatja fora d´ell, lluny seu.

-Com les notes de Bach sortint del piano de Gould-, pensa mentre se les mira per primera vegada, unes setmanes després. L´andante omple l´estança de més claror si això és possible al final d´una tarda d´estiu. Bach, des del sòtan del temps, escriu les partitures proveïdores de sentiments probablement eterns.

-Déu a les seves mans-.El tros de pensament, lligat ara a les notes, fa que instintivament, Goan es miri les seves, de dits gruixuts i artells nuosos. Són el centre gravitatori de la seva existència, com la de Bach. Les pedres, enrunades sobre la lleixa de la llar de foc, semblen haver-se omplert de pols. La llum perfila ombres movent-se lentament sobre el conjunt .En  Goan abandona la mirada entre perduda i absent de les mans, de les pedres... Retorna les ulleres de la punta a la pinça del nas . Prossegueix la feina . Sobre el cargol del banc de treball, inmòbil una pedra, tornant d´un viatge.