A
la finestra, festeja la llum damunt el roure envernissat. Les
converses es barregen amb el gust de la carn a la brasa acabada de
fer, amb el vi negre, amb les cares conegudes de gestos, parlars i
somriures tant i tant familiars. La masia imposa el seu ritme de
sales grans i fresques, de persianes mig abaixades, de jardí
abundant, d´olors de fems i aire quiet, tranquil, assolellat.
La
tenuïtat és sinònim de presència. Com una espelma encesa rera un
vidre glaçat, contraposant el dia a la nit, apareix el record i
aquest, somriu sobre la fusta de roure. Aquest cop de llum tènue és
el mateix que hi ha als ulls dels qui et parlen,com aquell punt blanc
de brillantor que el pintor utilitza per donar vida a un quadre :
algú que hi és però, per estrany que sembli, no hi és.
Les
converses continuen, i les veus, com els ulls, es fonen de realitats
viscudes.
4 comentaris:
Bonic escrit.
Gràcies.
M'has fet enyorar Can Jordà, la masia que té la família del meu cunyat al Maresme, allà on el temps canvia de ritme i tot és diferent i tot sembla possible. I m'has fet enyorar la iaia, que moltes vegades em sembla veure-la mirant-nos amb aquell seu mig somriure tan característic de quan estava orgullosa del que veia... sobretot quan hi som tots, sobretot ara que en serem més després d'haver-nos-en restat.
La fusta ben cuidada perdura tan com els records que no s'obliden.
No tinc res més a dir. Ho has entès molt bé.
Amén.
Publica un comentari a l'entrada