El
murmuri de la gent parlant, tons i veus barrejats .Entremig, alguna
paraula solta, intel.ligible, alguna rialla. Una remor de fons on la
ment no es distreu, atenta a la pantalla, als papers de damunt de la
taula. De sobte augmenta el volum, i les converses d´aquest segon
pla es tornen al.lienes del tot, creixen dins un tot que s´allunya com s´allunya un primer pla sense protagonistes principals,
una mena de cant coral que el Sr. Mestres observa sense arribar a
entendre res, com si fos darrera un vidre i observés els gestos ,
les rialles i les mirades de persones enmudides dins el seu món, que
alhora és el seu però del qual n´és exclòs dins un oasi de pau
momentània sense fronteres aparents : en qualsevol moment pot sonar
el telèfon, algú es pot girar i assenyalar la seva taula, just sota
el finestral obert per on entra la llum del matí amb la remor més
entenedora dels pardals fixada pel vent que fa entrar de tant en tant
algun borrissol primaveral tacant l´aire ensorollit del despatx ;
algú pot saludar-lo o apujar el seu to de veu per dir-li alguna
cosa, qualsevol cosa que el permeti immergir-se dins el petit
maremàgnum de vida brotat de sobte, que li ha fet aixecar el cap i
sentir-se ben sol, aquesta sensació famosa del poeta dins
l´aeroport. En gaudeix una estona, com si fos al cim d´algun lloc
on sempre hi regna la pau i l´armonia. On res importa masa.
Estar
sol ja no l´amoïna. Sap que tard o d´hora algú li somriurà. La
Tere, atenta, ho fa quan li apropa el llistat d´albarans repassats
dels darrers dies. I el telèfon sona, i algú s´apropa a la seva
taula. La resta del seu pensament acaba esvaint-se, com el cant dels
pardals a fora. El to s´abaixa robant aquest primer pla del Sr.
Mestres, somrient com un babau mentre agafa el telèfon i torna a
arrufar les celles, mecànicament, tornant la vista a la
pantalla.
2 comentaris:
A vegades em passa aquest contemplar com si estigués a l´altra banda del vidre i sentir el murmuri de les veus com si no hi fos del tot.També em passa que mentre mantinc una conversa em quedo fixada en una imatge o una frase que s´ha dit i no segueixo la resta fins que m´adono que m´estan parlant i baixo del núvol.M´ha passat sempre, des de petita, no sé si és falta de concentració o que tinc tendència a crear mons paralels dins del cap.
El cas del senyor Mestres potser no sigui aquest, però m´hi ha fet pensar. De totes maneres sempre és bo que el senyor Mestres somrigui.
Pensar en alguna cosa fins al punt de no adonar-te que t´estan parlant més aviat és tenir una bona capacitat de concentració. A mi em passa a vegades, algun cop m´han hagut de cridar i tot, però al Sr. Mestres el que li passa - em sembla a mi - és que s´ha topat amb un d´aquests rars moments on un queda completament a fora de la vida dels demés, però té la capacitat de poder-les observar com una mena d´al.lienígena.
Li hi hauré de preguntar, si el conec algun dia.
Publica un comentari a l'entrada