Tot
és ara i res. Sopars voltant Desembre, reconeixent antigues
abraçades en portals freds, al final d´hores covant records, tots
divertristos. Seguim sent els mateixos tot i que la coneguda vida ens
hagi separat sense massa remei, però amb el mateix sense remei ens
mantingui units almenys alguna nit de tant en tant, endebades som
amics de primera fornada, potser els més lleials de tots. Sempre ens
hem rigut d´aquestes coses que ens han fet com som, lluny de
distincions generacionals. En canvi, ens hem lamentat amb aquell punt
just d´amargor poc clara del que mai hem pogut ser per culpa de
dictats educacionals. Tampoc, pensem sense dir-ho, tampoc ha estat
ben bé així. Ens en riem, amb confiança, de tot plegat. I així
entremig parlem del si o si, de la presentadora d´esports que ens
posa a to quan parla de futbol amb l´altre presentadora del Tn que
encara té el seu què, de gent unida al res o tot que fou el nostre
passat, i del què se n´ha fet i on para ara tota aquesta gent. En
algun moment, un silenci pensatiu. Ens seguim amagant les mateixes
coses, coses que ja no fa falta dir perquè les sabem del bé que ens
arribem a conèixer. En aquest sentit, hem
estat molt lleials els uns als altres.Les altres, les habituals, són
les darreres novetats informant-nos del com ens va tot. Després
retornem als moments àlgids d´aquesta joventut compartida, i ho fem
amb les ganes del qui enten un joc de paraules, una expressió o un
gest propi entenedor només al vol de la taula on reposen vora tres-cents anys de vides juntes. Tot és ara i res. Així ha
començat i així acaba, al portal de la nit freda, clara, plena
d´estrelles. Cel d´hivern ja, enllunamenat. Curiosament semblant al
de fa trenta anys. Només de pensar-hi, ja torno a somriure.
6 comentaris:
Aquest any em penso que m´he escapat de fer un sopar d'aquests, no tinc notícia. De fet els fem cada cinc anys però algú va dir de fer-lo cada any.
En principi em fa molta mandra, llavors estic contenta d' haver-hi anat. Fa molta gràcia veure que tot i haver passat el temps tots tenim encara algun tic i la manera de ser de fa trenta anys.
Divertristos...què m'ha agradat aquest mot!!
Bé, no era un sopar de vells companys, ben bé. Són els meus amics de sempre, i no ens fa gens de mandra de retrobar-nos cada x temps. No ens cal mai de dir cada any o cada cinc, són trobades que sorgeixen quan trobem que ens fan falta, sempre sorgeix alguna excusa per fer-ho. I la veritat és que són una bona carregada de piles.
En fi, coses d´homes.
Hola Feodora,
A mi també em va agradar escolta-la.
Salut,
Quin escrit tan preciós Estranger, per molts anys ho pogueu anar fent! I per molts somriures i complicitats!
Esperem que així siga.
Gràcies, Elur.
Publica un comentari a l'entrada