Amb naturalitat

 M’assec al meu petit setial, per descansar. Turons, bosc, cel ... la natura en aquesta tarda de primavera em manté quiet esperant potser el vol d’algun corb o de l’esparver mentre la vista va fixant-se avorrida però relaxada en aquest horitzó inalterable ; vora els peus, formigues com les del pedrís de casa, movent-se calmoses, ben definides, mentre pelo una mandarina i un airet passa entre el matollar del morral on soc, saludant-me. No fa calor, s’hi està bé aquí dalt, envoltat de petits penya-segats. Aixeco els ulls al fons del cel tranquil tot escoltant el xivarri de caderneres i rossinyols, actius després de la pluja, aromatitzant l’ambient d’olors que ja voldrien embotellar a París. Observo el pols inalterat d’aquesta raconada, del bosc per on he caminat entre verds de roureda, de la parsimònia tossuda del quefer diari de la vida aquí per aconseguir que res es noti, com l’heroi anònim que fa que tot funcioni sense pensar en res a canvi. Alzines, pi i roca, amb el cel i el sol deixant-se veure son el fons, el decorat fix del pas de les estacions, i jo, assegut dos o tres cops l’any mirant de formar part d’aquest paisatge, acoblant-m’hi, deixant escolar els minuts, amb uns branquillons secs a les mans, que no sé com han anat a parar a les mans...al costat meu, farigola florida i les tiges antigues sense podar, les dec haver tret d’aquí, sense pensar ni sentir, potser respirant només.

Transcendint, amb naturalitat.