La Carmiña és gallega. S´escolta la seva sogra, la Soledat, mentre li va ensenyant la casa, una casa de tres plantes al carrer de la Rutlla, amb pati inclòs al darrera.
La Soledat és xerraire de mena.És d´aquelles senyores de més de seixanta anys que es veuen cada cop menys pel carrer, d´aquelles senyores que van a plaça amb el carret de la compra i el “bolso” penjat del braç, sempre arregladetes, amb els cabells tenyits “caoba” adobats amb bones dosis de laca, la pell blanca de mans fortes i ungles esmaltades ; l´abric comprat a ca l´Angeleta, de tall clàssic i sobri, sense estridències,a joc amb les sabates de taló mig alt, generalment negres, les mitges marrons tapant les varius incipients i el caminar tranquil de qui es para a saludar a la veïna i xafardeja una estona en la vida dels altres, mentre deixa anar un “ohhh, què dius ara” o acaba amb un ”ai, si nena, tens tota la raó” i fa, tot despedint-se, cap a missa, que ja són dos quarts de nou i no vol fer tard.
A la Carmiña, la casa, la seva olor, li agrada. El sol del matí hi entra generós per la vidriera de l´antiga galería, que dóna al terrat per on baixen unes escales al pati del darrera, florit de parterres de flors entre la grava que s´exten fins al petit hort del darrera, on encara el Pep hi planta tomàquets, monjetes,cebes i algun enciam. Sota el terrat, el safareig, per la paret del qual hi puja una frondosa buganvilia, motiu d´orgull de la Soledat i que no sembla impresionar massa a l´Adolf, el gat motejat de negre ( una taca sota el nas és el motiu del seu malnom) que jeu amb els ulls mig clucs, mandrós, sobre un tou d´herbes prop de la paret de totxos que delimita el veïnatge amb el nou bloc de quatre pisos que els hi han entaforat al costat, uns anys després de que la vídua Cabrera passés a millor vida.
La galería dóna a la sala d´estar, on hi tenen la tele i un sofà de to verd clar que és potser el moble més modern de la casa. Una taula de braser hi llueix a un costat, i al darrera, a la paret que la separa de la cuina, un vell bufet d´estil noucentista, de fusta ennnegrida amb vitrina verda atornolesada , a joc amb uns tiradors daurats que li dónen un aire un pèl sinistre.
“-Herencia de su abuela, en pau descansi-” que diu la Soledat, mentre entren a la cuina. La Carmiña somriu quan veu al Jaume i el seu pare, el Pep, preparant el sofregit de la paella. Ja de fora sentia l´olor que anava sortint del ventilador de la campana , escampant la fam dins el seu estómac. La Soledat s´apropa al seu costat:
-“Vigila a tu padre, que tiene manos que paresen pies”- que li diu mentre li fa un petó a la galta.
-“I per mi no n´hi ha?”- que fa el Pep tot netejant el peix sobre la llarga encimera de marbre blanc, gastada de tantes baietes passades pel seu damunt.
-“Tu vigila que el caldo no bulli massa.”- Però s´hi acosta igualment i el besa al oferir-li ell la galta.
-”Gruñona”-murmura mentre surten de la cuina.
En Jaume somriu, tot mirant de reüll el darrera de la Carmiña quan ella es gira i li fa l´ullet, dirigint-se cap a les escales tot passant pel menjador, on l´àmplia catifa fa emmudir els seus passos que tornen a despertar al contacte amb les rajoles grogues del passadís , decorades amb sanefes que les enmarquen i disposades en forma de rombe fins a morir a la porta d´entrada, amb vidre a dalt i als costats que vetllen uns reixats recargolats de ferro forjat.
Pugen per l´escala de petit mosaic i passamans de fusta de roure, ja enfosquit pel temps. Al replà, un vell Carrillón que els saluda marcant quarts d´una, i recordant-lis allò del “Tempus fugit” enmarcat en llautó dins el fons blanc de l´esfera protegida per una porteta amb una petita clau que hi és posada.
-”Hay que darle cuerda cada día, sino se para.-
-”¿Sabes?”-continua ella tot mirant-se´l, -“el día que murió el padre de Pep, el reloj se paró justo cuando lanzaba su último suspiro.Claro, que si le hubieran dado cuerda por la noche como siempre se ha hecho, no haguera passat res,pero, de todas formas, estas cosas fan que pensar.”-
-“Mi madre se habría vendido el reloj, señora Soledat.Es muy supersticiosa para estas cosas”.
-No creas, no creas, que yo también lo pensé durante un tiempo...pero vamos arriba. Hay las habitaciones , i més amunt, les golfes.”
La Carmiña fa una cara estranya.
-Perdone, las que ha dicho?-
-Las golfas, nena. Ya sabes, no vale la pena verlas.Pero ven,ven...tú que eres restauradora, tenim aquí un Soler Diffent que quería que vieras y que s´està escardando por la parte de abajo y...- es va allunyant cap a l´habiatció mentre la Carmiña resta amb el cap mirant cap amunt, preguntant-se què dimonis ha volgut dir amb això de les golfes.
El sol però, entra amb força per l´ull de bou encastrat al sostre, i la Carmiña,mig encegada, no triga massa a seguir els passos de la sogra, que la crida des de la seva habitació, deixant les golfes quietes i tranquil.les, amagant els seus records en una foscor tant antiga com la casa on habiten.
